Cartes des del front (1937-1939)

https://www.memoria.cat/epistolari-joan-griera/

Els reis de l'Orient

-Mare, mare.. les amigues del cole diuen que els Reis Mags són els pares, ¿és veritat? 

La mare de Maria somriu, li fa un petó i li diu: 

- Mira, Maria ... He de ensenyar-te una cosa que guardo en aquest calaix des de fa 7 anys. 

La mare treu del calaix un sobre blanc. L'obre i li diu a Maria: 

- Aquesta carta la vam rebre a casa el dia en què vas néixer. És una carta escrita pels Reis Mags i que ens demanen que els fem 3 favors. Vols que la llegeixi? 

- Sí mare, per faaaavor! 

"Benvolgut pare i apreciada mare de Maria, Som els Reis Mags. Sabem que acaba de néixer la Maria. És un nena preciosa que us farà molt feliços a tots dos. Ja sabeu que cada 6 de gener nosaltres anem en silenci a casa de tots els nens i els deixem uns regalets per celebrar el naixement del nen Jesús i per dir-los lo orgullosos que estem d'ells. Però a partir d'ara no podrem fer-ho perquè estem molt vellets i cada vegada hi ha més i més nens en aquest món. No podem anar a casa de tots. A més, ahir vaig caure del camell i em vaig trencar el braç (sóc Melcior, una miqueta maldestre); Gaspar és molt lent perquè camina amb l'ajuda d'un vell bastó i Baltasar, el nostre vellet Baltasar !, s'oblida sempre d'on té la llista dels regals. Com veus, ja estem molt grans i necessitem demanar-vos 3 favors molt importants: 1er favor: Que ens ajudeu a posar els regals als nens. Cada pare i mare faran la nostra feina el dia de Reis: llegiran les cartes dels seus fills i, amb la mateixa il·lusió que la nostra, els posaran els regals com si fóssim nosaltres. Així tots els nens del món tindran els seus regals i nosaltres podrem descansar i veure, des del lluny, les seves caretes de alegría. 2º favor: Com que això és un gran secret, no ho podreu dir a Maria fins que compleixi els 7 anys. Quan tingui aquesta edat, ja serà més gran i sabrà guardar aquest secret. Els nens petits no han de saber que nosaltres ja no podem posar els regals i que són els pares els que ens ajuden perquè sinó ... què pensaran de nosaltres? ¿On deu ser la màgia? El secret s'ha de dir només als nens responsables, als quals ja poden entendre que nosaltres els estimem molt i que per això demanem ajuda als seus pares, les persones que més els estimen. 3er favor: Alguns pares que ens ajuden estan malalts o no tenen diners per comprar regals als seus fills. I també hi ha nens que no tenen la sort de tenir dos pares. Per això, necessitem que els vostres fills es converteixin "una miqueta" en Reis Mags i comparteixin alguns regals amb els nens que no tenen tanta sort com ells. Res més. ¿No és massa, veritat? Quan la Maria et pregunti per primera vegada qui són els Reis Mags llegiu-l'hi aquesta carta. Entendrà per què nosaltres hem confiat en vosaltres per fer la nostra feina: perquè sou les persones que més l'estimeu del món i que les que millor poden veure el seu enorme i bondadós cor de perla." 

Melchor, Gaspar i Baltasar

(Anònim)

Revàlida sí, però per a qui?

Al tèrbol atzar agraeixo tres dons (i que la Marçal em perdoni): ser pare, mestre i ciutadà.

         Des d’aquesta esquizofrènica condició voldria expressar la meva opinió respecte del que podríem anomenar “consideracions prèvies” entorn del debat educatiu sobre la revàlida i les contrarreformes que ens amenacen.

         En primer lloc, i com a pare, penso que a alguns pares i mares sí que els convindria una revàlida. De tots és sabut que el títol de pare i mare s’aconsegueix amb relativa facilitat, només cal no ser estèril i entaforar-la en el lloc adequat i en el moment més (o menys, segons com es miri) oportú. De la feinada educativa que ve després, lamentablement no tothom n’és conscient. Sembla que per alguns pares les seves obligacions com a tals consisteixen només, en donar aixopluc, roba, menjar i un mòbil als seus fills, de la resta ja se n’encarregarà l’escola. És evident que la família ha de ser el primer centre educatiu permanent i obligatori del nen/a i que els pares no podem defugir d’aquesta obligació.

         En segon lloc, com a mestre, penso que a alguns professionals de l’ensenyament també els caldria passar una revàlida. Sembla que alguns professors no s’han adonat que els temps estan canviant i que hi ha hagut una reforma de l’ensenyament, i no han adequat els seus continguts, procediments i actituds a les noves exigències que requereix la diversa tipologia d’alumnat que arriba actualment a tots els trams de l’ensenyament obligatori. Em sembla que hauria de ser evident que cada escola és el segon centre educatiu (no només d’ensenyament) dels alumnes, i que mestres i professors no podem defugir d’aquesta obligació.

         En tercer lloc, i com a ciutadà, penso que també convindria que els polítics passessin alguna revàlida després de cada eleccions. Sembla que s’obliden que, després d’un ampli i consensuat debat social i polític, en aquest país es va optar per l’anomenat  model d’ensenyament comprensiu. Explicat ras i curt: Es considera que és socialment bo i desitjable que, alumnes de diferent origen i condició social convisquin sota un mateix sostre (escola o institut), el màxim de temps possible (fins els 16 anys), tot i aprenent uns continguts i procediments adequats; però sobretot uns valors, unes actituds i unes normes que els facin aptes per integrar-se en una societat diversa i canviant com l’actual. És a dir, l’objectiu principal de l’ensenyament obligatori no és l’excel·lència acadèmica, no és formar futurs grans metges o advocats, ni tan sols competents electricistes o paletes. L’objectiu principal d’aquest model d’ensenyament és la integració i cohesió social; és a dir, formar ciutadans responsables, solidaris i lliures (quasi res!).

         Ara bé, aquest noble i lloable objectiu, a la pràctica ha sigut degradat (i aquí tota la responsabilitat és política), per dos motius bàsics:

a)   La manca de recursos humans i metodològics per tirar endavant amb èxit una reforma tan lloable com ambiciosa.

b)   No és possible aplicar cap reforma progressista en una estructura educativa de doble xarxa com l’actual: la pública i la privada concertada, que ha demostrat ser font de discriminació i segregació social, tot el contrari del què pretén l’esperit del model comprensiu.

Conclusió: L’anomenat fracàs escolar, no és responsabilitat dels alumnes, sinó un fracàs dels pares, mestres i polítics (i no necessàriament per aquest ordre) que no hem sabut fer prou bé la feina que ens pertoca. Per on hem de començar les reformes?

Carta a D. M.

-->

Benvolguda Dolors M.:

         Com que veig que no em devia explicar prou bé (no pas que no m'entenguessis) intentaré aclarir-te personalment, amb tot el respecte i afecte que sigui capaç, alguns aspectes de les meves opinions fetes en  veu alta a través del Regió 7.

         El primer paràgraf era una metàfora en clau humorística que pretenia en primer lloc autojustificar-me. M'explico: Expressar una opinió en un mitjà  públic com un diari, és semblant a mostrar-te despullat davant de persones desconegudes, i això, en persones tímides i poc donades a l'exhibicionisme, no és gens freqüent. Malgrat tot, m'empassava la vergonya i agafava la ploma per despullar-me (intel.lectualment parlant), com aquell coix  que sense saber ballar en absolut, es posa a ballar al costat de dansaires experimentats. Quedi clar doncs, que no tinc res en contra de la gent que freqüenta platges nudistes, cases de barrets o balls de saló. En segon lloc  i per tal de desacralitzar les meves opinions pretenia començar rient-me de mi mateix. Ningú és perfecte i ningú té la veritat absoluta. És bo saber-ho i tenir-ho sempre present.

         És cert, com molt bé dius, que algunes escoles privades (molt poques) varen néixer durant el franquisme com alternativa a una escola pública amb greus dèficits (que tots els que tenim certa edat recordem molt bé) però també com a alternativa a  l'escola privada nacional-catòlica-classista d'aleshores que poc diferia de la pública en quant a metodologia i continguts. Però aquesta minoritària escola privada va néixer amb el ferm compromís d'integrar-se a la xarxa pública quan es donessin les  condicions objectives que no fessin necessària la seva persistència (democratització del país, recuperació de la Generalitat i les seves competències en ensenyament, etc.). Sortosament ja fa temps que aquestes escoles formen part, amb orgull, de la xarxa pública de la Generalitat de Catalunya.

         Suposo que va quedar clar que no tinc res en  contra dels professionals que treballen dignament en l'escola privada ni contra les famílies que lliurement porten els seus fills en aquest tipus d'escola; però com a persona amb uns arrelats valors humans i de justícia social (anomena'ls cristians si vols) no concebo que determinats serveis públics com l'ensenyament (o la sanitat) siguin  el negoci privat d'uns quants i al servei d'uns interessos que no siguin els de la col.lectivitat. Em revolta que la patronal de l'escola privada tingui la gosadia d'exigir que les institucions públiques (locals o nacionals) financiïn -encara més- els seus negocis privats (no ens enganyem: els diners que van a l'escola privada es deixen d'invertir en la pública). Em revolta que la nostra Generalitat no exerceixi un control més estricte d'aquests diners per tal que realment serveixin per oferir un servei públic. I em revolta que el missatge de la patronal privada -que no fa explícit públicament però si privadament- vagi quallant subliminarment en la societat: Si vols que el teu fill o filla estigui ben atès i tingui un bon futur,  grata't la butxaca i porta'l a l'escola privada.

         Potser sóc molt pessimista i exagero,  però no m'agrada la direcció en la que bufen els vents educatius actuals. La persistència de les dues xarxes educatives (la pública i la privada) la veig més com un factor de segregació social que no pas de cohesió. No em fa por que l'escola pública desaparegui (això no ho desitja ni la patronal privada). Em fa por que l'escola pública es converteixi en residual, marginal i de caire assistencial. Si això arriba a esdevenir, tots en serem culpables i tots en sortirem perdent.

         Potser sóc un somiatruites, però de la mateixa manera que no concebo una escola per a nens i una altra per a nenes, no concebo una escola per a castellano-parlants i una altra per a catalano-parlants,  no concebo una escola per a immigrants i una altra per als nascuts aquí,  no concebo una escola per a tontos i una altra per a espavilats, no concebo una escola per a pobres i una altra per a rics.  Sovint, somiant despert, m'imagino un país amb milers d'escoles diferents, plenes de nens i nenes ben diferents, amb mestres molt diversos però amb uns objectius comuns, amb una llengua comú i un orgull comú: el de pertànyer a l'Escola Pública, l'Escola de Tots!. L'Escola que educa en el respecte i la comprensió, no ho dubtis!

         Si, segurament sóc un somiatruites però t'asseguro que, de moment, no sóc l'únic.

         Per últim vull dir-te, que estic d'acord amb el nostre president quan diu que la família ha d'assumir la seva part de responsabilitat en l'educació dels seus fills i que el fracàs escolar no és només culpa de l'escola. Si la família i l'escola no tenen els mateixos objectius educatius malament anirem.

         Res més, gràcies per la teva paciència i comprensió. No sé si m'he sabut explicar millor, però estic convençut, com tu, que dialogant la gent s'arriba a entendre. Perquè així sigui!

         Rep una salutació cordial.

RESPOSTA PÚBLICA A LAMENTACIONS PRIVADES

-->

No acostumo a expressar públicament les meves opinions, de la mateixa manera que no freqüento  platges nudistes, cases de barrets o balls de saló: Hom és de mena esquerp, vergonyós, espantadís i amb un accentuat sentit del ridícul. (qui no té un all o bé una ceba?)

         Però les displicents declaracions fetes pel Sr. director d'una escola privada manresana exigint el "cafè per a tothom!" en quant a la promoció de les escoles de la ciutat; juntament amb l'onada de brutal neo-liberalisme que ens aclapara per tots costats i, per acabar-ho d'adobar, l'ínclit Sr. Llobet practicant l'embolica que fa fort; m'ha impulsat irrefrenablement a fer públiques -si la direcció de Regió 7 així  ho creu convenient- aquestes modestes, i si voleu desvergonyides, reflexions:

         És una fal·làcia, que ratlla la provocació, afirmar que l'escola pública i l'escola privada estan en igualtat de condicions i per tant, reclamar que les lleis del lliure mercat regeixin la lliure elecció de centre pels pares. Ep mestre! d'això se'n diu jugar amb les cartes marcades! Quin centre públic pot ofertar els seus serveis ininterromputs  de 8 del matí a 8 del vespre? Quin centre públic pot garantir l'escolarització des del naixement fins a la universitat? En definitiva quin centre públic té l'autonomia financera, administrativa i de gestió (per dir-ho d'una manera eufèmica i sintètica) que pot tenir l'escola privada?

         L'escola pública per definició i praxis és un servei públic al servei de tota la societat, amb una participació col.lectiva i transparent de tots els estaments que formen  la comunitat escolar. (Massa sovint aquesta virtut s'ha convertit en  servitud, quan s'airegen públicament les discrepàncies internes, però avui no toca airejar les febleses de la pública).

         L'escola privada -malgrat Logses, i es vesteixi com es vesteixi- és per definició un negoci privat, on primen els beneficis econòmics i/o uns interessos de domini social o religiós determinats. Les eleccions dels principals càrrecs directius solen ser hereditaris i/o digitals. Per poc que es grati la seva transparència tampoc és la seva principal virtut (llegeixi's el Pou de la Gallina nº 15  ). Això si, la roba bruta es renta en privat, i les discrepàncies públiques solen acabar en acomiadaments. I per si fos poc, té unes fluïdes i potents relacions amb els alts càrrecs de l'administració pública. Com s'explica si no, que hi hagi tres escoles privades concertades religioses de la comarca que rebin subvenció pel transport i el menjador quan molts alumnes de l'escola pública han de pagar-se'l de la seva butxaca?.

         I  encara hi ha algú que  té la gosadia d'exigir un tracte igualitari per part de l'ajuntament? No ha de ser l'escola pública qui hauria d'exigir a la madrastra Generalitat que acompleixi les seves obligacions amb la seva Ventafocs? O és que el món ja ha començat a giravoltar del revés i els "tocacampanes " de sempre no ens n'hem assabentat?

                  Les úniques cartes amb les que pot jugar l'escola pública són les de la seva qualitat, la seva voluntat de ser inter-classista, integradora, solidària i democràtica. La seva capacitat de treball conjunt de mestres, ampes, alumnes i poders públics (si es deixen). En definitiva de la seva unitat d'acció. La federació d'Ampes públiques és un pas endavant en aquest sentit. (Per quan una federació de Claustres, per exemple?)      

         I, com es pot tenir la demagògica gosadia de dir que les famílies que opten per l'escola privada  paguen els seus impostos municipals com tots, passant per alt que els que optem per la pública contribuïm amb els nostres impostos "nacionals" al finançament de totes les escoles privades concertades?

         L'economia s'internacionalitza. El capital i el lliure mercat campen per on volen. Les privatitzacions avancen. L'estat del benestar tentineja. A Espanya governa la dreta. A Catalunya el centre-dreta. A  Manresa un pacte de partits d'esquerra (oh! insòlit miratge). Si us plau Sr. Vilaseca, deixin's gaudir d'aquesta minúscula illa de felicitat sense posar-nos mala sang. No demani a un ajuntament d'esquerra que, justament en aquelles parcel.les que poden demostrar que realment són d'esquerres, facin la puta i la Ramoneta per poder fer contents als de sempre.

         Finalment, dir al Sr. Llobet que, si vol buscar culpables del descens de pre-inscripcions públiques,  no està apuntant en la direcció adequada. A més del que ja he dit, un servidor apuntaria a la precipitada i maldestre aplicació de la Reforma  per part del nostre govern de la Generalitat (quantes escoles privades han de fer classe en cargoleres, per exemple?). També crec que cal ser autocrítics i buscar part de responsabilitats en el col.lectiu de mestres que sovint malbaratem el temps en picabaralles i gelosies estèrils i actuem com si la defensa de l'escola pública sigui només feina de les ampes, els sindicats i els poders públics.

         Per últim, ara si, vull manifestar el meu reconeixement als companys de l'escola privada concertada, on hi ha també molt bons professionals amb  qui m'agradaria poder treballar conjuntament en la millora de l'escola ... pública, naturalment!

APA vs Claustre

            Davant de l'actitud d'alguns pares i de les actuacions empreses per la junta de l'Associació de pares en relació al conflicte sorgit per les colònies de Segona Etapa, el Claustre de mestres es veu amb la necessitat de manifestar el següent:

            1) Estem profundament perplexos i indignats de la manera com, alguns pares, han portat un tema que és d'estricta disciplina escolar.

           

            2) Estem igualment decebuts i desil.lusionats per la total manca de criteris i de comprensió global de la realitat escolar que ha mostrat, fins el moment, la junta de l'APA., la qual, lluny de comprendre quina és la situació de la tasca educativa d'aquesta escola, no ha fet més que servir de caixa de ressonància de les veus més parcials, sorolloses i destructives que formen la nostra comunitat escolar.

            3) Sovint, alguns pares, s'han queixat -i potser amb certa raó- de la manca de disciplina de l'escola. Si bé és cert que en algunes ocasions es pot haver donat aquesta sensació, també és cert que cada mestre coneix i estima tant els seus nens que és difícil i dolorós haver de prendre mesures sancionadores quan cal. Igualment és cert que si d'alguna cosa hem pecat els mestres és de ser massa tolerants i donar massa explicacions i oportunitats abans d'imposar els càstigs. Però creiem que en última instància és el mestre qui ha de tenir l'autoritat a la classe i no permetre mai que el més fort, més maleducat o més cridaner s'imposi per damunt del més dèbil, més educat o més callat. És a dir no podem tolerar que imperi de cap manera la llei de la selva.

            D'altra banda, quan hem hagut de prendre mesures disciplinàries envers algun alumne (i no ens referim només al cas que ens ocupa, sinó d'altres anteriors) certs pares (afortunadament no tots) no han sabut entendre la decisió (el mestre té mania al meu fill) i han desautoritzat públicament els mestres. I el que, al nostre entendre, encara és pitjor: no ens hem sentit recolzats pels representants de l'APA.

            És aquesta dialèctica esquizofrènica de: "disciplina si, però quan no m'agrada ho rebento tot"  la que ens deixa als mestres desautoritzats i venuts.

            I és en aquesta contradicció -en la que creiem que s'ha deixat arrossegar la junta de l'APA- que cal emmarcar el conflicte creat per unes malintencionades i, volem creure que limitades, veus.

            4) És  per voluntat i desig de cada mestre que fins avui s'han vingut realitzant sortides i colònies, ja que enteniem que servien per aprofundir la convivència i l'aprenentatge escolar, malgrat l'esforç personal que això comporta.

            És doncs, competència estricta dels mestres les decisions entorn d'aquests temes (lloc, dies, activitats, etc.) i les condicions en que es realitzaran (agrupaments, material, etc.) tenint en compte les circumstàncies, sempre variables, dels diferents cicles.

            És competència dels mestres i també de cada família, decidir si algun alumne no reuneix les mínimes garanties que el seu comportament no posarà en perill la seva integritat física o la del grup, o bé que la seva actitud negativa sigui un mal exemple per a la resta del grup.

            Finalment és competència de cada família decidir si estimen convenient, donades les condicions anteriors, d'autoritzar el seu fill/a a realitzar l'activitat proposada per l'escola, atenent les diferents situacions familiars(econòmiques, personals, etc.)

            Si aquestes premises bàsiques no són assumides per tothom i les colònies o sortides han de ser un focus més de conflictes enlloc de ser-ho de convivència, perden bona part del seu sentit.

            Però no cal que ens enganyem (matant el gos no s'acaba amb la ràbia). Podem eliminar un focus de conflicte, que ja és molt, però no resolem el nucli central del problema que enfronta alguns pares amb els mestres, que no és altra que l'escassa consideració social  de la tasca de l'ensenyant i la desconfiança pares-mestres que afecta a la societat en general i a la nostra escola amb particular virulència.

            És evident que mai no es fa res a gust de tothom i que sempre hi haurà descontents per molt bé que es vulguin fer les coses.Podem reconèixer com a persones humanes que som (i no màquines sense sentiments) que hem pogut cometre errors, però sempre involuntaris i mai amb la finalitat perversa que sovint se'ns atribueix. Fins i tot podem arribar a acceptar que alguns pares, allunyats de la realitat escolar, (que només se'n recorden de Santa Bàrbara quan trona) no entenguin  cap mena de consideració quan en són directament afectats. El que no podem entendre ni disculpar de cap de les maneres és que els representants de l'APA, després de viure i veure la tasca que es fa a l'escola, on els pares han tingut sempre les portes obertes (hi ha qui diu massa obertes) i saben de la feina sorda i constant que s'hi fa, no hagin entés encara quin és el seu paper com a representants dels pares, ni quin és el paper dels mestres com a co-responsables de l'educació dels seus fills.

            5) Per últim, i no menys important, considerem del tot inacceptable i menyspreable el linxament moral i professional que s'està fent d'un company que precisament s'ha destacat en la defensa d'una escola pública de qualitat i del diàleg pares-mestres amb tot el que això comporta d'exigència professional i personal. No podem entendre ni permetre de cap de les maneres que la dignitat i professionalitat demostrada durant dotze anys per una persona sigui posada en entredit per unes paraules dites en el transcurs d'una acalorada discussió privada i fruit de la tensió acumulada durant una setmana especialment tensa.

            La nostra perplexitat arriba al límit quan aquestes crítiques completament desmesurades, injustes i fora de context són assumides per algunes persones que formen part de la junta de l'APA que haurien de conèixer de primera mà les dificultats de la tasca educativa a l'escola i en especial les dels cursos més alts....

            6) Considerem que l'autoritat i credibilitat dels mestres en general ha resultat sèriament i perillosament perjudicada. Que s'ha encetat una caça del mestre, amb judicis sumaríssims i sentències inapelables que qualifiquem d'irresponsable i suïcida. Que amb aquest clima d'inseguretat i de intromissió injustificada es dificulta insosteniblement la nostra tasca educativa. I que la il.lusió per afrontar els reptes educatius que té plantejats l'escola ens ha sigut robada innecessàriament i injusta.

            El dany ocasionat és greu i les ferides profundes. Tant és així que, en la situació actual, cap membre del claustre no es veu amb els ànims suficients per continuar realitzant sortides i colònies.

            És necessari un canvi d'actituds i d'estil, i si això no és possible, de persones (inclosos els mestres) però cal que tots els  pares siguin plenament conscients que la via de la confrontació sistemàtica ens porta a un carreró sense sortida. Cap escola no es pot permetre aquesta debilitat.

            Amb aquest manifest esperem obrir un parèntesi de profunda reflexió personal i col.lectiva  amb l'esperança que fets tant lamentables no es tornin a produir mai més.

                                   El Claustre de mestres: