18/2/82

Imagina un tipus prou estrafolari que ...

N'Ernest Puig de Recolons fou realment un curiós exemplar digne d'estudis antropològics profunds. Era d'aquella mena de persones que una vegada parides se'n perd el motlle. D'altre manera li hauria sigut ben difícil per no dir impossible d'entrar en el cercle d'amistats d'en Daniel Pérez la casa del qual visitava el nostr personatge en comptades i eixelebrades eocasions.
L'Ernest duia entorn seu una aurèola gairebé mítica, una mescla genial i acurada de rampellut, malarec, groller, murri irreverent, cràpula, anagnost, sibil·lí, hiperbúlic i un llarg etcètera d'adjectius meitat bròfecs meitat enigmàtics.
Juantament amb aquesta aurèola forjada treballosament al llarg dels anys, en duia una altra de més evident, quasi palpable. Tota la seva persona desprenia una lleugera però perseverant ferum deguda a la seva negligent higiene personal. La higiene per ell, paradigma de llibertat, la considerava una infame servitud. La llaminera atracció que tal sentor produïa sobre mosques i mosquits era ecològicament contrarestada per la fortor que emetia el seu alè. L'alè li feia tanta fortor que hom s'hi huria pogut arrepenjar -que diria en Ross Macdonald-. Aquesta era la causa per la qual els dípters es mantenien sempre a una prudent distància del nostre personatge.
A més del seu desarranjament personal tenia altres qualitats no menys extraordinàries: Era capaç d'estar llargs períodes de temps sense enraonar ni emetre un sol so. En una ocasió romangué prop d'un any i mig d'aquesta manera. Durant aquests períodes era un devorador de llibres. En dues nits va llegir-se tots els volums de la "Summa Teològica" de cap a peus, i a la nit següent va escriure un llibre on posava a parir a Sant Tomàs i família. En una altra ocasió...
(Continuara?)

15/2/82

Un viatge (ben aprofitat, d'altra banda)

El dia no s'havia llevat gaire encoratjador. Uns núvols negres com sotanes amenaçaven deixar caure el seu contingut en qualsevol moment.
La família Gratacons-Collestirat però, tenia decidit de feia dies anar a Lourdes aquell diumenge. Hi anaven, escrupolosament, dos cops l'any.
La iaia, raó principal d'aquests viatges, almenys originàriament, havia quedat invàlida com a conseqüència d'una tonta caiguda a les escales de l'església de Crist Rei quan sortia de missa un diumenge rialler pels volts dels anys cinquanta. Poc temps després el seu marit l'abandonava -segons les males llengües- enlluernat per unes cames més joves i bellugadisses. Des d'aleshores viu, amb cristiana resignació, prostrada en una cadira de rodes amb la seva filla, el gendre i una bessonada de néts.
Precisament aquell diumenge tots plegats es disposaven per enèssima vegada a emprendre el seu viatge a Lourdes dins d'un 4L matrícula de Conca que havia comprat de segona mà el gendre i cap de família. Aquest, agent d'assegurnces, no gaudia tampoc d'excessiva bona salut. De tant en tant el cor li feia figs, i quan no estva a la unitat coronària estava a l'hospital amb un còlic renal.
La seva dona, deixant de banda una neurosi cavalcant que sembla li ve de família, es va ferir quan tingué la bessonada -es veu que van voler sortir els dos alhora- i com a conseqüència quedà amb un ull aclucat, una ganyota equívocament sardònica i problemes motrius a les extremitats dretes.
Dels dos bessons, si l'un era borni l'altre camatort...

Carta al director

Sr. Director de la Caixa d'Atracaments i Robatoris sense Pietat de tot el Principat

Distingit Sr.:
El motiu de la present és assabentar-lo de la pèrdua deliberadade la llibreta d'estalvi nº 1714-4 a nom del sotasignant i de la seva soferta esposa, ambdós en atur forçós des de fa un parell d'anys.
En el moment d'ésser llançada, la llibreta, a les turbulentes aigües del riu Cardener, oferia un saldo de 0 ptes. Per minsa que sigui la seva imaginació -qualitat no indispensable per ocupar el seu càrrec- podrà figurar-se que la susdita llibreta havia perdut, feia teps, la funció per a la què fou creada: la d'estalvi.
És per això que la meva estoica esposa i jo vàrem decidir d'ofegar, com a últim testimoniatge, el símbol sarcàstic de la nostra misèria i impotència.
Desitjant que tots els membres de la seva honorable famíla gaudeixin d'un treball estable i digne, s'acomiada apenadament.

J.G-C.