Ben clar ho diu Bernat a Cercamón:
"Trobadors i perfectes no són més que els dos costats de la mateixa moneda. Una cara és per a la plana gent que necessiten d'una doctrina com de religió."
"Per al fin'amors cal temps i la serenitat que ve de la riquesa, el pobre no té la calma d'esperit per dedicar-se a la cortesia."
El catarisme doncs venia a ser una adaptació de l'amor cortés per als pobres. [O a l'inrevés si voleu: l'amor cortés una adaptació del catarisme per a les classes elevades. La qüestió és que als pobres els toca ballar sempre amb la més lletja](digressió)
L'amor cortés surgeix pels volts del s. XII a les corts d'Occitània degut a la confluència de la poesia amorosa àrab (vegeu l'encontre d'Ermessenda amb Ibn Hazam pàg 64-65) amb elements cèltics i l'herència de la cultura llatina (sobretot Ovidi) vist tot plegat pel prisma feudalitzant de l'época.
L'autor posa com a antecedents de l'amor cortés en el s. XI al convent de Sant Joan de les Abadesses dirigit per Ingilberga, germana d'Oliba. "Es el pur amor crestià traslladat a les relacions cavaller i dama, dona i home" (pàg. 57).
Els trobadors foren els introductors i propagadors de l'amor galant per les corts senyorials d'Occitània.
L'Amor Cortés englovava el que s'anomenava el Joc Cortés i el Fin'amors.
El Joc Cortés consistia en un conjunt de ritus i comportaments galants, convencionals i socials, sense relació directa amb l'amor en sentit estricte, que servia per depurar els costums un tant ferèstecs de l'época i dotar-los d'una certa elegància i delicadesa.
El Fin'amors, essència i meta última de l' Amor Cortés anava molt més enllà de les formes galanes i la simple cortesia del Joc Cortés; era un estat indescriptible d'èxtasi deliqüescent, voluptuós i místic.
Fin'amors és el fi de l'amor, el joi de la natura. Un amor que, passant per la persona, l'arrossega molt lluny fins a un sentiment tot delicat i difuminat, l'amor de la natura en ella mateixa:
"El Fin'amors és trascendència vers un àmbit més gran que abasta tant la llum com el cant dels ocells..." (pàg 90).
Tot això i molt més suposava el Fin'amors. I per tant una peculiar manera d'entendre les relacions d'amor i amistat.
Com que els matrimonis en aquell temps eren per raons econòmiques o polítiques, l'Amor Cotés proclamava l'espontaneïtat de l'amor i els sentiments. Hi havia una dissociacio i quasi antagonisme entre amor i matrimoni, d'aquí que només fos considerat veritable amor, l'amor adulterí de l'amant, ja que era l'únic voluntàriament escollit i totalment desinteressat (pàg. 106).
El Fin'amors s'entenia en principi com un llarg servei de l'"aspirant" fins arribar al Bes d'Amor que el convertia en l'adorador exclusiu de la dama. A partir d'aquí començava la depuració de l'instint, ja que el Fin'Amors era incompatible amb les relacions sexuals.
L'amant havia de mantenir-se submís i fidel als desitjos de la dama i superar totes les proves que lla l'imposava.
La dama per la seva part havia de saber distingir l'amant veritable del fals i no podia descuidar la cortesia envers la resta de caballers de la cort, encara que no podia estimar ningú més que a qui havia donat el Bes d'Amor.
Un cop segura, la dama afavoria el seu amant, apareixent d'amagat i amb garantia de confidencialitat tota nua davant de l'amant i deixant-se comtemplar i admirar.
El punt culminant arribava el dia que l'amant era convidat a jeure amb la dama, abstenint-se però de fer altra cosa que acariciar-la i abarçar-la. Aquesta prova eròtica evidenciava si el company era capaç de controlar les exigències últimes del sexe. Ja que en el Fin'amors era permès tot excepte la penetració.
"Nosaltres no fem l'amor per gaudir de la immediata descàrrega, sinó del seu fluir lent i contingut, quan sembla venir però no arriba. Eixa tensió que lentament s'ageganta és l'inici de la nostra obra, que consisteix a utilitzar aquest instant per comunicar amb la natura i l'amada" (pàg. 115).
La dama però, excepcionalment, podia consentir la totalitat de la'mor carnal, la còpula.
Així és com Cercamón, que passa la meitat del llibre literalment "penjat" per l'amor d'Esclarmonda i per assolir l'estat últim del Fin'amors, arriba a la purificació del seu amor i abasta la il·luminació tant cobejada, en un dels fragments del llibre (pàg. 180-183).
"Penetra'm ja, Cercamón, el teu amor es fi i perfecte, entra en el meu cos ingràvid amb la teva buidor de cor. No sentiràs res, espera, allò que sempre ha vingut canviarà de direcció, el teu torrent brollarà riu amunt, allò que sortia quedarà endins, allò que de seguida finia durarà temps i temps: el teu cap s'obrirà alerta..." (Ara en diríem sexe tàntric).
Tota aquesta refinada estructura de l'Amor Cortés va coexistir amb una altra més planera idea de l'amor: l'amor cavalleresc que considerava més natural fruir abans d'estimar que estimar abans de fruir i que l'amor no es podia provar si no era amb el coit.
Mostra d'aquesta altra concepció de l'amor és la que exhibeix en la primera part del libre, Ermengol davant la seva estimada Azalais tímida entusiasta del Fin'amors.
"Sigui doncs bell comte. Pren la teva dona incontinent, i ja que de fin'amors no vols que et parli, fes almenys l'amor tot finament" (pàg. 54-55)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada