La venjança dels rocafortins

 Ressuscitant una unitat didàctica de quan fèiem E.G.B.😅

Sant Jordi 2020 - IE Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort

Versió confinada de la rodolinització de la llegenda de Sant Jordi feta pel fantabulós equip de l'Institut -Escola del Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort.

Versió escrita de la llegenda de Sant Jordi

Primera versió de la llegenda de Sant Jordi de l'any 2006:

IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans

Pedra seca-pedra viva

Els termes de Mura, Talamanca i Rocafort, a banda de l'estigma en forma de dita, han mantingut de sempre uns trets característics comuns. Ja a l'alta edat mitjana aquestes terres del marge esquerre del Llobregat fins al Montcau van ser conegudes amb el nom de «Vall de Nespola» topònim que fa referència a la riera de Nespres que vertebra i uneix els tres actuals termes.
Han sigut tres municipis eminentment rurals que han tingut en la vinya el seu conreu per excel·lència i que els ha proporcionat moltes jornades de feina però també moments de prosperitat.
Avui el conreu de la vinya és residual. Els ceps que es van plantar fins als llocs més abruptes i isolats han estat engolits pel bosc, però la feinada de generacions i generacions d'habitants d'aquestes terres encara perdura en forma de marges, feixes, barraques, fonts, tines...

Perdura perquè la pedra seca amb què es van bastir porta l'alè i la força col·lectiva d'aquells esforçats treballadors i treballadores que van contribuir amb el seu grandiós gra de sorra al progrés de les seves famílies i del país.

Avui és feina de tots mantenir aquell esperit col·lectiu i mantenir ben viva aquesta, nostra, pedra seca.

Així ho han entès mestr@s i alumnes de les escoles de Mura i El Pont de Vilomara i Rocafort que amb els seus treballs volen posar en valor tot aquest patrimoni, fer-ne difusió, conservar-lo i preservar-lo per a gaudi de les futures generacions com a mostra d'un temps passat però ben viu en la memòria col·lectiva de tothom.

Així sigui.

Treballs de la vall del Flequer i catalogació de barraques

Escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort

Apunts per a la presentació dels treballs de l'escola

Avui em toca presentar els treballs que han realitzat les escoles de Mura i el Pont, però com que tindrem temps de comentar-los a peu d'exposició amb els mateixos mestres jo els voldria emmarcar des d'una altra perspectiva més àmplia.

Aquests treballs, com totes les tasques que es realitzen en el marc escolar, també són conseqüència d'una determinada línia pedagògica que dóna una especial importància al coneixement del medi. 

Pensem que un projecte educatiu no és un bolet que s'improvisa en un dia, ni és una Constitució fixa i intocable, sinó que és un projecte viu flexible i modelable amb el transcurs del temps. Perquè tot projecte educatiu és el fruit de la sedimentació d'un munt de bones i exitoses pràctiques educatives fetes per molts anònims mestres al llarg de la història que han format un substrat, una base, on es va fonamentant i inspirant la línia educativa de cada escola.

Doncs bé, l'origen aquesta feina sorda i constant de sedimentació, és a la qual em vull referir a partir d'una història d'enamorament per una feina i una terra. Una història particular i local, però que es pot generalitzar a molts altres mestres i escoles que estimen la seva feina.

Aquesta història particular comença un setembre de l'any 1983, quan dos mestres que acabaven d'aprovar les oposicions per l’especialitat de Ciències Socials són destinats a l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort.

-Situem-nos: Any 1983. Tot estava per fer i tot era possible. Els primers ajuntaments democràtics feia tres anys que s'havien format (amb el pare del Cecilio al capdavant del del Pont) (tu Cecilio deuries tenir 8-9 anys).

-La Generalitat tot just començava a tenir plenes competències en ensenyament. (L'escola fins feia quatre dies tenia l'original nom de  "Centro escolar Generalísimo Franco").

-Evidentment l'escola estava desproveïda d'ordinadors, Internet i wifis. La tecnologia punta eren els radiocassets, ciclostils i impremtes de gelatina i projector de diapositives.

-No es parlava de TDAHs, NEEs, Sepis, PIs, EAPs, .... Simplement hi havia nens mogudets, nens que necessitaven més temps, nens que necessitaven més carinyo o nens que necessitaven més exigència... Si fa no fa com ara però sense etiquetes i sigles.

-Tampoc es parlava de Competències, indicadors, actuacions, àmbits... S'intentava tenir presents els postulats de l'escola Nova o escola Activa. Què venien a dir aquests postulats? Com els manaments de la llei de Déu es poden resumir en dos: 

1. Estimaràs els teus alumnes per sobre de totes les coses 

i 2. Els acompanyaràs en els seus aprenentatges a cadascú segons les seves possibilitats i necessitats sempre a partir del medi més proper i local per arribar al més general i universal.

Doncs ja tenim tots els ingredients: Dos joves mestres i entusiastes de les Ciències Socials, que tenen un poble, una escola i uns alumnes. Ai làs, però, els faltava una cosa imprescindible: El coneixement del medi més proper. Eren uns autèntics ignorants respecte de la geografia i història del territori on havien de desenvolupar la seva feina.  Com podien crear eixos d'animació per estimular la motivació dels alumnes en els aprenentatges si desconeixien per complet l'entorn on vivien els seus alumnes? Com podien estimular en els alumnes l'estima per la terra on els havia tocat néixer o viure des de la desconeixença de l'entorn?

Aquesta debilitat dos enamorats de les CCSS no s'ho podien permetre.

Així que des del primer dia es van posar mans a l’obra. Com que van trobar poca bibliografia es van proposar de crear-la. Anaven alternant dos tipus de recerca: 

-Per una banda una feina de rata de biblioteca mirant arxius com el de l'ajuntament (que els va obrir les portes) com també l'arxiu comarcal. També arxius particulars amb força informació de tipus oral.

-Per una altra banda una feina de ratolí de bosc. Recorrent a peu tots els racons del municipi (amb unes fotocòpies ampliades del mapa de la Diputació de 1960) i cartografiant i anotant els topònims i tot allò que fos rellevant i que no recollia la cartografia oficial…

(Cal destacar que en aquestes tasques van rebre ajuda de moltes persones, però és de justícia destacar-ne almenys cinc: Josefina Oliveres, Enric Pérez, Isidre Casasaies de les Grauetes, Valentí Oliveres d'Oristrell i la família Camprubí de Roviralta.)

Amb tota aquesta recerca van anar descobrint:

-Terme de Nèspola. Tres municipis. Revista d'escola (i nom després de l'escola de Mura). 

-Termes de Mura i Talamanca allargats per dret de pas de ramats

-Nucli històric Rocafort i Sitjar, Sant Benet.

-Pont monumental conseqüència del camí ral Manresa-Barna. 

-Llegendes i històries. Capablanca. La Lluca, pedra de les creus, Maquis, Vall del Flequer.

-Vilomara raval a prop del pont. Fàbriques. 1868 canvi d'ajuntament. Explosió...

-Creixement demogràfic per la industrialització. Immigració anys 50. Rubio i Carboneras.

-Pel que fa a la recerca més geogràfica van rescatar de l'oblit topònims i noms de llocs  i fonts avui ja normalitzats: Gall Curt, Cornadelles, Ermitanets, Còdol Llarg, Colldat, Canelles, Rovira, Ricardo (alguns en cia. De Gabriel Marquès que estava col.laborant amb el mapa del CET.).

-I evidentment van descobrir la gran importància que va tenir la vinya i la quantitat de marges, feixes, barraques i tines que es repartien per tot el territori Nespola com les Tines Escudelleta, Ricardo, Tosques, Bleda, Closes, Balmes Roges... 

(Per cert, encara no fa gaire en vaig descobrir una altra no inventariada adossada a una barraca a la baga de Casajoana.)

...

En fi... tota aquesta feina que van iniciar aquell parell de mestres va ser continuada, assumida i millorada per altres anònims mestres que encara avui fan seu tot aquest llegat i continuen engruixint i millorant aquest sediment destinat a proporcionar una millor coneixença i estima d'aquesta terra. Que en el cas de l'escola Pompeu Fabra es concreten en una sèrie de sortides de treball i descoberta a peu des de P3 a sisè. Que a CS. Són: Camí ral. Puig Gil-Balmes Roges i Vall del Flequer....

Moltes gràcies per la vostra pacient atenció i permetre'm poder reivindicar la tasca pionera de l'escola en el descobriment, coneixença i valoració de l'immens patrimoni natural i cultural d'aquest territori anomenat Nèspola.

Treball de les tines i barraques de pedra seca

Escoles Vall de Nèspola i Pompeu Fabra

Comiat dels alumnes de sisè

Hola nois i noies:

S’acaba la vostra estada a l’escola Pompeu Fabra. Finalitza un període irrepetible de la vostra vida anomenat: infantesa (Segurament la més dolça i innocent de totes les etapes de la vida d’una persona); i aviat entrareu en una altra etapa –si no ho heu fet ja- plena de sorpreses i incerteses anomenada adolescència.

Durant aquesta dotzena d’anys d’infantesa heu gaudit i compartit junts tantes emocions que, per molts anys que passin i per molt allunyats que estigueu, sempre recordareu amb enyorança i satisfacció el temps viscut a la vostra escola.

Els mestres que heu tingut, com els vostres pares, ens sentim orgullosos d’haver compartit la vostra infantesa, i d’haver-vos ajudat a conèixer, descobrir i estimar el màxim de coses, a cadascú segons les seves possibilitats. La majoria marxeu amb una motxilla ben plena. Plena de coneixements, però també plena de llavors, llavors que cal que cuideu amb amor i feu créixer. Recordeu allò que us vaig dir a l’inici de cinquè del què esperava de vosaltres? R.E.S, Doncs, sí...

La llavor del Respecte, del respecte a les persones, els companys, els mestres, els pares els avis i gent gran, al dèbil, al pobre, al desfavorit... aquesta llavor vol dir també saber escoltar els altres, posar-se en el seu lloc, i pensar que per molt diferents que siguem física o intel·lectualment tenim una cosa en comú que és que tots som persones nascudes d’una mare.

La llavor de l’Esforç, aquesta llavor vol dir no deixar-se portar per la mandra. En tot allò que feu posar-hi el màxim d’interès i dedicació. Vol dir tenir curiositat i ganes d’aprendre, de conèixer, de saber. Voluntat de ser unes persones cultes i informades, per poder triar allò que més us convé, per poder ser independents i lliures.

La darrera llavor és la de la Simpatia, que vol dir saber fer les coses sempre amb una rialla, vol dir demanar les coses amb un si us plau i saber donar les gràcies. Vol dir fer amics allà on anem. Saber fer favors i ajudar els altres sense esperar res a canvi.

Totes aquestes llavors que porteu a la motxilla no pesen, ni ocupen espai, però se n’ha de tenir cura perquè puguin créixer i desenvolupar-se, i quant més les cuideu més lliures i feliços us sentireu i més contents estaran els que us envolten.

Desitjo de tot cor que, sigui quin sigui el camí futur que agafeu, sigui quina sigui la feina que desenvolupeu, tot allò que heu après en aquesta escola us serveixi per millorar en la vostra vida, i que també pugueu dir amb orgull: Vaig anar a l’escola pública Pompeu Fabra del meu poble, El Pont de Vilomara!

Bona sort i a reveure!

L'impacte Nacional per a l'Educació

Sempre he cregut que, despareguda la mili (permeteu-me la provocació), l'escola és la millor eina de cohesió social de què disposem. El lloc on, des del fill de l'immigrant fins al fill del president de la Generalitat, poden compartir un temps, un espai, uns aprenentatges i uns valors que els han de servir per sentir-se membres d'una mateixa comunitat.
Crec que l'objectiu principal de l'educació obligatòria ha de ser formar ciutadans; persones educades, responsables, solidàries, esforçades, que tinguin clar quins són els seus drets i també els seus deures... i si, a més, podem fer que sortin sàvies i instruïdes, oli en un llum!
Només estarem en el bon camí quan tinguem una única i sòlida xarxa pública d'educació. Fins ara l'estructura del sistema educatiu és clarament segregadora i classista: L'escola privada-privada per a les classes altes, l'escola privada-concertada per a les classes mitges i l'escola pública per a les classes populars i desfavorides; uns itineraris establerts des del naixement!
Interpretant generosament i optimista el Pacte Nacional per a l'Educació sembla que s'intenta construir una sola xarxa amb els centres que ens financem amb diners públics. Som uns quants però, els que pensem que es parteix de tres pressupòsits falsos o si més no dubtosos:
1) Calia que l'escola pública es posés al nivell de la concertada i fes el mateix nombre d'hores per augmentar-ne la seva qualitat.
2) Els titulars de les escoles concertades seran sempre lleials i transparents en l'aplicació de l'esperit del pacte.
3) La Conselleria d'Educació (sigui quin sigui el seu color polític) no farà la vista grossa i exigirà control i rigor en l'administració dels contractes-concert.

La sisena hora

A les escoles cada dia tenim més dificultats per poder cobrir les baixes dels mestr@s. Es veu que falten mestres i han hagut d'obrir l'aixeta dels professors. Com si amb la sisena hora no ens haguéssim secundaritzat prou! En una cosa els llicenciats se sentiran com en un institut, i és amb els horaris que les escoles que fan sisena hora han hagut d'implementar (parauleta que fa ràbia).

Som força els mestres que pensem que la sisena hora ha sigut una baixada de calces de l'escola pública enfront de les patronals privades per tal de mantenir la seva lucrativa i interessada sisena hora. Si ho hagués intentat Convergència quan governava se li haguessin llançat les esquerres a la iugular. Que l'esquerra, quan toca poder, faci la feina bruta de la dreta s'ha convertit en un clàssic, una invariant política amb permís de Freinet i les seves invariants pedagògiques!

Comiat de sisè 2003

Hola galifardeus!

Ja ho veieu, s’acaba  la vostra estada a l’escola pública Flama. Finalitzeu  una etapa meravellosa de la vostra vida. Si fóssim paleontòlegs diríem que acabeu l’era Primària i aviat us endinsareu en l’era Secundària. (Cal esperar que no trobeu massa dinosaures pel camí!)

Bromes a part, per a tots els pares i mares, aquest fi d’etapa representa molt més del que us podeu pensar.

Aquesta etapa que avui simbòlicament tanqueu, té un nom carregat de sentiments i tendresa. Aquest nom és el de: infantesa. (Segurament la més dolça i plàcida de totes les etapes de la vida d’una persona).

Ja sabeu que els pares i les mares tenim uns quants anys més que vosaltres (no gaires més per altra banda eh!) I aquests anyets de més, ens fan tenir més tirada a la nostàlgia, l’enyorança i al record de temps passats…

Aleshores, quan les moltes obligacions i cabòries ens deixen un moment per a la lúcida i serena reflexió, ens n’adonem, de cop i volta, que us heu fet grans…

Que els últims dotze anys ens han passat volant…

Que ja no sou uns nens ni unes nenes (sinó uns nois i uns noies)…

I que entreu irremeiablement en una altra emocionant etapa de la vostra vida plena d’incerteses i sorpreses anomenada: adolescència.

Tot això se’ns fa evident de cop i volta. (Com si els moments de lucidesa en els adults fossin tossudament intermitents)

És aleshores quan molts de nosaltres -secretament i en silenci però en el racó més sincer del nostre cor- ens penedim de no haver pogut (o sabut) gaudir, encara més, de la vostra irrepetible infantesa.

De no haver tingut més temps per dedicar-vos…

De no haver jugat més sovint amb vosaltres…

D’haver-vos dit potser massa vegades: No m’atabalis que tinc feina!

De tot això ens en penedim i us en demanem disculpes.

(L’ofici de pare i de mare, com el de fill i de filla, no és gens fàcil, i se n’aprèn a cops d’errades.)

D’aquesta dotzena d’anys de la vostra infantesa, els nou últims  els heu compartit junts en la mateixa escola, que serà ja per sempre: la vostra escola. Heu patit, disfrutat i compartit junts tants moments, que per molts anys que passin i per molt allunyats que estigueu, sempre recordareu amb enyorança i complaença el temps de infantesa viscut a la vostra escola…

Des que el curs 94-95 vàreu entrar a Parvulari 3 anys i us dèieu Tren petitó amb la Yolanda.

Curs 95-96 P4: Girafes amb la Carme Baró.

Curs 96-97 P5: Dofins altra vegada amb la Carme.

Curs 97-98 Primer: Pastissers amb la Roser Vila.

Curs 98-99 Segon: Pingüins amb la Teresa Masats.

Curs 99-2000 Tercer: Barrufets amb el Lluís Calderer.

Curs 2000-01 Quart: Inques amb l’Alba Baltiérrez.

Curs 2001-02 Cinquè: Borratges amb el Toni Guitart.

Curs 2002-03 Sisè: Àguiles amb la Roser Torra i en Pau Alegre.

...i tots els altres mestres, monitors i conserges flameros que us han ajudat a formar-vos com a persones responsables i educades.

Ara podeu anar a instituts diferents, i fareu nous amics i amigues, i tindreu professors i professores més bons i no tan bons. I tindreu noves i formidables experiències que us ajudaran a completar la vostra formació com a persones.

Però les vivències que heu compartit a l’escola aquests primers anys de la vostra existència i que us han ajudat a  forjar la vostra personalitat i a créixer interiorment (que és per on s’ha de començar a créixer )…. Tot això, ja no us ho pot prendre ningú. Forma part ja del vostre patrimoni personal i intransferible. Formarà part per sempre del vostre equipatge humà.

Desitgem de tot cor que, sigui quin sigui el camí futur que agafeu, sigui quina sigui la feina que desenvolupeu, tot allò que heu après a casa i a l’escola us serveixi per millorar en la vostra vida, que sapigueu distingir el que està bé del que està malament, que sapigueu dialogar amb la força de la raó, que sigueu sensibles a les injustícies, que estigueu sempre disposats a ajudar als més febles i necessitats... En fi, que pugueu dir sempre amb el cap ben alt: Vaig anar a l’escola pública Flama! i que els pares i mares no capiguem a la pell orgullosos de tenir uns fills i filles tan collonuts!

Assaig de plagi a l'escola

Oh, que cansada estic de la meva

covarda, petita, tan salvatge escola

i com m'agradaria d'allunyar-me'n

una mica més al nord

on diuen que la gent és educada

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

Aleshores, al Claustre, els companys dirien

envejosos: "Com l'ocell que deixa el niu

així el Joan que fuig del foc per caure a les brases",

mentre jo, no gaire lluny,

m'enfotria de les lleis i de l'àrida saviesa

d'aquest collons d'escola

i els engaltaria, sorneguer: "Entaforeu-me-la aquí que no tinc butxaques”

Però sé que em costarà acomplir el meu somni

i que restaré per sempre dins els seus cors.

Car sóc també molt tossut i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva -i vostra-

pobra, trista, blasmada escola.

(A l'amic Joan Closas en la seva partença nord enllà.)

Ciber-mestres anònims

-->

Hola, em dic Jordi ..... i sóc un ciber-mestre anònim. La Informàtica ha destrossat la meva vida. Primer va ser el Framework. Em passava setmanes davant la seva pantalla blava. Després va venir l'Amipro, i la situació empitjorà, ni menjava ni dormia tot el dia enganxat a l'ordinador. Em vaig apuntar a tots els cursets d'informàtica que es feien. D'amagat em vaig  gastar els pocs estalvis de la meva família per comprar-me un mòdem. Navegant tot el dia per Internet vaig tenir els primers deliriums tremens. La meva dona i els fills m'han abandonat. A la feina m'han avaluat externament i interna. Estic intentant desenganxar-me però no és fàcil.

            Per això estic aquí dalt participant en aquesta taula rodona, virtual (perquè suposo que veieu que la taula és rectangular). Participo com a advocat del diable de les noves tecnologies. El meu testimoni vol donar suport a totes aquelles minories ètniques que estoicament suporten la tempesta de bytes que ens amara: Col.lectius que van des dels neo-luddites i anabaptistes informàtics fins als "unplugged-lovers" i kumbaiàs irredempts;  passant per tots aquells damnificats per les lleis de Murphy cibernètiques que, malgrat la seva bona fe i voluntarisme a prova de bomba, fins i tot amb els cordons del ratolí s'entrebanquen.

            Per començar, un supòsit com a declaració de principis: Si, ara mateix, tots els ordinadors de totes les escoles de tot el món es "pengessin" eternament -cosa per altra banda gens inversemblant, a qui no se li ha penjat un ordinador?- l'activitat educativa docent podria continuar igualment sense més entrebancs Al cap i a la fi no hi ha cap activitat educativa important que no es pugui fer, i no es fes abans, sense la tecnologia digital. (En tot cas la gestió administrativa i burocràtica seria la més afectada, però tenint en compte els maldecaps i feina que dóna el Winpri tampoc seria res de l'altre dijous).

            En canvi si totes les pissarres de les escoles del món mundial es "despengessin" -possibilitat molt més remota, per altra banda- l'activitat educativa es veuria molt més greument afectada. Algú és capaç de concebir actualment una escola sense pissarres? Algú ha provat de fer classe sense l'ajuda d'aquesta pantalla gegant, de baix cost, altíssima resolució, de fàcil configuració i encara més simple funcionament? Vagi doncs, des d'aquí un emotiu reconeixement a aquesta modesta i humil eina educativa de primer ordre, que com els ulls, la mà o el peu només li donem la importància que realment té el dia que ens manca.

            Per si no en teníem prou amb els eixos longitudinals (mates, llengües, Socials, Naturals, etc.) i els sempre ampliables eixos transversals (Educació vial, sexual, mediambiental, sanitària, cívico-social, audio-visual, etc...) Ara se'ns demana que integrem dins aquest xiclet anomenat "currículum" tot l'ampli i nou món de la cultura informàtica. Com? Com sempre, amb més voluntat que mitjans.

            I quan es parla de mitjans no ens referim només a mitjans tècnics -que també- (per sort, les ampes i alguns ajuntaments supleixen amb voluntarisme les carències pressupostàries de l'inefable Dep. d'Ensenyament) quan parlem de mitjans també volem dir suport didàctic i psicopedagógic, guies metodològiques, orientacions clares sobre els objectius i continguts  per tal d'implementar-los (alerta amb la parauleta) adequadament dins de cada etapa educativa.

            Si a l'escola i a la societat en general ja li costa analitzar críticament, digerir i excretar l'allau d'informació audio-visual que ens arriba. Ara amb la creixent expansió de  la revolució comunicativa que suposa la xarxa Internet la situació pedagògicament parlant se'ns desborda, i com sempre, el/la metre/a es troba novament -com en Gary Cooper- sol davant el perill. I és això el que cal evitar.

            I no cal que esperem que el Departament ens ho faci (ja sabem que sempre arriben quan no se'ls necessita). Hem de fer-ho entre tots, però penso que tots aquells col.lectius de mestres i escoles que han sigut i són pioners en aquest camp i porten temps en l'aplicació d'aquestes tecnologies tenen el deure moral de liderar aquest moviment i servir de guia a una  multitud de voluntariosos mestres que ens troben a les mans una sofisticada joguina sense manual d'instruccions, i fer-ho de la manera més clara i didàctica possible. El que no podem fer els mestres és parapetar-nos en la nostra antiga i vella sabiesa "de lletres" i dir que nosaltres no som d'eixe món tecnològic. La tecnologia també és cultura i hem de fer l'esforç d'entendre-la per poder-la explicar. No és un deure, és un dret que tenim com a ciutadans i com a docents. (Això si, ens ho hem de fer explicar bé, ja que els bons "tècnics" solen ser mals pedagogs)

            Quan vaig estudiar per fer de mestre a mitjans dels setanta influït per l'ambient i lectures de l'època pensava que l'escola era l'instrument més revolucionari al meu abast per transformar la societat. Que des de l'escola , formant individus lliures i crítics, contribuïa amb el meu granet de sorra a construir una societat  més justa i solidària.

            L'escola aleshores anava per davant de la societat o si més no, de bracet. Es recuperava la llengua, la història, les festes i tradicions tants anys amagades, es recuperava la metodologia i esperit de l'escola republicana estroncades per la guerra civil, es partia de la realitat més propera del nen, i d'un coneixement arrelat al medi més proper per arribar a realitats més llunyanes, deixàvem de banda els llibres de text i ens fèiem les nostres pròpies programacions i activitats, deixàvem els butlletins de notes i fèiem informes que descrivien millor l'evolució del nen, sortíem de l'escola, montàvem colònies .....els nens motivats, gaudien tot aprenent a l'escola...

            Ara, vint-i-cinc anys després, he de confessar el meu desconcert, ja no sé si sóc jo el que he canviat (em costa de creure-ho) han canviat els nens, han canviat els pares o és tota la societat que ha canviat i ha evolucionat molt més ràpid del que ho ha fet l'escola; i ara és la societat la que va  per davant de l'escola.

            Ara ja no sé si estem formant persones crítiques i capaces de transformar la realitat (una realitat cada vegada més complexa i difícil) o és aquesta societat la que cada vegada serà més critica amb la institució escolar per què aquesta no sigui capaç de formar individus capaços d'afrontar els reptes de la societat del futur, que ja quasi és present.

            Dona la sensació que la societat ha canviat tant i l'escola ha anat assumint tantes feines i amb tants poc mitjans que prou feina tenim de formar persones, no ja perquè siguin capaces de transformar res, sinó simplement perquè sàpiguen adaptar-s'hi.

            És d'il.lusos pensar que els canvis que provoquen i provocaran les noves tecnologies a la societat no puguin afectar a l'escola. En tot cas crec que el que poden provocar de positiu a curt termini les noves tecnologies serà reobrir per penúltima vegada el debat social sobre l'educació. En tots els nivells educatius i en totes les institucions educatives. I aquest debat no és altre que el de tornar a definir primer de tot:

Qui  ha d'educar. I aquí la família no pot negligir la seva responsabilitat.

Què és important en l'educació dels nens, i tant o més important que això:

Com ho ensenyem, quan i perquè.

            L'escola, i més avui dia que els coneixements són il.limitats, ha d'ensenyar a aprendre. I com que la curiositat és la llavor de tot aprenentatge cal trobar motivacions perquè els alumnes aprenguin pel seu compte. És aquí on les NNTT jugaran un paper cada vegada més important. Aprendre a trobar la informació i interpretar-la ha de ser més important que aprendre-la de memòria. La memòria és una qualitat de la intel.ligència però no la única ni la més important. La memòria és la única qualitat  intel.ligent que tenen els ordinadors. La capacitat d'anàlisi, la imaginació, la creativitat, la solidaritat, ... són específicament humanes i han de ser aquestes les que cal potenciar per tal de formar persones "capaces". Les noves tecnologies hauran de ser un mitjà, pot ser l'únic d'aquí un temps,  per ensenyar a aprendre.

            Ara i aquí, tot just estem a les beceroles de la revolució informàtica i audiovisual que se'ns acosta. Avui encara he pogut dir la collonada de declaració de principis del començament de la meva intervenció. D'aquí deu anys ja no sé si tindrem pissarres a les escoles ni si els ordinadors ja no es penjaran ni si seran més fàcils de configurar i d'utilitzar, ni si els nens i nenes ja no faran faltes d'ortografia perquè enraonaran a l'ordinador i aquest escriurà per ell, ni si tindrem càmeres de televisió a les aules per què els pares puguin veure com el seus fills violen a les  mestres. En tot cas d'aquí deu anys, si no estem de baixa per depressió cibernètica o jubilats per incapacitat laboral permanent, ens tornem a trobar i discutim la jugada.

            Em dic Jordi .... i voldria ser un bon mestre, però no és gens fàcil.

Un dia Qualsevol

-->

Hola, em dic Camps, Ferriol Camps . Sóc una mica estrany. O dit d'una altra manera: allà on vaig passen disbarats. Tota la meva vida és un disbarat. Us voldria explicar tota la meva vida però em cansaria d'escriure, així és que només us explicaré un dia de la meva vida, que de fet és un dia com un altre....


Resulta que abans d'ahir, per despertar-me (cosa difícil) em vaig posar el despertador a les 7:45. Quan estava somiant amb els àngels, de sobte, vaig sentir el driiiiiiiing del despertador. Com que em va posar de mala lluna aquell despertadoret, el vaig llençar per la finestra (això que no m'havia tocat la Loto!) i em vaig posar a dormir una altra vegada. A les 8:00 la meva mare, com que no m'havia despertat, em va fer un crit a l'orella dient: -Au vinga aixecat!!! D'aquella manera que fa tanta ràbia que de poc no la tiro a ella també per la finestra. La meva mare és així.... escandalosa, patidora, antiquada, i s'emociona fàcilment.


Aleshores, em vaig vestir i vaig esmorzar tranquil·lament mirant la tele i llavors, amb el meu germà petit, vam marxar cap a la parada de l'autobús. Però el meu germà es va entretenir buscant un triceratops perdut i vam perdre l'autobús. Així que la meva mare ens va portar amb el seu 600. Anàvem tant poc a poc que fins i tot ens adelantaven els avis. Vaig arribar a l'escola quan quedaven 10 minuts de la classe d'anglès. La mestra duia mini-faldilla i jo no escoltava pas perquè estava idiotizat mirant una altra cosa.....


Al cap de poc vam canviar de classe. Ens tocava música però el mestre no hi era perquè s'havia empassat un flaviolet i era ingressat a l'hospital. Aleshores vam estar fent sarau fins a l'hora de pati. Quan vam sortir al pati vam fer un partit de futbol i en 5 minuts ens van fer la golejada del segle. I tot per culpa del meu equip, que no valia ni un pet de conill: El porter no alçava quatre pams de terra, els defenses eren coixos, els davanters no veien més enllà del nas, i jo feia de migcampista sense tocar bimba. Érem el "nigthmare team"


Sort que em van cridar els meus amics per parlar de secrets amorosos. Els meus millors amics són: En Dac és el meu millor amic encara que sigui un buscaraons, però com que és de família rica li faig la pilota sovint perquè em convidi a banyar-me a la piscina coberta de casa seva. En Bonifaç em cau molt bé perquè és molt innocent i sempre em fa cas, però té dos problemes, que li agraden els nens i és del real Madrid. I la Tina es una nena, però té l'actitud d'un nen, per això sempre va amb nosaltres. Només en dues coses no s'assembla als nens: és una sentimental i és molt intel·ligent.


Desprès del pati ens tocava examen de Mates!! i jo no havia estudiat!!! Li vaig demanar al del meu davant que em deixés copiar però no me'n fiava gaire perquè sempre treia de 0 cap avall. Així que em vaig posar al costat de la Tina i m'ho vaig copiar tot al peu de la lletra. Però hi va haver un problema, i va ser que vaig copiar fins i tot el nom i cognoms de la Tina. Al cap d'un moment d'entregar els exàmens la mestra ja els tenia corregits. (Va tant ràpida, que li diem la Ferrari). Jo vaig treure un 0 i amb una nota que hi posava: "he de parlar amb tu, fotocopiadora humana".


Després d'aquest patiment, a la classe hi va haver molt d'enrenou. En un racó hi havia un grupet que parlaven de nuvis. En un altre parlaven de l'examen. N'hi havia uns que cantaven i ballaven a sobre de les taules. Uns altres corrien per la classe. Al costat de la porta uns nens jugaven a bàsquet, tirant els estoigs a la paperera. Quan va arribar la mestra Fina li va anar a parar al cap un estoig, aleshores es va empipar molt i ens va fer copiar a tots 300 vegades: "quan arribi la mestra li diré bon dia, que maca que està avui, l'acompanyaré a la taula, li donaré els deures i la convidaré a sopar en un restaurant de 5 forquilles, i no li tiraré estoigs pel cap". I afegí: -el qui ho acabi abans de l'hora, no caldrà que em digui "que maca que està avui", perquè de maca, ja ho estic cada dia. Després d'una hora de copiar, es va acabar la classe i vam marxar pitant cap a casa.


Quan vaig arribar a casa els vaig ensenyar l'examen (gran error per part meva, de vegades els faig servir de paper de vater, en faig un avió, etc...). El meu pare em va mirar amb una cara com volent dir: "després jo també hauré de parlar amb tu".


Havent dinat com en un funeral, retorno a l'escola. Començava el crèdit de Química, tot allò de les fòrmules i experiments. El més divertit són els experiments i les explosions incontrolades. Tot el demés és un rotllo patatero. El mestre comença a explicar i ningú no entén res. Quan se li demana la repetició es pren una aspirina efervescent i ho torna a explicar amb els mateixos resultats que abans.


De segon crèdit variable faig història, tot i que el vaig triar en última opció. La veritat és que m'hagués agradat de viure a la prehistòria per no haver d'estudiar història. (Contradiccions de la història). Després de la "migdiada històrica" es va acabar la meva estada a l'institut per aquell dia.


A l'arribar a casa vaig berenar amb el meu germà, el Doraemon i els Barrufets. Després amb el meu germà vam anar a donar patades a l'esfèrica al camp que tenim davant de casa. Jugar amb el meu germà és tant avorrit com comptar grans de sorra sense calculadora, perquè és més dolent que la meva àvia imitant les Espaisguels. Sort que després van venir uns amics meus i vam poder començar un partit seriós.


Quan portàvem una estona jugant van venir la penya dels "Xiribicuquis" a "vacil.lar-nos". Resulta que és el seu esport preferit. Ens volien fer fora del camp. Però nosaltres no ens deixem convèncer fàcilment. Així que ens van haver "d'ostiar" per estovar-nos. Però jo encara que no sigui molt intel.lectual sóc més ràpid que la llum i em vaig fer fonedís, però el meu germà amb el cervell afectat per hores de Bola de Drac els va plantar cara. Es va posar en situació i els va fer un "Kame-hame-ha" que els va deixar distrets. D'aquesta tonteria els "Xiribicuquis" es van cul-petar de riure i van haver d'anar als urinaris públics de l'altra costat del parc. I ja no van tornar més. Gràcies a la intervenció heroica del meu germà vam poder continuar jugant.


Quan es feia fosc vam tornar a casa a fer els deures (les obligacions són les obligacions). La pau de la casa es trenca cada dia a la mateixa hora quan la meva mare-soprano fa un crit que diu: -A sopaaaaar!! Com que la meva mare no es partidària de repeticions fa un crit especial que afecta les orelles i es queda la frase al cervell, llavors baixes atabalat a sopar.


Eeecs!! hi havia verdura i peix. "És bo, mengeu!" ens diu la meva mare sempre. Al cap d'una hora encara no havíem acabat, i la mare va decidir enviar-nos a menjar al balcó, que estava ple de verdura i peix d'altres dies. Després em vaig quedar a veure el partit del Barça fins que va venir la mare, ja que sol enfurismar-se amb el futbol. Vaig anar a dormir i la mare em va dir xiuxiuejant a cau d'orella: Dorm, que avui ha estat un dia molt cansat...


Qui menja sopes se les pensa totes


(Guillem Griera i Barroso)