14/4/98

Les inescrutables Lleis de Murphy

No us ha passat mai que el dia que teniu més pressa és quan s'encalla la cremallera de l'anorac del nen, o no trobem les claus del cotxe? o bé que l'únic tema que no heu estudiat és precisament aquell que surt a l'exàmen? o que quan voleu comprar una roba que realment us agrada, no hi ha la vostra talla? o que el dia que coneixeu la noia/noi dels vostres somnis és el dia que no heu tingut temps de dutxar-vos, netejar-vos les dents ni canviar-vos els calçotets/calces?
            No heu tingut mai la sensació que existeix un complot còsmic intangible i inescrutable que fa que mai ens surtin les coses tal com voldriem?
            No us heu aturat mai a pensar que hi ha unes lleis immutables i universals, totalment fora de la nostra comprensió i control, destinades únicament i exclusiva a fer-nos l'existència més difícil?
            Oi que si?
            Doncs, no aneu gens errats!. Aquestes lleis existeixen, orienten tots els nostres actes, i condicionen tota la nostra curta però complicada vida. Sense elles, seriem ja al paradís terrenal. Tot aniria sobre rodes. Tothom viuria content i feliç en el millor dels móns possibles.
             Però, ai làs!, ja ho crec que existeixen i són tant certes i autèntiques com la llei de la gravetat, la del pèndol o la de l'embut. Tenen fins i tot nom propi, s'anomenen les Lleis de Murphy ("The Murphy's laws" pels anglesos) i el seu enunciat general diu així: " Si existeix la més mínima possibilitat que les coses puguin anar malament, no cal patir, que aniran malament"  o bé dit d'una manera més planera: "El més afortunat fins i tot amb els collons s'entrebanca".
            Les lleis de Murphuy tenen diferents formulacions segons les circumstàncies i el moment. D'aquesta manera existeixen una munió de postulats, teoremes, regles, axiomes, principis, etc. que desenvolupen, matisen o exemplifiquen l'enunciat de la llei general.
            Com que negar l'evidència i amagar el cap sota l'ala no hauria de ser la norma que presideixi els nostres actes, tenint present que la ignorància és mala consellera i considerant que el saber no ocupa espai (només temps) creiem força convenient la divulgació d'aquestes lleis, sobretot entre la classe treballadora (i/o aturada) la qual curiosament ha estat des de sempre la més perjudicada per dites lleis. I ho fem amb el convenciment, cert i serè, que el seu coneixement (de les lleis) no ens ajudarà  pas a estalviar-nos problemes però si a saber-los encaixar amb  la màxima dignitat possible.
            Aquí en teniu una mostra:
Sempre hi ha una manera més fàcil de fer les coses, però mai es troba. (Llei de Ile).
Sempre és més fàcil fer les coses de la manera més difícil. (Paradoxa de Murphy).
Si sembla fàcil és que és difícil, Si sembla difícil és que és impossible. (Teorema de Stockmayer).
Quan tot sembli anar bé, alguna cosa passarà que ho engegarà tot a fer punyetes. (Llei de Chisholm)
Mai surten les coses tal com es planegen. (Llei de Seay)
Si un objecte és realment bo, deixen de fabricar-lo. (Llei de Herblock)
Equivocar-se és de persones humanes, donar la culpa als altres també. (Llei de Jacob)
La quantitat total d'intel.ligència del planeta es manté estable (en segons quins llocs, però, en franca regressió). La població, en canvi, continua augmentant. (Axioma de Cole)
L'única imperfecció de la natura és la raça humana. (Llei de Fowler)
Somriu, demà pot ser pitjor. (Filosofia de Murphuy)
**************************************************
No hi ha res tan dolent que no pugui empitjorar.

La magnitud de la catàstrofe és exponencialment proporcional al nombre de persones que ho estan mirant.

La probabilitat que una llesca de pa caigui amb la part untada de mantega cap avall és directament proporcional al preu de la catifa.

Encara que un milió de persones es cregui un disbarat, seguirà sent un disbarat.

Sigui el que sigui el què vagi malament, sempre hi haurà algú que ja s'ho imaginava.

No existeix cap límit que indiqui fins a quin punt poden empitjorar les coses.

No hi ha tasca prou senzilla que no es pugui fer malament.

Si és un bon treballador, li assignaran tota la feina. Si és realment bo, aconseguirà deslliurar-se'n.

Com més avorrides i antigues siguin les revistes de la sala d'espera, més estona s'haurà d'esperar a que l'atenguin.

Errar és humà, però per embolicar de debò la troca fa falta un ordinador.

Si pitges alhora dues tecles al teclat, la que surt a pantalla és la que no toca.

L'únic moment del dia en què t'arrepapes còmodament al respatller de la cadira i et relaxes, és just quan el gerent treu el cap per l'oficina.

Un consell és allò que demanem quan ja sabem la resposta, però no ens agrada gens.

Qui afirma que allò no es pot fer, no hauria d'interrompre al que ho està fent.

Un expert és la persona que ha comès tots els errors possibles en un camp d'estudi limitat.

Treballar en equip és bàsic. Permet carregar-li el mort a algú altre.

Robar idees a una persona és plagi. Robar-les a moltes és investigació.

Un optimista creu que vivim en el millor dels mons. Un pessimista tem que sigui cert.

Tothom menteix, però no té importància perquè ningú no escolta.

8/4/98

Carta a D. M.

-->
Benvolguda Dolors M.:
         Com que veig que no em devia explicar prou bé (no pas que no m'entenguessis) intentaré aclarir-te personalment, amb tot el respecte i afecte que sigui capaç, alguns aspectes de les meves opinions fetes en  veu alta a través del Regió 7.
         El primer paràgraf era una metàfora en clau humorística que pretenia en primer lloc autojustificar-me. M'explico: Expressar una opinió en un mitjà  públic com un diari, és semblant a mostrar-te despullat davant de persones desconegudes, i això, en persones tímides i poc donades a l'exhibicionisme, no és gens freqüent. Malgrat tot, m'empassava la vergonya i agafava la ploma per despullar-me (intel.lectualment parlant), com aquell coix  que sense saber ballar en absolut, es posa a ballar al costat de dansaires experimentats. Quedi clar doncs, que no tinc res en contra de la gent que freqüenta platges nudistes, cases de barrets o balls de saló. En segon lloc  i per tal de desacralitzar les meves opinions pretenia començar rient-me de mi mateix. Ningú és perfecte i ningú té la veritat absoluta. És bo saber-ho i tenir-ho sempre present.
         És cert, com molt bé dius, que algunes escoles privades (molt poques) varen néixer durant el franquisme com alternativa a una escola pública amb greus dèficits (que tots els que tenim certa edat recordem molt bé) però també com a alternativa a  l'escola privada nacional-catòlica-classista d'aleshores que poc diferia de la pública en quant a metodologia i continguts. Però aquesta minoritària escola privada va néixer amb el ferm compromís d'integrar-se a la xarxa pública quan es donessin les  condicions objectives que no fessin necessària la seva persistència (democratització del país, recuperació de la Generalitat i les seves competències en ensenyament, etc.). Sortosament ja fa temps que aquestes escoles formen part, amb orgull, de la xarxa pública de la Generalitat de Catalunya.
         Suposo que va quedar clar que no tinc res en  contra dels professionals que treballen dignament en l'escola privada ni contra les famílies que lliurement porten els seus fills en aquest tipus d'escola; però com a persona amb uns arrelats valors humans i de justícia social (anomena'ls cristians si vols) no concebo que determinats serveis públics com l'ensenyament (o la sanitat) siguin  el negoci privat d'uns quants i al servei d'uns interessos que no siguin els de la col.lectivitat. Em revolta que la patronal de l'escola privada tingui la gosadia d'exigir que les institucions públiques (locals o nacionals) financiïn -encara més- els seus negocis privats (no ens enganyem: els diners que van a l'escola privada es deixen d'invertir en la pública). Em revolta que la nostra Generalitat no exerceixi un control més estricte d'aquests diners per tal que realment serveixin per oferir un servei públic. I em revolta que el missatge de la patronal privada -que no fa explícit públicament però si privadament- vagi quallant subliminarment en la societat: Si vols que el teu fill o filla estigui ben atès i tingui un bon futur,  grata't la butxaca i porta'l a l'escola privada.
         Potser sóc molt pessimista i exagero,  però no m'agrada la direcció en la que bufen els vents educatius actuals. La persistència de les dues xarxes educatives (la pública i la privada) la veig més com un factor de segregació social que no pas de cohesió. No em fa por que l'escola pública desaparegui (això no ho desitja ni la patronal privada). Em fa por que l'escola pública es converteixi en residual, marginal i de caire assistencial. Si això arriba a esdevenir, tots en serem culpables i tots en sortirem perdent.
         Potser sóc un somiatruites, però de la mateixa manera que no concebo una escola per a nens i una altra per a nenes, no concebo una escola per a castellano-parlants i una altra per a catalano-parlants,  no concebo una escola per a immigrants i una altra per als nascuts aquí,  no concebo una escola per a tontos i una altra per a espavilats, no concebo una escola per a pobres i una altra per a rics.  Sovint, somiant despert, m'imagino un país amb milers d'escoles diferents, plenes de nens i nenes ben diferents, amb mestres molt diversos però amb uns objectius comuns, amb una llengua comú i un orgull comú: el de pertànyer a l'Escola Pública, l'Escola de Tots!. L'Escola que educa en el respecte i la comprensió, no ho dubtis!
         Si, segurament sóc un somiatruites però t'asseguro que, de moment, no sóc l'únic.
         Per últim vull dir-te, que estic d'acord amb el nostre president quan diu que la família ha d'assumir la seva part de responsabilitat en l'educació dels seus fills i que el fracàs escolar no és només culpa de l'escola. Si la família i l'escola no tenen els mateixos objectius educatius malament anirem.
         Res més, gràcies per la teva paciència i comprensió. No sé si m'he sabut explicar millor, però estic convençut, com tu, que dialogant la gent s'arriba a entendre. Perquè així sigui!
         Rep una salutació cordial.