(IV) CERCAMÓN (L'Amor Cortés o Fin'amors)

Com s'insinua en l'apartat II l'autor posa l'amor cortés (per a les classes altes) com un complement social del catarisme (per a les classes baixes).
Ben clar ho diu Bernat a Cercamón:
"Trobadors i perfectes no són més que els dos costats de la mateixa moneda. Una cara és per a la plana gent que necessiten d'una doctrina com de religió."
"Per al fin'amors cal temps i la serenitat que ve de la riquesa, el pobre no té la calma d'esperit per dedicar-se a la cortesia."
El catarisme doncs venia a ser una adaptació de l'amor cortés per als pobres. [O a l'inrevés si voleu: l'amor cortés una adaptació del catarisme per a les classes elevades. La qüestió és que als pobres els toca ballar sempre amb la més lletja](digressió)

L'amor cortés surgeix pels volts del s. XII a les corts d'Occitània degut a la confluència de la poesia amorosa àrab (vegeu l'encontre d'Ermessenda amb Ibn Hazam pàg 64-65) amb elements cèltics i l'herència de la cultura llatina (sobretot Ovidi) vist tot plegat pel prisma feudalitzant de l'época.
L'autor posa com a antecedents de l'amor cortés en el s. XI al convent de Sant Joan de les Abadesses dirigit per Ingilberga, germana d'Oliba. "Es el pur amor crestià traslladat a les relacions cavaller i dama, dona i home" (pàg. 57).
Els trobadors foren els introductors i propagadors de l'amor galant per les corts senyorials d'Occitània.

L'Amor Cortés englovava el que s'anomenava el Joc Cortés i el Fin'amors.

El Joc Cortés consistia en un conjunt de ritus i comportaments galants, convencionals i socials, sense relació directa amb l'amor en sentit estricte, que servia per depurar els costums un tant ferèstecs de l'época i dotar-los d'una certa elegància i delicadesa.

El Fin'amors, essència i meta última de l' Amor Cortés anava molt més enllà de les formes galanes i la simple cortesia del Joc Cortés; era un estat indescriptible d'èxtasi deliqüescent, voluptuós i místic.
Fin'amors és el fi de l'amor, el joi de la natura. Un amor que, passant per la persona, l'arrossega molt lluny fins a un sentiment tot delicat i difuminat, l'amor de la natura en ella mateixa:
"El Fin'amors és trascendència vers un àmbit més gran que abasta tant la llum com el cant dels ocells..." (pàg 90).
Tot això i molt més suposava el Fin'amors. I per tant una peculiar manera d'entendre les relacions d'amor i amistat.
Com que els matrimonis en aquell temps eren per raons econòmiques o polítiques, l'Amor Cotés proclamava l'espontaneïtat de l'amor i els sentiments. Hi havia  una dissociacio i quasi antagonisme entre amor i matrimoni, d'aquí que només fos considerat veritable amor, l'amor adulterí de l'amant, ja que era l'únic voluntàriament escollit i totalment desinteressat (pàg. 106).

El Fin'amors s'entenia en principi com un llarg servei de l'"aspirant" fins arribar al Bes d'Amor que el convertia en l'adorador exclusiu de la dama. A partir d'aquí començava la depuració de l'instint, ja que el Fin'Amors era incompatible amb les relacions sexuals.
L'amant havia de mantenir-se submís i fidel als desitjos de la dama i superar totes les proves que lla l'imposava.
La dama per la seva part havia de saber distingir l'amant veritable del fals i no podia descuidar la cortesia envers la resta de caballers de la cort, encara que no podia estimar ningú més que a qui havia donat el Bes d'Amor.
Un cop segura, la dama afavoria el seu amant, apareixent d'amagat i amb garantia de confidencialitat tota nua davant de l'amant i deixant-se comtemplar i admirar.
El punt culminant arribava el dia que l'amant era convidat a jeure amb la dama, abstenint-se però de fer altra cosa que acariciar-la i abarçar-la. Aquesta prova eròtica evidenciava si el company era capaç de controlar les exigències últimes del sexe. Ja que en el Fin'amors era permès tot excepte la penetració.
"Nosaltres no fem l'amor per gaudir de la immediata descàrrega, sinó del seu fluir lent i contingut, quan sembla venir però no arriba. Eixa tensió que lentament s'ageganta és l'inici de la nostra obra, que consisteix a utilitzar aquest instant per comunicar amb la natura i l'amada" (pàg. 115).
La dama però, excepcionalment, podia consentir la totalitat de la'mor carnal, la còpula.
Així és com Cercamón, que passa la meitat del llibre literalment "penjat" per l'amor d'Esclarmonda i per assolir l'estat últim del Fin'amors, arriba a la purificació del seu amor i abasta la il·luminació tant cobejada, en un dels fragments del llibre (pàg. 180-183).
"Penetra'm ja, Cercamón, el teu amor es fi i perfecte, entra en el meu cos ingràvid amb la teva buidor de cor. No sentiràs res, espera, allò que sempre ha vingut canviarà de direcció, el teu torrent brollarà riu amunt, allò que sortia quedarà endins, allò que de seguida finia durarà temps i temps: el teu cap s'obrirà alerta..." (Ara en diríem sexe tàntric).

Tota aquesta refinada estructura de l'Amor Cortés va coexistir amb una altra més planera idea de l'amor: l'amor cavalleresc que considerava més natural fruir abans d'estimar que estimar abans de fruir i que l'amor no es podia provar si no era amb el coit.
Mostra d'aquesta altra concepció de l'amor és la que exhibeix en la primera part del libre, Ermengol davant la seva estimada Azalais tímida entusiasta del Fin'amors.
"Sigui doncs bell comte. Pren la teva dona incontinent, i ja que de fin'amors no vols que et parli, fes almenys l'amor tot finament" (pàg. 54-55)

(III) CERCAMÓN (La treva de Déu)

Una frase que descriu esquemàticament els estaments la societat feudal diu que: "El senyor fa la guerra, el monjo resa i el pagès treballa la terra". L'autor del llibre centra la narració sobre els dos primers estaments: noblesa i església.
En la primera part del llibre es destaca sobretot la tasca realitzada pels monjos en la construcció i pacificació del país. Ermessenda i Oliba (noblesa i església) són els  encarregats de crear tota la infrastructura necessària:
"doncs un país són pobles, masies i famílies aplegades. Això es fa amb el comerç, la pau i els camins" (pàg. 48).
Les últimes paraules del Papa Gerbert tornen a incidir en el mateix:
"Concretament recomano que assegureu el comerç i per això és necessari que hi hagi pau i camins".

Encara el propi Oliba abans de morir deixa als seus deixebles la continuació de la tasca:
"Cal bastir pont i camí, cal connectar, obrir les valls, saltar cims i penya-segats, instaurar fires i afavorir mercats vora monestirs i catedrals: unir els pobles amb camins i calçades com era en el temps dels romans: llavors haurem creat un país." (pàg. 82).

Les lluites i rivalitats entre senyors feudals (que no queda prou reflectit en el llibre) creava molta inseguretat entre la gent senzilla. Si es volia tirar endavant el país no n'hi havia prou en bastir ponts i camins, comunicant pobles i possibilitar mercats on cada setmana els pagesos poguessin portar a vendre allò que els sobrés i adquirir allò que no produïen. Calia a més a més seguretat en els camins i les viles perquè tot això es consolidés.
Fou així com el 16 de maig de 1027 l'abat Oliba instituí, al prat de Toluges, prop de Perpinyà, la Treva de Déu per la qual quedava determinat que:
 " Cap habitant del sobredit comtat no assalti el seu enemic des de l'hora nona de dissabte fins a l'hora prima de dilluns..." Més tard s'amplià: "La pau serà mantinguda des del dijous fins a primera hora del dilluns" (pàg. 71-72).
La Treva de Déu començà a pacificar el tarannà bel·licós dels temps.
Per últim ressaltar que la tasca efectuada pels monestirs no es limitava a les obres públiques i a la seguretat ciutada -com en diem avui- sinó que s'extenia a molts altres àmbits com el cultural i artístic:
"Ara aquesta seguretat civil i base econòmica calia manifestar-la amb l'eclosió d'un art corresponent, el país posseïa els mitjans, ells els coneixements. Amb l'ajuda dels monestirs sobriria al món un art místic nou carregat de bellesa, solitud i misteri" (pàg. 72).
"Els monestirs foren nucli germinal d'aquesta nova cultura: església, escola, mercat, tribunal, i lloc segur, aglutinaren al seu entorn les relacions socials que quallaren al país. El Monestir ha estat el bressol del renaixement comercial i cultural que ens interessava promoure. Mancava restablir el respecte a la llei, inculcant la pertinença de la seva aplicació i el costum de recòrrer als tribunals per a fixar els plets" (pàg. 74).
Per finalitzar unes belles paraules que l'autor posa en llavis d'Oliba i que són tota una definició:
"Un país és un conjunt de gent que abans vivien separats, pobrament, autosuficients i ara treballen junts en un projecte de vida comuna, que s'nelaren o s'ensorren a la vegada, gaudeixen de la collita de l'any o passen gana tots junts, perquè comercien i es tracten. Això és un país: gent embarcada en la mateixa nau per un pacte voluntari de solidaritat dels uns amb els altres".

(II) CERCAMÖN (adopcionisme - catarisme)

Com s'ha esmentat en l'apartat anterior la independència política anava estretament lligada a la independència religiosa. En paraules de Blanca de Castella (pàg. 125): "Una esglèsia lliure és un país independent".

L'adopcionisme, doctrina religiosa que considerava Jesús, en tant que home, era fill de Déu tan sols per adopció, s'extengué pels comtats catalans pels voltants dels segles VIII i IX. Aquesta doctrina casava molt bé amb la religió musulmana. Es va produir un intent de deslligar-se del poder carolingi i papal tot i un acostament a la cultura i refinament àrabs.
Fèlix d'Urgell fou qui defensà l'adopcionisme enfront dels representants del centralisme d'aquella època: Carlemany i Lleó XIII. Aquests intents foren finalment sotmesos. L'autor en fa referències  a  les pàg. 56 i 69-70. "Si Fèlix i els seu protector Elipand de Toledo haguessin consolidat l'adopcionisme, s'hagués pogut produir una entesa entre els moros i cristians, unificant la península. Això Carlemany no ho volgué de cap manera..."
Així doncs, veiem que els desitjos independentistes són canalitzats sota formes religioses i que els poders fàctics combaten aquestes formes per sotmetre políticament.
Quatre segles més tard (s. XIII) la història es repeteix. El floreixent país occitano-català és amenaçat i dividit per l'imperi franc i el Papat sota el pretext de combatre una heretgia: el catarisme.

El catarisme neix com una forma de reacció contra la corrupció, riquesa i poder que ostentava l'Església, i que suposava un retorn a l'austeritat, santedat i pobresa del cristianisme primigeni.
Segons el catarisme hi ha dos principis irreductibles (dualisme): el bé i el mal. Com els gnòstics consideraven el Jehovà de l'Antic Testament com un demiürg pervers, creador de la matèria i per tant essencialment dolenta. El veritable Déu només era revelat pel Nou testament. Creien que pels virtuosos no hi ha resurecció del cos. Els perversos en canvi, transmigren en cossos d'animals. Per això eren vegetarians i s'abstenien fins i tot de menjar ous, formatge i llet. En canvi menjaven peix perquè creien que els peixos no tenien origen sexual. Refusaven el matrimoni i tota relació sexual.

Els preceptes més estrictes eren observats únicament per algunes persones excepcionalment santes anomenades "perfectes". La resta, "creients" tenien una observància menys rigurosa dels preceptes, tan sols abans de morir rebien la "imposició de mans" que constituïa l'admissió al grau de "perfectes".
Tot plegat es traduïa en una diferent visió i interpretació del món respecte de l'església ortodoxa. És exemplaritzador en aquest sentit la baralla dialèctica entre el perfecte Gilabert de Castres i Santo Domingo, enviat aquest per Blanca de Castella amb el beneplàcit del Papa, per combatre l'heretgia en un primer moment amb les mateixes armes: santedat i austeritat (pàg.136-138).
Resumint amb les paraules de Gilabert dirigint-se a Santo Domingo: "La vostra visió fa de la terra un infern; la nostra vol fer de l'infern una terra habitable per tots".

Tanmateix el catarisme no és més que la manifestació en el terreny religiós de les aspiracions d'un país que se sent diferent i que vol gaudir de la seva libertat.
El paral#lelisme amb l'adopcionisme és citat pel propi autor en llavis d'Arnau de castellbó (pàg. 100): "...una vegada més el perill ve dels francs i del Papa. Els guerrers del nord i Roma s'alien per destruir el país lliure que nosaltres volem mantenir..."
Les raons d'aquesta amenaça no són solament religioses tot i que n'adopten la forma. El propi Arnau les explica (pàg. 100-101): "A l'Occitània existeix una llibertat política que permet comunes amb consellers escollits pel poble i milícies populars per a mantenir eixa llibertat". (municipalitats lliures).
"Hi ha una llibertat de costums, més refinats i oberts, estesa pels trobadors des de les corts d'amor que les castellanes." (fins amors).
"Hi ha un moviment religiós, que és el nostre, (es refereix a Gilabert) tornant a la germanor i veracitat dels primers cristians." (catarisme).
" A més a més, som un país ric i de vida agradable".
"Hem assolit de preservar els nostres dominis del bàrbar feudalisme del nord i de les mans limitatives de l'església de Roma, i això ells no ho perdonen."

(I) "CERCAMÓN" (la independència dels comtats catalans)

En la primera part del llibre, que abarça el període 967-1045 es descriu l'ambient general que es respira en els comtats catalans a travès de tres personatges:
-Ermengol, fill del comte d'Urgell
-Oliba fill d'Oliba Cabreta, comte de Besalú i Cerdanya
-Ermessenda, filla del comte de Carcassona.
Adquireixen especial protagonisme els dos últims, als qui l'autor proposa com a iniciadors d'una frustrada nació catalano-occitana: L'abat Oliba, que ho va ser dels monestirs de Ripoll i Cuixà, i bisbe de Vic; i la comtessa Ermessenda muller del comte de Barcelona, Ramon Borrel i regent dels comtats de Barcelona durant les minories d'edat dels seu fill i nét: Berenguer Ramon i amon Berenguer respectivament.
Al llarg del llibre es fa contnuades referències poètiques i gairebé utòpiques  a la voluntad de reconstrucció i bastiment d'un país lliure amb una cultura i idiosincràcia pròpia que vol recollir l'herència humanística grega i romana i extendre's com una taca d'oli a banda i banda del Pirineu per tota la Mediterrània.
Però les referències concretes del procés d'independització dels comtats catalans es centren en la lenta i paulatina desvinculació respecte de l'imperi franc.
Aquesta independència es concreta en dos aspectes, sovint complementaris,: Per un costat una independència eclesiàstica (que gairebé vol dir política) dels bisbats catalans que depenien de Narbona; i per un altre costat un atansament al califat de Còrdova.
Si la inependència estrictament política, sinó de dret sí de fet, era ja inqüestionable (els comtats no oferien ja els seu vassallatge a l'emperador franc) la dependència eclesiàstica esperonava els intents de creació d'un arquebisbat propi.
Aquest desig d'independència anava estretament lligat a l'admiració vers la cultura, riquesa i refinament del món àrab. En aquests dos aspectes hi juga un paper fonamental la qüestió de l'adopcionisme.
En la independència respecte de la seu narbonesa són vitals els contacte que tenen els protagonistes amb Roma.
En el llibre l'autor fa anar a Ermessenda, el seu marit comte Borrel i el bisbe de Vic Ató a Roma per confirmar per a la seu de Vic el paper de metròpoli que en l'època visigòtica tingué Tarragona (ara en mans dels àrabs) (pag .43).
De l'atansament vers els món musulmà són eloqüents les paraules que l'autor posa en llavis d'Oliba quan parla amb el fogós Ermengol (pàg 55) "...d'or i estofes, pren-ne quant vulguis, jo vull llibres i homes sapients"
O bé la conversa que mantenen Oliba i el seu germà Bernat on surt ja la qüestió adopcionista (pàg. 56). Les útimes frases són un bon resum: "Ens atansem a Roma i Còrdova per a desenganxar-nos dels reis francs. Gerbert ens ajudarà creant l'arquebisbat d'Ausona independent de Narbona, i ara Còrdova farà de contrapès dels francs"

La primera part del llibre conclou amb la certesa dels perill que graviten sobre aquest naixent país, i amb els encàrrecs que  Oliba dóna a Ermessenda i els seus deixebles.
A Ermessenda diu: (pàg. 78-79): "No es pot canviar el món des de dalt. Cal començar per baix" ... "...consagra cavallers i amadors, cantors i perfectes ... que preparin, poble per poble, des de baix, l'evolució començada..."
Als seus deixebels diu (pàg. 80-82): "La qüestió ara és posar a l'abast del poble tot sencer, la part d'eixos coneixements..."
A la segona part del llibre (1212-1264) es descriu a través d'un trobador, Cercamón, la societat sortida de la sembra efectuada per Oliba, Ermessenda i els seus seguidors, les amenaces que ha d'afrontar i la seva desfeta.
Les amenaces són ja apuntades en les pàg. 100-101, amb les referències al paral·lelisme entre l'adopcionisme i el catarisme del què es tracta en l'apartat II.
L'imperi franc i el Papat tornen a posar en perill la llibertat d'aquesta societat que ha costat tant de bastir.
Finalment el país cobejat per Oliba i Ermessenda i cantat i difós per les corts d'amor, els trobadors i els bons homes es trenca definitivament en el tractat de Corbeil, sigmat per Jaume I, on els comtats catalans adquireixen, ara ja de dret, la plena independència respecte del rei franc, a canvi de renunciar al somni occità.