Hola, em dic Jordi ..... i sóc un
ciber-mestre anònim. La Informàtica ha destrossat la meva vida. Primer va ser
el Framework. Em passava setmanes davant la seva pantalla blava. Després va
venir l'Amipro, i la situació empitjorà, ni menjava ni dormia tot el dia
enganxat a l'ordinador. Em vaig apuntar a tots els cursets d'informàtica que es
feien. D'amagat em vaig gastar els pocs
estalvis de la meva família per comprar-me un mòdem. Navegant tot el dia per
Internet vaig tenir els primers deliriums tremens. La meva dona i els fills
m'han abandonat. A la feina m'han avaluat externament i interna. Estic
intentant desenganxar-me però no és fàcil.
Per
això estic aquí dalt participant en aquesta taula rodona, virtual (perquè
suposo que veieu que la taula és rectangular). Participo com a advocat del
diable de les noves tecnologies. El meu testimoni vol donar suport a totes
aquelles minories ètniques que estoicament suporten la tempesta de bytes que
ens amara: Col.lectius que van des dels neo-luddites i anabaptistes informàtics
fins als "unplugged-lovers" i kumbaiàs irredempts; passant per tots aquells damnificats per les
lleis de Murphy cibernètiques que, malgrat la seva bona fe i voluntarisme a
prova de bomba, fins i tot amb els cordons del ratolí s'entrebanquen.
Per
començar, un supòsit com a declaració de principis: Si, ara mateix, tots els
ordinadors de totes les escoles de tot el món es "pengessin"
eternament -cosa per altra banda gens inversemblant, a qui no se li ha penjat
un ordinador?- l'activitat educativa docent podria continuar igualment sense
més entrebancs Al cap i a la fi no hi ha cap activitat educativa important que
no es pugui fer, i no es fes abans, sense la tecnologia digital. (En tot cas la
gestió administrativa i burocràtica seria la més afectada, però tenint en
compte els maldecaps i feina que dóna el Winpri tampoc seria res de l'altre
dijous).
En
canvi si totes les pissarres de les escoles del món mundial es
"despengessin" -possibilitat molt més remota, per altra banda-
l'activitat educativa es veuria molt més greument afectada. Algú és capaç de
concebir actualment una escola sense pissarres? Algú ha provat de fer classe
sense l'ajuda d'aquesta pantalla gegant, de baix cost, altíssima resolució, de
fàcil configuració i encara més simple funcionament? Vagi doncs, des d'aquí un
emotiu reconeixement a aquesta modesta i humil eina educativa de primer ordre,
que com els ulls, la mà o el peu només li donem la importància que realment té
el dia que ens manca.
Per
si no en teníem prou amb els eixos longitudinals (mates, llengües, Socials,
Naturals, etc.) i els sempre ampliables eixos transversals (Educació vial,
sexual, mediambiental, sanitària, cívico-social, audio-visual, etc...) Ara
se'ns demana que integrem dins aquest xiclet anomenat "currículum"
tot l'ampli i nou món de la cultura informàtica. Com? Com sempre, amb més
voluntat que mitjans.
I
quan es parla de mitjans no ens referim només a mitjans tècnics -que també-
(per sort, les ampes i alguns ajuntaments supleixen amb voluntarisme les
carències pressupostàries de l'inefable Dep. d'Ensenyament) quan parlem de
mitjans també volem dir suport didàctic i psicopedagógic, guies metodològiques,
orientacions clares sobre els objectius i continguts per tal d'implementar-los (alerta amb la
parauleta) adequadament dins de cada etapa educativa.
Si
a l'escola i a la societat en general ja li costa analitzar críticament,
digerir i excretar l'allau d'informació audio-visual que ens arriba. Ara amb la
creixent expansió de la revolució
comunicativa que suposa la xarxa Internet la situació pedagògicament parlant
se'ns desborda, i com sempre, el/la metre/a es troba novament -com en Gary
Cooper- sol davant el perill. I és això el que cal evitar.
I
no cal que esperem que el Departament ens ho faci (ja sabem que sempre arriben
quan no se'ls necessita). Hem de fer-ho entre tots, però penso que tots aquells
col.lectius de mestres i escoles que han sigut i són pioners en aquest camp i
porten temps en l'aplicació d'aquestes tecnologies tenen el deure moral de liderar
aquest moviment i servir de guia a una
multitud de voluntariosos mestres que ens troben a les mans una
sofisticada joguina sense manual d'instruccions, i fer-ho de la manera més
clara i didàctica possible. El que no
podem fer els mestres és parapetar-nos en la nostra antiga i vella sabiesa
"de lletres" i dir que nosaltres no som d'eixe món tecnològic. La
tecnologia també és cultura i hem de fer l'esforç d'entendre-la per poder-la
explicar. No és un deure, és un dret que tenim com a ciutadans i com a docents.
(Això si, ens ho hem de fer explicar bé, ja que els bons "tècnics"
solen ser mals pedagogs)
Quan
vaig estudiar per fer de mestre a mitjans dels setanta influït per l'ambient i
lectures de l'època pensava que l'escola era l'instrument més revolucionari al
meu abast per transformar la societat. Que des de l'escola , formant individus
lliures i crítics, contribuïa amb el meu granet de sorra a construir una
societat més justa i solidària.
L'escola
aleshores anava per davant de la societat o si més no, de bracet. Es recuperava
la llengua, la història, les festes i tradicions tants anys amagades, es
recuperava la metodologia i esperit de l'escola republicana estroncades per la
guerra civil, es partia de la realitat més propera del nen, i d'un coneixement arrelat
al medi més proper per arribar a realitats més llunyanes, deixàvem de banda els
llibres de text i ens fèiem les nostres pròpies programacions i activitats,
deixàvem els butlletins de notes i fèiem informes que descrivien millor
l'evolució del nen, sortíem de l'escola, montàvem colònies .....els nens
motivats, gaudien tot aprenent a l'escola...
Ara,
vint-i-cinc anys després, he de confessar el meu desconcert, ja no sé si sóc jo
el que he canviat (em costa de creure-ho) han canviat els nens, han canviat els
pares o és tota la societat que ha canviat i ha evolucionat molt més ràpid del
que ho ha fet l'escola; i ara és la societat la que va per davant de l'escola.
Ara
ja no sé si estem formant persones crítiques i capaces de transformar la
realitat (una realitat cada vegada més complexa i difícil) o és aquesta
societat la que cada vegada serà més critica amb la institució escolar per què
aquesta no sigui capaç de formar individus capaços d'afrontar els reptes de la
societat del futur, que ja quasi és present.
Dona
la sensació que la societat ha canviat tant i l'escola ha anat assumint tantes
feines i amb tants poc mitjans que prou feina tenim de formar persones, no ja
perquè siguin capaces de transformar res, sinó simplement perquè sàpiguen
adaptar-s'hi.
És
d'il.lusos pensar que els canvis que provoquen i provocaran les noves
tecnologies a la societat no puguin afectar a l'escola. En tot cas crec que el
que poden provocar de positiu a curt termini les noves tecnologies serà reobrir
per penúltima vegada el debat social sobre l'educació. En tots els nivells
educatius i en totes les institucions educatives. I aquest debat no és altre
que el de tornar a definir primer de tot:
Qui ha d'educar. I aquí la família
no pot negligir la seva responsabilitat.
Què és important en l'educació dels nens, i tant o més important que això:
Com ho ensenyem, quan i perquè.
L'escola,
i més avui dia que els coneixements són il.limitats, ha d'ensenyar a aprendre.
I com que la curiositat és la llavor de tot aprenentatge cal trobar motivacions
perquè els alumnes aprenguin pel seu compte. És aquí on les NNTT jugaran un
paper cada vegada més important. Aprendre a trobar la informació i
interpretar-la ha de ser més important que aprendre-la de memòria. La memòria
és una qualitat de la intel.ligència però no la única ni la més important. La
memòria és la única qualitat
intel.ligent que tenen els ordinadors. La capacitat d'anàlisi, la
imaginació, la creativitat, la solidaritat, ... són específicament humanes i
han de ser aquestes les que cal potenciar per tal de formar persones
"capaces". Les noves tecnologies hauran de ser un mitjà, pot ser
l'únic d'aquí un temps, per ensenyar a
aprendre.
Ara
i aquí, tot just estem a les beceroles de la revolució informàtica i
audiovisual que se'ns acosta. Avui encara he pogut dir la collonada de
declaració de principis del començament de la meva intervenció. D'aquí deu anys
ja no sé si tindrem pissarres a les escoles ni si els ordinadors ja no es
penjaran ni si seran més fàcils de configurar i d'utilitzar, ni si els nens i
nenes ja no faran faltes d'ortografia perquè enraonaran a l'ordinador i aquest
escriurà per ell, ni si tindrem càmeres de televisió a les aules per què els
pares puguin veure com el seus fills violen a les mestres. En tot cas d'aquí deu anys, si no
estem de baixa per depressió cibernètica o jubilats per incapacitat laboral
permanent, ens tornem a trobar i discutim la jugada.
Em
dic Jordi .... i voldria ser un bon mestre, però no és gens fàcil.