Per arribar al pis calia haver trescat per un centenar d'esglaons heteròclits i imprecisos, la qual cosa feia que la bisbètica parella que l'habitava fos pertorbada per escasses visites.
El menjador, la peça més gran de tot el domicili, volia ésser de planta quadrangular, bé que, si hom s'hi fixava un xic, podia apercebre que més que un quadrat les parets formaven un irregular i sinuós trapezi. Com la majoria de cases velles les parets semblaven ignorar fatxendosament les línies rectes.
Quan hom entrava al pis es trobava sense solució de continuïtat al bell mig del menjador. Al costat esquerre de la porta d'entrada -o de sortida, segons l'humor de l'usuari- hi havia una obertura desprovista de porta que donava a una apretada cuina que feia de carbonera i lavabo alhora. A la banda dreta dues portes embotides en un envà, empenyent-ne una s'entrava al dormitori tibant de l'altra quedava al descobert la comuna. En front mateix de la porta d'entrada a l'altra banda del menjador hi havia l'única font de llum natural de tota la llar: una finestra.
El moblam del refectori no podia ésser més parc: una taula ovalada i oscadissa, cinc cadires llòbregues i greixoses i un sòrdid bufet adosat a la paret que duia a la cuina-lavabo. En aquesta paret, com si s'avergonyís de la seva imposada integritat, penjava l'única concessió ornamental i sospitosament devota de la llar: un Sant Sopar. No obstant era tan espaventosa la combinació de formes, colors i relleus d'quell quadre que, juntament amb la consentida, acurada i centenària acumulació de llard i pols, convertien aquell quadre en una rèplica de la cova d'Alí Babà i els dotze lladres més que no pas en una desafortunada reconstrucció del cèlebre àpat.
És per aquest motiu i per la consuetudinària i subtil faisó de fotre's del mort i de qui el vetlla de la parella propietària del pis que aquell paradigmaptic engendre picto-escultòric romania impertèrrit penjat i desafiant les més elementals normes estètiques i higièniques.
Tant les amfibìliques parets com el trespol betzarrut estaven grollerament coberts per un paper que en millors èpoques debía d'haver tingut un color propi, fins i tot potser un dibuix filigranat, però que havia passat feia temps a una nova i inconeguda dimensió.
De l'atziac sotateulat penjava com un fil de teranyina de l'extrem del qual a faiçó d'aranya lluminosa de terrissa romanien un pàmpol infame i una esmorteïda bombeta de 40 w.
El menjador, la peça més gran de tot el domicili, volia ésser de planta quadrangular, bé que, si hom s'hi fixava un xic, podia apercebre que més que un quadrat les parets formaven un irregular i sinuós trapezi. Com la majoria de cases velles les parets semblaven ignorar fatxendosament les línies rectes.
Quan hom entrava al pis es trobava sense solució de continuïtat al bell mig del menjador. Al costat esquerre de la porta d'entrada -o de sortida, segons l'humor de l'usuari- hi havia una obertura desprovista de porta que donava a una apretada cuina que feia de carbonera i lavabo alhora. A la banda dreta dues portes embotides en un envà, empenyent-ne una s'entrava al dormitori tibant de l'altra quedava al descobert la comuna. En front mateix de la porta d'entrada a l'altra banda del menjador hi havia l'única font de llum natural de tota la llar: una finestra.
El moblam del refectori no podia ésser més parc: una taula ovalada i oscadissa, cinc cadires llòbregues i greixoses i un sòrdid bufet adosat a la paret que duia a la cuina-lavabo. En aquesta paret, com si s'avergonyís de la seva imposada integritat, penjava l'única concessió ornamental i sospitosament devota de la llar: un Sant Sopar. No obstant era tan espaventosa la combinació de formes, colors i relleus d'quell quadre que, juntament amb la consentida, acurada i centenària acumulació de llard i pols, convertien aquell quadre en una rèplica de la cova d'Alí Babà i els dotze lladres més que no pas en una desafortunada reconstrucció del cèlebre àpat.
És per aquest motiu i per la consuetudinària i subtil faisó de fotre's del mort i de qui el vetlla de la parella propietària del pis que aquell paradigmaptic engendre picto-escultòric romania impertèrrit penjat i desafiant les més elementals normes estètiques i higièniques.
Tant les amfibìliques parets com el trespol betzarrut estaven grollerament coberts per un paper que en millors èpoques debía d'haver tingut un color propi, fins i tot potser un dibuix filigranat, però que havia passat feia temps a una nova i inconeguda dimensió.
De l'atziac sotateulat penjava com un fil de teranyina de l'extrem del qual a faiçó d'aranya lluminosa de terrissa romanien un pàmpol infame i una esmorteïda bombeta de 40 w.