Al tèrbol atzar agraeixo tres
dons (i que la Marçal em perdoni): ser pare, mestre i ciutadà.
Des
d’aquesta esquizofrènica condició voldria expressar la meva opinió respecte del
que podríem anomenar “consideracions prèvies” entorn del debat educatiu sobre
la revàlida i les contrarreformes que ens amenacen.
En
primer lloc, i com a pare, penso que a alguns pares i mares sí que els
convindria una revàlida. De tots és sabut que el títol de pare i mare
s’aconsegueix amb relativa facilitat, només cal no ser estèril i entaforar-la
en el lloc adequat i en el moment més (o menys, segons com es miri) oportú. De
la feinada educativa que ve després, lamentablement no tothom n’és conscient.
Sembla que per alguns pares les seves obligacions com a tals consisteixen
només, en donar aixopluc, roba, menjar i un mòbil als seus fills, de la resta
ja se n’encarregarà l’escola. És evident que la família ha de ser el primer
centre educatiu permanent i obligatori del nen/a i que els pares no podem defugir
d’aquesta obligació.
En
segon lloc, com a mestre, penso que a alguns professionals de l’ensenyament
també els caldria passar una revàlida. Sembla que alguns professors no s’han
adonat que els temps estan canviant i que hi ha hagut una reforma de l’ensenyament,
i no han adequat els seus continguts, procediments i actituds a les noves
exigències que requereix la diversa tipologia d’alumnat que arriba actualment a
tots els trams de l’ensenyament obligatori. Em sembla que hauria de ser evident
que cada escola és el segon centre educatiu (no només d’ensenyament) dels
alumnes, i que mestres i professors no podem defugir d’aquesta obligació.
En
tercer lloc, i com a ciutadà, penso que també convindria que els polítics
passessin alguna revàlida després de cada eleccions. Sembla que s’obliden que,
després d’un ampli i consensuat debat social i polític, en aquest país es va
optar per l’anomenat model d’ensenyament
comprensiu. Explicat ras i curt: Es considera que és socialment bo i
desitjable que, alumnes de diferent origen i condició social convisquin sota un
mateix sostre (escola o institut), el màxim de temps possible (fins els 16
anys), tot i aprenent uns continguts i procediments adequats; però sobretot uns
valors, unes actituds i unes normes que els facin aptes per integrar-se en una
societat diversa i canviant com l’actual. És a dir, l’objectiu principal de
l’ensenyament obligatori no és l’excel·lència acadèmica, no és formar futurs
grans metges o advocats, ni tan sols competents electricistes o paletes. L’objectiu
principal d’aquest model d’ensenyament és la integració i cohesió social; és a
dir, formar ciutadans responsables, solidaris i lliures (quasi res!).
Ara
bé, aquest noble i lloable objectiu, a la pràctica ha sigut degradat (i aquí
tota la responsabilitat és política), per dos motius bàsics:
a) La manca de recursos humans
i metodològics per tirar endavant amb èxit una reforma tan lloable com
ambiciosa.
b) No és possible aplicar cap
reforma progressista en una estructura educativa de doble xarxa com l’actual:
la pública i la privada concertada, que ha demostrat ser font de discriminació
i segregació social, tot el contrari del què pretén l’esperit del model
comprensiu.
Conclusió: L’anomenat fracàs
escolar, no és responsabilitat dels alumnes, sinó un fracàs dels pares, mestres
i polítics (i no necessàriament per aquest ordre) que no hem sabut fer prou bé
la feina que ens pertoca. Per on hem de començar les reformes?