Web de la pedra seca del Pont de Vilomara i Rocafort. https://is.gd/mzrVHZ
24/2/24
3/6/23
24/9/22
14/7/22
18/6/22
19/9/20
7/7/20
6/7/20
23/4/20
Sant Jordi 2020 - IE Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort
Versió confinada de la rodolinització de la llegenda de Sant Jordi feta pel fantabulós equip de l'Institut -Escola del Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort.
Primera versió de la llegenda de Sant Jordi de l'any 2006:
11/4/20
Quan tot això s'acabi
En aquest temps de confinament físic i espiritual una laica i ingènua pregària:
1/4/20
Del Llibre Roig de C. G. Jung
Resposta final del diàleg entre el capità d'un vaixell en quarantena i un jove mariner. Extret del "Llibre Roig" de C.G. JUNG. (1914)
- "Capità, el noi està preocupat i molt agitat a causa de la quarantena que ens han imposat al port"
-Que t'inquieta noi? No tens prou menjar? No dorms prou?
-No és això, capità, no suporto no poder baixar a terra i no poder abraçar la meva família ".
-I si et deixessin baixar i estiguessis contagiós, suportaries la culpa d'infectar algú que no pot aguantar la malaltia?
-No m'ho perdonaria mai. Sembla feta expressament per fer-me la guitza.
-Pot ser. Però i si no fos així?
-Entenc el que voleu dir, però em sento privat de la llibertat capità, m'han privat d'alguna cosa.
-¡Príva't encara una mica més!
-M'esteu prenent el pèl?
-En absolut. Si et priven d'alguna cosa i no respons de manera adequada, has perdut.
-Llavors, segons vostè si em treuen alguna cosa ¿per vèncer he de llevar-me alguna cosa més per mi mateix?
-Així és. Ho vaig fer a la quarantena de fa 7 anys.
-I què és el que us vau llevar? "
Tenia d'esperar més de 20 dies sobre el vaixell. Feia mesos que esperava arribar a port i gaudir de la primavera en terra. Hi va haver una epidèmia. A Port April ens van vetar baixar. Els primers dies van ser durs. Em sentia com vosaltres. Després vaig començar a contestar aquelles imposicions no utilitzant la lògica. Sabia que després de 21 dies d'aquest comportament es crea un costum. En comptes de lamentar-me i crear costums desastroses, vaig començar a portar-me de manera diferent a tots els altres. Abans em vaig posar a reflexionar sobre els qui realment pateixen privacions cada dia de la seva miserable vida i després, vaig decidir vèncer.
“Vaig començar amb l'aliment. Em vaig imposar menjar la meitat de tot el que menjava habitualment; després vaig començar a seleccionar els aliments més digeribles, per no sobrecarregar el meu cos.
El pas següent va ser unir això amb una depuració de pensaments malsans i tenir cada vegada més pensaments elevats i nobles.
Em vaig imposar llegir mínim una pàgina cada dia d'un tema que no coneixia.
Em vaig imposar fer exercicis sobre el pont del vaixell.
Un vell hindú m'havia dit anys abans, que el cos es potenciava retenint l'alè. Em vaig imposar fer profundes respiracions completes cada matí. Crec que els meus pulmons no havien arribat a tal capacitat i força.
La tarda era l'hora de les oracions, l'hora de donar les gràcies; a una entitat qualsevol per no haver-me donat, el destí, privacions serioses durant tota la meva vida.
L’hindú m'havia aconsellat acostumar-me a imaginar, la llum entrar en mi i fer-me més fort.
Podia funcionar també per a la gent estimada que estava lluny; vaig integrar aquesta pràctica en la meva rutina diària sobre el vaixell.
En comptes de pensar en tot el que no podia fer, pensava en el que hauria fet un cop baixat a terra. Visualitzava les escenes cada dia, les vivia intensament i gaudia de l'espera.
Tot el que podem obtenir de seguida, mai és interessant. L'espera sublima el desig i el fa més poderós.
M'havia privat d'aliments suculents, d'ampolles de rom, també de tacs i improperis.
M'havia privat de jugar a les cartes, de dormir molt, de fer el dropo, de pensar només en el que m'havien tret....”
-Com va acabar capità?
-Vaig adquirí tots aquelles costums nous. Em van deixar baixar després de molt més temps del previst.
-Us van privar de la primavera llavors? "
-Sí, aquell any em van privar de la primavera i de moltes coses més, però jo havia florit igualment, m'havia portat la primavera dins meu, i ningú mai més podrà treure-me-la."
15/12/19
Encreuant paisatges
Qüestionari previ
*De quina manera s’enfoca l’educació en una zona rural com aquesta?
En educació s’ha de partir sempre d’uns principis bàsics i universals, (el que en Freinet anomenava Invariants pedagògiques), que haurien de ser el fonament de qualsevol institució educativa. Aquestes invariants es poden resumir en tres paraules: Educar és estimar. (No es pot estimar allò que es desconeix)
L’educador ha de conèixer i estimar els alumnes que té al càrrec.
L’educador ha d’estimar la seva feina i acompanyar els alumnes en el seus aprenentages, a cadascú segons les seves possibilitats, i sempre a partir del medi més proper.
A partir d’aquí cada escola edifica el seu projecte educatiu i posa més énfasi en un aspecte o un altre (plàstica, música, esport …) és evident que la nostra escola, donada la seva composició sociològica i la riquesa patrimonial descoberta + el fet d’estar a la porta del Parc Natural vam optar per la banda mediambiental i de coneixement del medi més proper amb l’objectiu que els alumnes poguessin conèixer, valorar i estimar el tros de Catalunya que els havia tocat néixer o viure i on tenien les seves arrels.
*Fins a quin punt l’entorn natural condiciona els temes educatius?
L’entorn, sigui natural o social, és el que és i a cada lloc i a cada escola és diferent.
El que fa l’entorn (sigui natural sigui social) és oferir un gran ventall de recursos i possibilitats per a la pràctica educativa, només falta tenir la voluntat de conèixe’ls i adequar-los.
A la primeria dels anys vuitanta del s. passat quan vam arribar a l’escola un grup molt reduït de joves i motivats mestres, influenciats pels postulats de l’escola Nova o escola Activa, vam veure que si volíem dur a terme la nostra tasca i fer realitat àllò d'“aprendre de l’entorn i amb l’entorn” el que havíem de fer primer és conèixe’l nosaltres. Per això vam dedicar els primers dos anys a fer una immersió total en la geografia i història del municipi. Va ser aleshores que vam descobrir el ventall de recursos que ens oferia l’entorn i que nosaltres vam adaptar a la pràctica educativa.
A partir d’aquesta immersió vam definir uns punts d’interés del municipi que els alumnes de l’escola havien de conéixer i visitar a peu al llarg del seu pas per l’escola. (ermites, masies, fonts, tines, camins, muntanyes, llegendes …)
*A partir de quins projectes s’explicava aquest entorn immediat?
Aquests punts d’interès abans esmentats es graduava en funció de l’edat i la pròximitat, ja que les sortides es feien a peu acompanyat sempre d’un treball previ.
Pel que fa als més grans (primer setè i vuitè d’EGB, després 5è i 6è) els grans eixos han sigut:
- El pont, El camí ral, els bandolers (Capablanca)
- El Puig Gil i les tines de la Lluca i les Balmes Roges
- La vall del Flequer (vinya i maquis)
*Imagino que deu ser diferent treballar aquí respecte a una zona superpoblada com pot ser Terrassa, que està a aquí mateix...
Deixant a banda les ràtios elevades que sempre són un inconvenient en el desenvolupament de les tasques educatives ja siguis en un poble o en una ciutat, quedi clar que no hi ha dos entorns iguals siguin naturals o socials. L’estudi clássic del coneixement del medi que es basa en cercles concèntrics: Escola, Poble/Ciutat, Municipi, Comarca, Nació, Estat, UE etc; en una ciutat n’apareix un altre molt important com pot ser el barri/districte on està inserida l’escola.
D’altra banda la llunyania de l’entorn natural en una gran ciutat pot ser compensada amb la proximitat dels parcs verds del barri. En definitiva cada escola ha d’adaptar-se i treure profit de l’entorn on està inserida.
*Fa uns minuts parlàvem de les tines de pedra seca. Des de l’escola també vau fer una tasca per deixar constància digital d’aquestes construccions, veritat?
En els inicis la tasca de mestres i alumnes lògicament era totalment analògica i a mesura que van anar entrant les noves tecnologies a l'escola les vam anar adaptant, digitalitzant i posant el coneixement a l'abast de tothom, efectivament.
Una de les coses per la qual ens sentim orgullosos és en la d'haver posat el primer gra de sorra en el re-descobriment i posada en valor, no només del grandiós llegat de pedraseca que tenim, sinó de tot el patrimoni cultural del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort.
1/9/19
31/8/19
18/7/19
Subscriure's a:
Missatges (Atom)