Un dia Qualsevol

-->

Hola, em dic Camps, Ferriol Camps . Sóc una mica estrany. O dit d'una altra manera: allà on vaig passen disbarats. Tota la meva vida és un disbarat. Us voldria explicar tota la meva vida però em cansaria d'escriure, així és que només us explicaré un dia de la meva vida, que de fet és un dia com un altre....


Resulta que abans d'ahir, per despertar-me (cosa difícil) em vaig posar el despertador a les 7:45. Quan estava somiant amb els àngels, de sobte, vaig sentir el driiiiiiiing del despertador. Com que em va posar de mala lluna aquell despertadoret, el vaig llençar per la finestra (això que no m'havia tocat la Loto!) i em vaig posar a dormir una altra vegada. A les 8:00 la meva mare, com que no m'havia despertat, em va fer un crit a l'orella dient: -Au vinga aixecat!!! D'aquella manera que fa tanta ràbia que de poc no la tiro a ella també per la finestra. La meva mare és així.... escandalosa, patidora, antiquada, i s'emociona fàcilment.


Aleshores, em vaig vestir i vaig esmorzar tranquil·lament mirant la tele i llavors, amb el meu germà petit, vam marxar cap a la parada de l'autobús. Però el meu germà es va entretenir buscant un triceratops perdut i vam perdre l'autobús. Així que la meva mare ens va portar amb el seu 600. Anàvem tant poc a poc que fins i tot ens adelantaven els avis. Vaig arribar a l'escola quan quedaven 10 minuts de la classe d'anglès. La mestra duia mini-faldilla i jo no escoltava pas perquè estava idiotizat mirant una altra cosa.....


Al cap de poc vam canviar de classe. Ens tocava música però el mestre no hi era perquè s'havia empassat un flaviolet i era ingressat a l'hospital. Aleshores vam estar fent sarau fins a l'hora de pati. Quan vam sortir al pati vam fer un partit de futbol i en 5 minuts ens van fer la golejada del segle. I tot per culpa del meu equip, que no valia ni un pet de conill: El porter no alçava quatre pams de terra, els defenses eren coixos, els davanters no veien més enllà del nas, i jo feia de migcampista sense tocar bimba. Érem el "nigthmare team"


Sort que em van cridar els meus amics per parlar de secrets amorosos. Els meus millors amics són: En Dac és el meu millor amic encara que sigui un buscaraons, però com que és de família rica li faig la pilota sovint perquè em convidi a banyar-me a la piscina coberta de casa seva. En Bonifaç em cau molt bé perquè és molt innocent i sempre em fa cas, però té dos problemes, que li agraden els nens i és del real Madrid. I la Tina es una nena, però té l'actitud d'un nen, per això sempre va amb nosaltres. Només en dues coses no s'assembla als nens: és una sentimental i és molt intel·ligent.


Desprès del pati ens tocava examen de Mates!! i jo no havia estudiat!!! Li vaig demanar al del meu davant que em deixés copiar però no me'n fiava gaire perquè sempre treia de 0 cap avall. Així que em vaig posar al costat de la Tina i m'ho vaig copiar tot al peu de la lletra. Però hi va haver un problema, i va ser que vaig copiar fins i tot el nom i cognoms de la Tina. Al cap d'un moment d'entregar els exàmens la mestra ja els tenia corregits. (Va tant ràpida, que li diem la Ferrari). Jo vaig treure un 0 i amb una nota que hi posava: "he de parlar amb tu, fotocopiadora humana".


Després d'aquest patiment, a la classe hi va haver molt d'enrenou. En un racó hi havia un grupet que parlaven de nuvis. En un altre parlaven de l'examen. N'hi havia uns que cantaven i ballaven a sobre de les taules. Uns altres corrien per la classe. Al costat de la porta uns nens jugaven a bàsquet, tirant els estoigs a la paperera. Quan va arribar la mestra Fina li va anar a parar al cap un estoig, aleshores es va empipar molt i ens va fer copiar a tots 300 vegades: "quan arribi la mestra li diré bon dia, que maca que està avui, l'acompanyaré a la taula, li donaré els deures i la convidaré a sopar en un restaurant de 5 forquilles, i no li tiraré estoigs pel cap". I afegí: -el qui ho acabi abans de l'hora, no caldrà que em digui "que maca que està avui", perquè de maca, ja ho estic cada dia. Després d'una hora de copiar, es va acabar la classe i vam marxar pitant cap a casa.


Quan vaig arribar a casa els vaig ensenyar l'examen (gran error per part meva, de vegades els faig servir de paper de vater, en faig un avió, etc...). El meu pare em va mirar amb una cara com volent dir: "després jo també hauré de parlar amb tu".


Havent dinat com en un funeral, retorno a l'escola. Començava el crèdit de Química, tot allò de les fòrmules i experiments. El més divertit són els experiments i les explosions incontrolades. Tot el demés és un rotllo patatero. El mestre comença a explicar i ningú no entén res. Quan se li demana la repetició es pren una aspirina efervescent i ho torna a explicar amb els mateixos resultats que abans.


De segon crèdit variable faig història, tot i que el vaig triar en última opció. La veritat és que m'hagués agradat de viure a la prehistòria per no haver d'estudiar història. (Contradiccions de la història). Després de la "migdiada històrica" es va acabar la meva estada a l'institut per aquell dia.


A l'arribar a casa vaig berenar amb el meu germà, el Doraemon i els Barrufets. Després amb el meu germà vam anar a donar patades a l'esfèrica al camp que tenim davant de casa. Jugar amb el meu germà és tant avorrit com comptar grans de sorra sense calculadora, perquè és més dolent que la meva àvia imitant les Espaisguels. Sort que després van venir uns amics meus i vam poder començar un partit seriós.


Quan portàvem una estona jugant van venir la penya dels "Xiribicuquis" a "vacil.lar-nos". Resulta que és el seu esport preferit. Ens volien fer fora del camp. Però nosaltres no ens deixem convèncer fàcilment. Així que ens van haver "d'ostiar" per estovar-nos. Però jo encara que no sigui molt intel.lectual sóc més ràpid que la llum i em vaig fer fonedís, però el meu germà amb el cervell afectat per hores de Bola de Drac els va plantar cara. Es va posar en situació i els va fer un "Kame-hame-ha" que els va deixar distrets. D'aquesta tonteria els "Xiribicuquis" es van cul-petar de riure i van haver d'anar als urinaris públics de l'altra costat del parc. I ja no van tornar més. Gràcies a la intervenció heroica del meu germà vam poder continuar jugant.


Quan es feia fosc vam tornar a casa a fer els deures (les obligacions són les obligacions). La pau de la casa es trenca cada dia a la mateixa hora quan la meva mare-soprano fa un crit que diu: -A sopaaaaar!! Com que la meva mare no es partidària de repeticions fa un crit especial que afecta les orelles i es queda la frase al cervell, llavors baixes atabalat a sopar.


Eeecs!! hi havia verdura i peix. "És bo, mengeu!" ens diu la meva mare sempre. Al cap d'una hora encara no havíem acabat, i la mare va decidir enviar-nos a menjar al balcó, que estava ple de verdura i peix d'altres dies. Després em vaig quedar a veure el partit del Barça fins que va venir la mare, ja que sol enfurismar-se amb el futbol. Vaig anar a dormir i la mare em va dir xiuxiuejant a cau d'orella: Dorm, que avui ha estat un dia molt cansat...


Qui menja sopes se les pensa totes


(Guillem Griera i Barroso)