Habemus Papa (in Catalonia)

El viatge del Sant Pare (Joan Pau II) ha fet sorgir infinitat de controvèrsies, malentesos, i inexactituds que poden haver dut l'ànima de persones incautes al pertorbador i luciferí camp de la confusió i del desconhortament. És per aquesta raó que hem cregut els membres de (P:E:T:I:D:E:C) en  l'obligació divina i humana de sortir al pas d'aquestes informacions tendencioses i a puntualitzar el següent:

-És totalment fals que l'esglèsia hagi retrocedit a temps anteriors al Concili Vaticà II. Ho demostra el fet que no s'ha detectat un significatiu augment de venda de sotanes, silicis i berviaris en llatí.

-De sempre l'esglèsia ha defensat la llibertat religiosa i d'ensenyament, és per això que creiem que els pares han de ser lliures de portar els seus fills a l'escola (privada) que desitgin.

-La ferma intransigència enfront de l'abort i l'anticoncepció, derivada del profund i inqüestionable dret a la vida, no ha d'anar forçosament lligada -com voldrien alguns ments perverses- a una denúncia sistemàtica i ferma de tots els crims i vulneració dels drets humans que es produeixen arreu del món. Si us plau, no donaríem l'abast!. Tanmateix són figues d'un altre paner els interessos purament financers que el Vaticà co a estat pugui tenir ab les empreses productores de material "ofensiu". No es pot confondre la gimnàstica amb la magnèstica.

-També menteix procaçment qui mantingui que l'esglèsia té una visió retrògada i tancada respecte de la sexualitat. Res més lluny de la realitat: Els membres de l'Opus Dei es poden casar -si volen- i solen ser bastant prolífics.

-Tampoc no és cert que s'adopti una postura intransigent respecte al divorci, en alguns casos, casualment gent catòlicament adinerada, la unió ha quedat anul·lada.

En ralació a la figura del Sant Pare cal desmentir fermament els insistents rumors que han circulat referents a una suposada exigència d'augment de sou per part del seu "Àngel de la guarda", el qual d'altra banda ha donat mostres fiables de la seva eficiència.
Manquen tanmateix de fonament les opinions de persones que mantenen que s'ha ocultat al Sant Pare la realitat socio-política de Catalunya. De tots és sabut aquell proverbi arameu: "De nació(n) tant sols n'hi ha una i a tu et vaig trobar al carrer"
...

Imagina un tipus prou estrafolari que ...

N'Ernest Puig de Recolons fou realment un curiós exemplar digne d'estudis antropològics profunds. Era d'aquella mena de persones que una vegada parides se'n perd el motlle. D'altre manera li hauria sigut ben difícil per no dir impossible d'entrar en el cercle d'amistats d'en Daniel Pérez la casa del qual visitava el nostr personatge en comptades i eixelebrades eocasions.
L'Ernest duia entorn seu una aurèola gairebé mítica, una mescla genial i acurada de rampellut, malarec, groller, murri irreverent, cràpula, anagnost, sibil·lí, hiperbúlic i un llarg etcètera d'adjectius meitat bròfecs meitat enigmàtics.
Juantament amb aquesta aurèola forjada treballosament al llarg dels anys, en duia una altra de més evident, quasi palpable. Tota la seva persona desprenia una lleugera però perseverant ferum deguda a la seva negligent higiene personal. La higiene per ell, paradigma de llibertat, la considerava una infame servitud. La llaminera atracció que tal sentor produïa sobre mosques i mosquits era ecològicament contrarestada per la fortor que emetia el seu alè. L'alè li feia tanta fortor que hom s'hi huria pogut arrepenjar -que diria en Ross Macdonald-. Aquesta era la causa per la qual els dípters es mantenien sempre a una prudent distància del nostre personatge.
A més del seu desarranjament personal tenia altres qualitats no menys extraordinàries: Era capaç d'estar llargs períodes de temps sense enraonar ni emetre un sol so. En una ocasió romangué prop d'un any i mig d'aquesta manera. Durant aquests períodes era un devorador de llibres. En dues nits va llegir-se tots els volums de la "Summa Teològica" de cap a peus, i a la nit següent va escriure un llibre on posava a parir a Sant Tomàs i família. En una altra ocasió...
(Continuara?)

Un viatge (ben aprofitat, d'altra banda)

El dia no s'havia llevat gaire encoratjador. Uns núvols negres com sotanes amenaçaven deixar caure el seu contingut en qualsevol moment.
La família Gratacons-Collestirat però, tenia decidit de feia dies anar a Lourdes aquell diumenge. Hi anaven, escrupolosament, dos cops l'any.
La iaia, raó principal d'aquests viatges, almenys originàriament, havia quedat invàlida com a conseqüència d'una tonta caiguda a les escales de l'església de Crist Rei quan sortia de missa un diumenge rialler pels volts dels anys cinquanta. Poc temps després el seu marit l'abandonava -segons les males llengües- enlluernat per unes cames més joves i bellugadisses. Des d'aleshores viu, amb cristiana resignació, prostrada en una cadira de rodes amb la seva filla, el gendre i una bessonada de néts.
Precisament aquell diumenge tots plegats es disposaven per enèssima vegada a emprendre el seu viatge a Lourdes dins d'un 4L matrícula de Conca que havia comprat de segona mà el gendre i cap de família. Aquest, agent d'assegurnces, no gaudia tampoc d'excessiva bona salut. De tant en tant el cor li feia figs, i quan no estva a la unitat coronària estava a l'hospital amb un còlic renal.
La seva dona, deixant de banda una neurosi cavalcant que sembla li ve de família, es va ferir quan tingué la bessonada -es veu que van voler sortir els dos alhora- i com a conseqüència quedà amb un ull aclucat, una ganyota equívocament sardònica i problemes motrius a les extremitats dretes.
Dels dos bessons, si l'un era borni l'altre camatort...

Carta al director

Sr. Director de la Caixa d'Atracaments i Robatoris sense Pietat de tot el Principat

Distingit Sr.:
El motiu de la present és assabentar-lo de la pèrdua deliberadade la llibreta d'estalvi nº 1714-4 a nom del sotasignant i de la seva soferta esposa, ambdós en atur forçós des de fa un parell d'anys.
En el moment d'ésser llançada, la llibreta, a les turbulentes aigües del riu Cardener, oferia un saldo de 0 ptes. Per minsa que sigui la seva imaginació -qualitat no indispensable per ocupar el seu càrrec- podrà figurar-se que la susdita llibreta havia perdut, feia teps, la funció per a la què fou creada: la d'estalvi.
És per això que la meva estoica esposa i jo vàrem decidir d'ofegar, com a últim testimoniatge, el símbol sarcàstic de la nostra misèria i impotència.
Desitjant que tots els membres de la seva honorable famíla gaudeixin d'un treball estable i digne, s'acomiada apenadament.

J.G-C.

Des de la finestra...

... veig la velleta veïna de cabells blancs que, amb moviments lents, escombra i frega el tros de vorera de nostra casa sentint, segurament, una caritativa commiseració per l'ocupada i despreocupada parella que prou feina té en conservar amb discreta netedat l'interor del seu nial, com per preocupar-se de mantenir l'ancestral ritus de netejar el bocí de vorera de l'amorós niu on sojornen...

...veig passa un capellà -dels rars exemplars que encara conserve la sotana- no excessivament alt però sí prim, la mà esquerra engrapa una cartera que fa joc amb la sotana, la mà dreta, nicotinitzada, sostè una cigarreta acabada d'encetar. Posa cara de mala llet i té la mirada penetrant i agressiva. En genral tota la capellanada té un cert deix que fa que, malgrat vagin disfressar d'astronaites, hom els reconegui d'una hora lluny. En el cas d'aquest representant de l'esglèsia passa completament a l'inrevés: malgart vagi vestit amb sotana hom diria que es tracta d'un arlot o un gangster disfressat d'eclesiàstic...

...vei passar una noia, -o potser hauria de dir una dona?- Pell bruna, cabell daurat, ulls verds, mirada serena. Brusa ampa, pantalons cenyits. Camina pausadament enfilant-se carrer amunt amb un armoniós balanceig de malucs que hipnotitza...

Descripció física (i potser metafísica) de R.M.V.

Donant una primera ullada -breu i lleugera, per allò que els ulls són per a tota la vida- a l'il·lustre personatge hom se sent aclaparat per una caterva d'impressions, totes prou dissortades. Vet aquí, només a tall d'exemple tres d'escollides a l'atzar: Hom té la sensació d'estar contemplant el president vitalici de l'Unió de Botiflers i comediants d'arreu del món; o bé l'últim guanyador del del concurs al "Millor exègeta de l'obra de monsenyor Escribà de Balaguer (a.c.s.)"; o bé finalment i simple un malparit ex-franquista,, ex-ministre de l'Interior, ex-ministre d'adulteració territorial, ex-parlamentari i ex-dirigent de la inefable confraria del donuts sense forat.

Si en una primera, superficial i equànime anàlisi, el tipus ja no enganya ningú -cosa que és d'agrair- en una anàlisi posterior i minuciosa els resultats poden ésser esfereïdors.

Sigui per un irreductible rampell sado-masoquista, sigui per acabar d'amunionar els mots necessaris per omplir l'encàrrec (no ens hem pas d'enganyar) es continua amb l'etopeia encetada.

El primer que colpeja la vista quan hom es tira la imatge de la patum en qüestió a la cara, són les seves cinemascòpiques ulleres que tracten en va de disfressar uns ulls reduïts i adusts de color de gos com fuig i de gat quan torna. La tarota lluent i rutilant degut més a les freqüents lliscades dels adminicles optics abans esmentats que a la pulcritud del nostre mai no prou ben blasmat pròcer...

Queda interrunpuda la descripció per motius filantròpics. Aquest tipus de retrat pot semblar innecessàriament acerb i hom podria ésser acusat d'atemptar contra els drets i dignitat humanes, quan l'únic que es pretèn és fotre's una mica del mort i de qui el vetlla, d'una forma sana, informal i mancada de rancúnia...

Una pel·lícula, "Dràcula", per exemple

La pel·lícula ve a ser un "revival" -perdó per l'anglicisme- de l'obra de Bram Stocker: El comte Dràcula. Però aixì com en el llibre els esdeveniments tenen lloc a Transilvània (Romania) la pel·lícula situa l'acció en un poble miner de la costa anglesa a finals del segle passat o a començaments d'aquest. Lluny del poble el comte hi ha comprat un castell amb teranyines i pam de pols inclòs. Tocant el poble hi ha també un manicomi regentat per un doctor. amb aquest hi viuen la seeva fillai una amiga d'aquesta -ambdues de molt bon veure, per descomptat- La filla del doctor té un promès que és el que ha fet tots els tràmits de la compra del castell pel comte. Finalment hi ha un altre personatge que jugartà un paper decisiu en el decurs dels esdeveniments: el professor. Aquest que viu fora d'Anglaterra, també té una filla, esmentada abans, que està passant uns dies amb la seva amiga la filla del doctor.
Bé, com que porto ja quinze línies i no he fet més que una introducció, intentaré abreujar. Abandono la idea de referrir-me a el que podríem anomenar filo-sociologia del vampirisme (entoma-la!) per supusar-la de domini públic. Tampoc es tracta d'abusar, no?
Doncs, bé acabem. Com hom pot imaginar, les dues femelles seran objecte de les xuclades -en la més àmplia i variada accepció del mot- del malèvol comte. Professor, doctor i promès faran l'impossible per destruir el sanguinari seductor. Al final aconsegueixen guanyar la batalla però no la guerra -que diria un castís- doncs l'acabament del film deixa entreveure que és gairebé segur que el comte xuclarà de nou!