Benvolguda Dolors
M.:
Com que veig que no em
devia explicar prou bé (no pas que no m'entenguessis) intentaré aclarir-te
personalment, amb tot el respecte i afecte que sigui capaç, alguns aspectes de
les meves opinions fetes en veu alta a
través del Regió 7.
El primer paràgraf era
una metàfora en clau humorística que pretenia en primer lloc autojustificar-me.
M'explico: Expressar una opinió en un mitjà
públic com un diari, és semblant a mostrar-te despullat davant de persones
desconegudes, i això, en persones tímides i poc donades a l'exhibicionisme, no
és gens freqüent. Malgrat tot, m'empassava la vergonya i agafava la ploma per
despullar-me (intel.lectualment parlant), com aquell coix que sense saber ballar en absolut, es posa a
ballar al costat de dansaires experimentats. Quedi clar doncs, que no tinc res
en contra de la gent que freqüenta platges nudistes, cases de barrets o balls
de saló. En segon lloc i per tal de
desacralitzar les meves opinions pretenia començar rient-me de mi mateix. Ningú
és perfecte i ningú té la veritat absoluta. És bo saber-ho i tenir-ho sempre
present.
És cert, com molt bé
dius, que algunes escoles privades (molt poques) varen néixer durant el
franquisme com alternativa a una escola pública amb greus dèficits (que tots
els que tenim certa edat recordem molt bé) però també com a alternativa a l'escola privada nacional-catòlica-classista
d'aleshores que poc diferia de la pública en quant a metodologia i continguts.
Però aquesta minoritària escola privada va néixer amb el ferm compromís
d'integrar-se a la xarxa pública quan es donessin les condicions objectives que no fessin
necessària la seva persistència (democratització del país, recuperació de la
Generalitat i les seves competències en ensenyament, etc.). Sortosament ja fa
temps que aquestes escoles formen part, amb orgull, de la xarxa pública de la
Generalitat de Catalunya.
Suposo que va quedar clar
que no tinc res en contra dels
professionals que treballen dignament en l'escola privada ni contra les
famílies que lliurement porten els seus fills en aquest tipus d'escola; però
com a persona amb uns arrelats valors humans i de justícia social (anomena'ls
cristians si vols) no concebo que determinats serveis públics com l'ensenyament
(o la sanitat) siguin el negoci privat
d'uns quants i al servei d'uns interessos que no siguin els de la
col.lectivitat. Em revolta que la patronal de l'escola privada tingui la
gosadia d'exigir que les institucions públiques (locals o nacionals) financiïn
-encara més- els seus negocis privats (no ens enganyem: els diners que van a
l'escola privada es deixen d'invertir en la pública). Em revolta que la nostra
Generalitat no exerceixi un control més estricte d'aquests diners per tal que
realment serveixin per oferir un servei públic. I em revolta que el missatge de
la patronal privada -que no fa explícit públicament però si privadament- vagi
quallant subliminarment en la societat:
Si vols que el teu fill o filla estigui ben atès i tingui un bon futur, grata't la butxaca i porta'l a l'escola
privada.
Potser sóc molt
pessimista i exagero, però no m'agrada
la direcció en la que bufen els vents educatius actuals. La persistència de les
dues xarxes educatives (la pública i la privada) la veig més com un factor de
segregació social que no pas de cohesió. No em fa por que l'escola pública
desaparegui (això no ho desitja ni la patronal privada). Em fa por que l'escola
pública es converteixi en residual, marginal i de caire assistencial. Si això
arriba a esdevenir, tots en serem culpables i tots en sortirem perdent.
Potser sóc un
somiatruites, però de la mateixa manera que no concebo una escola per a nens i
una altra per a nenes, no concebo una escola per a castellano-parlants i una
altra per a catalano-parlants, no
concebo una escola per a immigrants i una altra per als nascuts aquí, no concebo una escola per a tontos i una altra per a espavilats, no
concebo una escola per a pobres i una altra per a rics. Sovint, somiant despert, m'imagino un país
amb milers d'escoles diferents, plenes de nens i nenes ben diferents, amb
mestres molt diversos però amb uns objectius comuns, amb una llengua comú i un
orgull comú: el de pertànyer a l'Escola
Pública, l'Escola de Tots!. L'Escola que educa en el respecte i la
comprensió, no ho dubtis!
Si, segurament sóc un
somiatruites però t'asseguro que, de moment, no sóc l'únic.
Per últim vull dir-te,
que estic d'acord amb el nostre president quan diu que la família ha d'assumir
la seva part de responsabilitat en l'educació dels seus fills i que el fracàs
escolar no és només culpa de l'escola. Si la família i l'escola no tenen els
mateixos objectius educatius malament anirem.
Res més, gràcies per la
teva paciència i comprensió. No sé si m'he sabut explicar millor, però estic
convençut, com tu, que dialogant la gent s'arriba a entendre. Perquè així
sigui!
Rep una salutació
cordial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada