Un altre que se'n va. Finalment m'han acceptat la renúncia de director i retorno a les trinxeres. Com que se m'ha girat feina no vindré al Cap de Creus. Tots els comiats solen ser tristos sobretot quan hom ha estat tan a gustito en aquest col.lectiu. De totes mangueres us adjunto el meu comiat que he fet per a la memòria d'enguany per si us ve de gust de llegir (només són dues pàgines).
Em consola pensar que els quatre anys que he estat al Camp han estat paral.lels als d'en Pep Guardiola al Barça. Vam entrar la mateixa temporada. Vam anar renovant (la comissió de serveis) any a any. I a finals de la quarta temporada deixem l'equip en bones mans. Ell anirà a Nova York i jo al Pont de Vilomara, no ve d'un pam.
Moltes gràcies a tots.
Rebeu una emocionada abraçada.
I a reveure!
Jordi
*************************************************************************************************
Finalitzo una etapa educativa curta però intensa i enriquidora a la Culla. Ni que sigui com a testament pòstum per a la memòria del curs que s’acaba deixo aquest petit balanç emocional.
La meva relació amb la casa de la Culla comença a l’infantesa quan la casa encara era envoltada d’una aurèola de llegendes misterioses i macabres que els nens del barri de les Escodines ens encarregàvem de magnificar.
No és fins l’any 1981 que comença la meva relació adulta i professional amb la Culla, quan l’ajuntament de Manresa encarrega a un equip multidisciplinari (dos mestres, dos pagesos i dues biòlogues) de fer el projecte per convertir el mas de La Culla, recent adquirit, en la Casa de la Natura del Bages. Una vegada aprovat el projecte es van contractar les persones que l’havien de materialitzar: en Miquel Sala des del primer moment i en Rufí Cerdan més tard. Amb ells dos, juntament amb en Joan Tatgé i Francesc Biosca (q.e.p.d.) de la Unió de Pagesos; i n’Ignasi Segon i el que això escriu, com a mestres, vam formar la comissió de la casa de la Culla que amb il·lusió, nocturnitat i alevosia vam estar força anys dissenyant i actualitzant el projecte pedagògic de la casa.
La voluntariosa comissió deixa de tenir sentit quan l’any 1993 la Casa de la Natura es converteix en Camp d’Aprenentatge i amb en Josep Girabal i l’Anna Peig s’institucionalitza la gestió pedagògica sota el paraigua del Departament d’Ensenyament. En Miquel, sota l’empara del Consell Comarcal, aporta la continuïtat i l’experiència al nou projecte. Més endavant en Jaume Pont completarà l’equip de quatre persones del Camp.
La meva relació amb la Culla com a usuari però, continua inalterable amb les successives generacions d’alumnes de cicle superior de l’escola del Pont de Vilomara i Rocafort, amb els quals també fèiem estades bianuals als Cda de la Garrotxa i CdA de Tarragona.
Finalment el 2008 amb motiu de la jubilació d’en Josep Girabal se m’ofereix l’oportunitat de poder entrar a formar part, ara ja de forma “oficial”, de l’equip docent del Camp: Miquel, Anna, Cèlia i Jordi. S’havia tancat el cercle i acomplert un somni!
Com el Barça d’en Guardiola han estat quatre anys de somni. Malauradament, aquest 2012 i de forma sobtada, el somni s’estronca. Les retallades de personal (minoració es veu que n’hem de dir) han afectat també el nostre Camp d’Aprenentatge. Un docent dels tres que depenem del departament d’ensenyament ha de deixar el Camp.
Com a conseqüència hem de lamentar que el proper curs no podrem atendre tota la demanda que, malgrat el copagament, ens han fet les escoles i instituts. Mal ens està el dir-ho però any rere any rebem més sol·licituds d’activitats de les que podem assumir. Aquest passat curs pel nostre Camp han passat 10.000 alumnes prova fefaent de la confiança renovada que ens fan els docents de la comarca i de les fructíferes sinergies creades amb els acords establerts amb el Consorci de Residus i la Fundació Aigües de Manresa.
Davant de la situació d’haver de valorar quina persona és l’afectada per la minoració, no he volgut que la meva condició de director condicioni el resultat i m’ofereixo voluntari per deixar el Camp i retornar a l’escola. Penso que dins de la gravetat de la situació és la menys dolenta per al Camp. Si la felicitat s’aconsegueix fent feliç als altres, amb la meva decisió faig feliç a vàries persones: la persona (i amiga) a qui li tocava administrativament de marxar, i a la directora (i amiga) i tot l’equip directiu de l’escola on retorno. Allí restaré els dos anys que em queden per la jubilació.
La felicitat però, no és completa. La decisió no ha estat fàcil. Han estat quatre anys d’una experiència enriquidora i inoblidable. Me’n vaig amb recança per tot el que deixo i amb una certa decepció per l’incert futur dels Camps. Alguns d’aquests aspectes decebedors que de manera somorta poden erosionar la fortalesa dels Camps són els que voldria mencionar per tractar de conjurar-los:
-El proper curs s’instaurarà la mesura de cobrament als alumnes per les activitats que realitzin als Camps. Amb la coartada de la crisi es posa a la pràctica aquell lema neoliberal que diu que tot allò que és gratuït no s’aprecia. Amb la qual cosa se’n materialitza un de més antic i evangèlic que diu que sempre paguen justos per pecadors. Com a conseqüència hi haurà escoles que veuran força limitada la seva participació als Camps.
-Dóna la sensació que hem passat de ser la joia de la corona del sistema educatiu català, com ens havien qualificat no fa gaire temps, a ser una nosa i competència deslleial per a les empreses “educatives” privades. El tancament del Camp d’Aprenentatge del Montsec així sembla demostrar-ho.
-La reducció de personal que hem sofert els Camps ha estat injustament asimètrica. Mentre que resten Camps amb quatre persones, altres queden només amb dues. És una manera d’establir categories i diferències innecessàries entre els Camps. Un atemptat a l’ètica i l’estètica.
-Posteriorment a la visita que el mes de maig ens va fer a la Culla (i també a l’Alt Berguedà) el subdirector general d’innovació, formació i orientació vam assabentar-nos que ens havia fet una avaluació general del Camp no gaire satisfactòria. Segons aquella oculta avaluació no arribàvem al notable. No hem sabut quins criteris es van fer servir per a efectuar tal valoració. Sense aprofundir amb més consideracions, no cal dir que com a Camp ens hem sentit fortament menystinguts.
-Després del tancament del CdA del Montsec i de la reducció de personal, els Camps encara no hem estat capaços d’articular una resposta mínima i unitària davant la direcció general responsable. Aquest fet posa de manifest la dificultat d’establir uns mínims acords entre Camps tan diversos.
Espero i desitjo que entre tots, però amb l’ajuda necessària dels que manen, aquestes febleses es puguin superar i els Camps puguin continuar sent uns referents en calidesa humana, rigor i innovació educativa.
Malauradament els Camps tenim més motius per estar de dol. El 28 de juny el cor d’en Tati, director del CdA de Juneda i un dels pioners dels Camps d’Aprenentatge, va deixar de bategar. El seu record i mestratge romandrà sempre amb nosaltres.
Vull acabar agraint de tot cor al gran equip ampliat de La Culla: Miquel, Anna P., Cèlia, Marta, Anna C.,David i Jaume, tota l’amistat i saviesa que m’han transmès i que espero haver sabut correspondre.
Tanmateix no puc deixar de recordar els companys i companyes de conca fluvial amb els que hem mantingut uns vincles més estrets de feina i amistat durant aquests anys: Rosa, Roser, Roger i Queralt; Quicu, Carles i Cesc. Com també els dos Xaviers i la Fina del Montsec amb qui, malgrat la llunyania, hem establert també uns ferms ponts d’amistat i complicitat a prova de minoracions.
A tots ells i elles i a la resta de companys i companyes dels Camps un cabàs ple de petonets de colorets! (Això no és un adéu sinó un hasta-lueg).
Jordi Griera-Cors