Una situació límit (una de por)

Són les dotze de la nit. En un cinquè pis d'un carrer qualsevol de l'Eixample barceloní en Marc i na Mercè celebren el seu primer aniversari. Els acompanyen dues parelles més, els seus amics Quim i núria, Pep i Marta. Des prés de sopar en Quim i en Pep s'han entestat en fer una sessió d'esperitisme. No és pas la primera vegada que en fan. En Marc que ha mal paït mitja dotzena de llibres sobre el tema sol ésser l'encarregat de dirigir les sessions. Aquest vespre tots sis, al voltant de la taula del menjador i amb l'única llum d'una espelma, han estat invocant esperits mitjançant el got (oui-ja, pels entesos) amb els resultats equívocs i tòpics habituals. En Pep cansat de no tenir resultats espectaculars i sempre àvid d'emocions fortes demana sorneguer:
-Marc, per què no invoquem un esperit maligne que socarrimi els pèls d'en Ninus?
En Ninus, el gat dels amfitrions, dormisqueja en un racó del menjador aparentment aliè als propòsits d'en Pep.
-No fotem conya, que foto el camp eh! - Protesta la Núria.
En Marc es posa en situació, amb els ulls clucs i veu greu engega:
-Els aquí presents invoquem els esperits presents perquè es manifestin d'una forma física i evident...

A continuació una espera expectant i silent...
De sobte se sent una dringadissa procedent de la cuina com si algú estigués traginant un sac ple de plats i olles. La remor va en augment així com l'astorament de les parelles.
En la penombra s'donen que el llum que penja del sostre oscil·la frenèticament d'un costat a l'altre. Tot succeix de manera vertiginosa i ininterrumpuda. Els quadres penjats a les parets comencen a espernegar com si volguessin deslliurar-se del clau que els manté trincats a la paret. El rellotge, els llibres dels prestatges, eñs mobles... Tot a la casa sembla estar posseït d'un convulsionant i paroxístic moviment demoníac esparverant. La fragor que es produeix  és enfollidora...
La Núria, presa de terror i excitació, és la primera en reaccionar. S'aixeca de la taula i es dirigeix rabent a la porta de sortida del pis situada en un racó del menjador. Quan obre la porta una força immemsa i invisible, com un vent poderós i anihilador, arrossega la noia i amb una velocitat de vertígen l'estampeix contra la paret del menjador. El seu cos queda per uns instants encastat a la paret talment com si hom hi hagués llançat un ou amb tota la força. Els seus amics paralitzats de terror, sols tenen esma per sotjar, impotents, com el crani esclafat i la massa sanguinolenta del cervell de la Núria llisquen silentment i lenta paret avall deixant un solc vermellòs d'horror i mort.
En Quim enmig del mar de paor i penombra s'abalança sobre l'interruptor del llum, en un intent instintiu i desesperat per despertar d'un malson. Quan posa la mà a l'interruptor una descàrrega elèctrica il·umina per uns segons tota la sala. Durant aquell llampec instantani poden veure amb tota claretat el terror cisellat en cada una dels seus rostres.
Després altra volta silenci i penombra... i una fortor de socarrim procedent del cos carbonitzat d'en Quim.
Tot d'una un xiscle esfereïdor trenca en mil bocins els dens silenci. És la Marta que s'ha aixecat per obrir la finestra i demanar auxili. En obrir-la el seu cos és xuclat com una ploma a través del badalot i cau com una plomada pel buit del celobert fins estavellar-se contra el terra.
La tensió en aquests moments ja és tal que hom podria inscriure-la al registre civil (gràcies R. Macdonald).
De sobte el Ninus, posseït per un esperit enfollit i sanguinari salta sobre el cap del Pep com un tigre famolenc i rabiós. En una lluita breu i dissemblant, on es barregen els udols de dolor i esbufecs d'impotència, el cos d'en Pep acaba essent un sangós carnatge per als esmolats ullals del transfigurat felí.
La Mercè contempla l'escena immobilitzada de terror, fortament agafada al cos d'en Marc, com un nàufrag aferrat a la salvadora taula. Està tant terroritzada que no s'adona que les mans del Marc li rodegen el coll i l'afermen fort, cada vegada més fort ... Quan la Marcè nota que li manca l'aire dirigeix l'esguard vers la seva parella i pot veure per última vegada el seu propi rostre, transfigurat pel pànic, en els ulls glacials i letífers del que fins avui era el seu company de vida.
En Marc deixa caure pesadament el cos inert de la seva companya i amb moviments lents i robòtics es dirigeix a la cuina obre les aixetes del gas, tapa les finestretes de seguretat amb draps de cuina i torna a seure al menjador i roman, esmaperdut, mirant fixament l'espelma encara encesa de sobre la taula.
Tothom en el veïnat dorm plàcidament totalment aliè als esdeveniments terrorífics que han succeït en aquell cinquè pis de l'Eixample barceloní. Ignoren també que aviat seran sobtadament despertats per una forta explosió.

Descripció d'un pis del barri antic

Per arribar al pis calia haver trescat per un centenar d'esglaons heteròclits i imprecisos, la qual cosa feia que la bisbètica parella que l'habitava fos pertorbada per escasses visites.
El menjador, la peça més gran de tot el domicili, volia ésser de planta quadrangular, bé que, si hom s'hi fixava un xic, podia apercebre que més que un quadrat les parets formaven un irregular i sinuós trapezi. Com la majoria de cases velles les parets semblaven ignorar fatxendosament les línies rectes.
Quan hom entrava al pis es trobava sense solució de continuïtat al bell mig del menjador. Al costat esquerre de la porta d'entrada -o de sortida, segons l'humor de l'usuari- hi havia una obertura desprovista de porta que donava a una apretada cuina que feia de carbonera i lavabo alhora. A la banda dreta dues portes embotides en un envà, empenyent-ne una s'entrava al dormitori tibant de l'altra quedava al descobert la comuna. En front mateix de la porta d'entrada a l'altra banda del menjador hi havia l'única font de llum natural de tota la llar: una finestra.
El moblam del refectori no podia ésser més parc: una taula ovalada i oscadissa, cinc cadires llòbregues i greixoses i un sòrdid bufet adosat a la paret que duia a la cuina-lavabo. En aquesta paret, com si s'avergonyís de la seva imposada integritat, penjava l'única concessió ornamental i sospitosament devota de la llar: un Sant Sopar. No obstant era tan espaventosa la combinació de formes, colors i relleus d'quell quadre que, juntament amb la consentida, acurada i centenària acumulació de llard i pols, convertien aquell quadre en una rèplica de la cova d'Alí Babà i els dotze lladres més que no pas en una desafortunada reconstrucció del cèlebre àpat.
És per aquest motiu i per la consuetudinària i subtil faisó de fotre's del mort i de qui el vetlla de la parella propietària del pis que aquell paradigmaptic engendre picto-escultòric romania impertèrrit penjat i desafiant les més elementals normes estètiques i higièniques.
Tant les amfibìliques parets com el trespol betzarrut estaven grollerament coberts per un paper que en millors èpoques debía d'haver tingut un color propi, fins i tot potser un dibuix filigranat, però que havia passat feia temps a una nova i inconeguda dimensió.
De l'atziac sotateulat penjava com un fil de teranyina de l'extrem del qual a faiçó d'aranya lluminosa de terrissa romanien un pàmpol infame i una esmorteïda bombeta de 40 w.