De petit el meu pare em va fer aprendre i recitar en públic algunes estrofes d'un parell de poemes. Un en català, "Balada de les estrelles" de J.M. de Sagarra; i l'altra era en castellà de Ruben Dario "A Margarita Debayle".
Balada de les estrelles
Era un noi esparracat
curt de calces i de vesses
me'l lloguen de porcater
i el fan anar a la carena
sent les guilles quan se dorm
i les punxes quan se lleva
salabrugues per coixí
per llençol les gavarreres
les penes vénen i van
i les hores van i vénen
i ell diu, ensenyant les dents,
no em fa res la vida negra
ni els buscalls que m'han ferit
ni les besades que em prenen
si no tinc llençol daurat
ni angelet a la finestra
aquí dalt sento el meu cor
més a prop de les estrelles
Si festeja per Nadal
es casa a la Candelera
la muller totes les nits
caminava de puntetes
i un dia li va fugir
cavalcant la mula esquerpa
en el jaç dels esgarips
sospira l'ànima estesa
i diu, ensenyant les dents,
adéu argelaga tendra
no em fa res el teu pecat
ni les perles del teu ventre
sense aquell anar i venir
de llavis i llagrimetes
i aquell acorralament
de la teva carn encesa
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles
Un dia fa de soldat
se l'enduen a la guerra
si rosega mal crostó
veu aigua de sangoneres
timbals de bon de matí
xurriaques a l'esquena
i la bravada dels morts
i el color de les banderes
quan para el terrabastall
es cull un brot de ginesta
i diu, ensenyant les dents
amics, no em fa por la guerra
amb l'espurna del perill
i amb aquesta mà valenta
que eixuga venes i sang
com qui juga una juguesca
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles
S'ha fet pirata del mar
i és amo d'una galera
a la proa del vaixell
ha posat bandera negra
la corpenta d'un virrei
ha penjat a l'arbre mestre
i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d'aquest món
i l'amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles
El duen lligat de mans
i amb caputxa de pobresa
a tres passes del botxí
i a una passa dels preveres
un home canta els pecats
i un refila la trompeta
i aleshores que el botxí
li empunya la cabellera
ell diu, ensenyant les dents,
al tall de la ganiveta,
germà, no em fa por la mort
ni el jutge ni la jutgessa
que si m'escapcen el cos
tindré l'ànima desperta
la meva pell se'n riurà
de l'ungla de les misèries
i amb el cor tot ple de llum
seré rei de les estrelles
A Margarita Debayle
Margarita está linda la mar,
y el viento,
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar;
tu acento:
Margarita, te voy a contar
un cuento:
Esto era un rey que tenía
un palacio de diamantes,
una tienda hecha de día
y un rebaño de elefantes,
un kiosko de malaquita,
un gran manto de tisú,
y una gentil princesita,
tan bonita,
Margarita,
tan bonita, como tú.
Una tarde, la princesa
vio una estrella aparecer;
la princesa era traviesa
y la quiso ir a coger.
La quería para hacerla
decorar un prendedor,
con un verso y una perla
y una pluma y una flor.
Las princesas primorosas
se parecen mucho a ti:
cortan lirios, cortan rosas,
cortan astros. Son así.
Pues se fue la niña bella,
bajo el cielo y sobre el mar,
a cortar la blanca estrella
que la hacía suspirar.
Y siguió camino arriba,
por la luna y más allá;
más lo malo es que ella iba
sin permiso de papá.
Cuando estuvo ya de vuelta
de los parques del Señor,
se miraba toda envuelta
en un dulce resplandor.
Y el rey dijo: «¿Qué te has hecho?
te he buscado y no te hallé;
y ¿qué tienes en el pecho
que encendido se te ve?».
La princesa no mentía.
Y así, dijo la verdad:
«Fui a cortar la estrella mía
a la azul inmensidad».
Y el rey clama: «¿No te he dicho
que el azul no hay que cortar?.
¡Qué locura!, ¡Qué capricho!...
El Señor se va a enojar».
Y ella dice: «No hubo intento;
yo me fui no sé por qué.
Por las olas por el viento
fui a la estrella y la corté».
Y el papá dice enojado:
«Un castigo has de tener:
vuelve al cielo y lo robado
vas ahora a devolver».
La princesa se entristece
por su dulce flor de luz,
cuando entonces aparece
sonriendo el Buen Jesús.
Y así dice: «En mis campiñas
esa rosa le ofrecí;
son mis flores de las niñas
que al soñar piensan en mí».
Viste el rey pompas brillantes,
y luego hace desfilar
cuatrocientos elefantes
a la orilla de la mar.
La princesita está bella,
pues ya tiene el prendedor
en que lucen, con la estrella,
verso, perla, pluma y flor.
* * *
Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar:
tu aliento.
Ya que lejos de mí vas a estar,
guarda, niña, un gentil pensamiento
al que un día te quiso contar
un cuento.