QUADERN DE LA CRIANÇA I DE L'ESPERANÇA
TT/10
(1) L'Alba una mare de vint-i-tres anys feliç i bruna, contemplava satisfeta com en Mar, malgrat tot, vivia i creixia com un infant normal, entremaliat i bellugadís. L'Alba que no es cansava mai de jugar amb ell, havia fet tot el possible per suplir l'absència del pare, i fins al moment se n'havia sortit prou bé.
(2) I fòu en aquest temps, mentre en Mar empaitava les gallines o sotjava bocabadat el tràfec d'un formiguer, que l'Alba començà a escriure tot el que, tan intensament havia viscut els anys passats. Endegà la tasca perquè restés com a testimoniatge escrit per a les futures generacions i, alhora, perquè li servia de teràpia, una medecina que ella s'havia receptat a la mort d'en Dídac i que la criança de'n Mar havia retardat.
(3) I va ser en Mar qui, a la mort de'n Dídac, la preservà d'enfollir de melangia i solitud. Fòu la fusta on s'aferrà desesperadament i que la salvà del naufragi. I a aquest fill va dedicar tant d'amor i tendresa com mai cap més mare es veurà amb cor de fornir. Era l'únic que li quedava, l'únic que estimava, el fill que l'hauria de prenyar...
(4) I fòu per aquest motiu, pel seu fill, pel futur dels seus fills, que no renuncià a la seva sexualitat ni descurà la venustat del seu cos; ans al contrari, va assumir la pròpia sexualitat com el desig de la natura de mantenir viu l'impuls creador de vida. Així, s'autosatisfeia quan en sentia necessitat, tot i tenint escrupolosa cura de cada racó del seu cos. D'aquell cos que preservava per en Mar i que empararia el germen d'un nou món més just i més humà.