Ramon Vila Capdevila (Peguera, Fígols, Berguedà, 1 d'abril de 1908 - Castellnou de Bages, 7 d'agost de 1963) conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la segona guerra mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista.
Nascut en el si d'una família humil, fill de Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé, va ser víctima de l'explotació infantil a les fàbriques de la conca del Llobregat. De petit va patir cremades a la cara i la mà i va perdre la germana en un incendi a casa seva. Als dotze anys va perdre la mare a causa d'un llamp. Algunes fonts indiquen que aquest mateix llamp fou la causa de la seva cara cremada.
Va treballar a la indústria tèxtil a la Pobla de Lillet on va cometre els seus primers sabotatges entre 1929 i 1930 en una fàbrica que havia acomiadat treballadors, i anà a la presó.Posteriorment treballà a les mines de Fígols i participà en les lluites obreres del Berguedà. Va participar en la Revolta de l'Alt Llobregat de 1932 i fou empresonat sis mesos. Aquell mateix any va intervenir en la vaga de tramvies a Barcelona i tornà a ser empresonat. Fou alliberat el 19 de juliol de 1936, en començar la Guerra Civil espanyola. Durant la guerra s'allistà a la Columna de Ferro de València i lluità al front de Terol passant després a la Brigada Columna Terra i Llibertat amb la que va lluitar a Madrid, el front d'Aragó i el front del Segre. S'exilià a França el 1939, on fou internat al camp de concentració de Saint-Cyprien i al camp d'Argelers, d'on va fugir.
En plena Segona Guerra Mundial, l'any 1943, fou detingut pels nazis a Perpinyà. L'any següent s'escapà i s'incorporà a la resistència francesa de Llemotges i al maquis de Rochechouart (Alta Viena), on se'l conegué com a Capità Raymond, realitzant múltiples sabotatges. Les autoritats franceses li concediren la Legió d'Honor, que ell va rebutjar.
Tornà a Catalunya, per lluitar contra el franquisme. Va fer de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant molts cops els Pirineus, transportant armes o activistes. Va fer sabotatges contra torres d'alta tensió per lluitar contra el règim franquista. El maig de 1947 va dirigir un grup de 50 guerrillers que havien d'atemptar contra Franco, que feia una visita a les mines de Sallent, però van fer marxa enrere a causa d'un accident. L'any 1951 la CNT va decretar la retirada dels seus homes però Ramon Vila continuà la seva lluita en solitari als boscos de l'interior de Catalunya.
El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny. No va tenir ni temps de disparar. Fou enterrat a l'exterior del cementiri de Castellnou de Bages, sense creu ni referència, oblidat entre les fulles.
Aquest seria el seu poema/testament:
Quiero tener mi tumbaLejos de los campos santosDonde blusas blancas no hayaNi panteones doradosQuiero que a mí me entierrenLejos de esos lugares falsosDonde la gente al año vieneA depositar sus llantosQuiero que a mi me entierrenArriba en el monte altoJunto aquel pino blancoQue solo esta en el barrancoMi tumba quiero que esteEntre dos piedras de cantoCompañeros míos han de serPintadas culebras, verdes lagartosNo quiero que a mi entierro venganCuras laicos ni romanos,Y las flores han de serUn manojo de punzantes cardosTampoco quiero que venganA decir discursos y salmosCon banderas i oropelesVicio del mundo civilizadoPara discursos los graznidosDe los cuervos y los grajos,El aullido del zorro viejoCuando ciego es abandonadoNi luz de cirios que danUnas claridades de espantoA mí me alumbraranLas centellas y los rayosQuiero que mi tumba seaCubierta de espinos altosDe zarzas grandes y espesasAbrojos y salvajes cardosQue brote a sus alrededoresHierba para los ganadosY que descanse a mi sombraEl perro negro cansadoQuiero que mi cuerpo reposeLejos del bullicio humanoJunto al pino grandeque hay en el barranco solitario.