23/4/70

Poemes de la meva infància

 De petit el meu pare em va fer aprendre i recitar en públic algunes estrofes d'un parell de poemes. Un en català, "Balada de les estrelles" de J.M. de Sagarra; i l'altra era en castellà de Ruben Dario "A Margarita Debayle".

Balada de les estrelles

Era un noi esparracat

curt de calces i de vesses

me'l lloguen de porcater

i el fan anar a la carena

sent les guilles quan se dorm

i les punxes quan se lleva

salabrugues per coixí

per llençol les gavarreres

les penes vénen i van

i les hores van i vénen

i ell diu, ensenyant les dents,

no em fa res la vida negra

ni els buscalls que m'han ferit

ni les besades que em prenen

si no tinc llençol daurat

ni angelet a la finestra

aquí dalt sento el meu cor

més a prop de les estrelles


Si festeja per Nadal

es casa a la Candelera

la muller totes les nits

caminava de puntetes

i un dia li va fugir

cavalcant la mula esquerpa

en el jaç dels esgarips

sospira l'ànima estesa

i diu, ensenyant les dents,

adéu argelaga tendra

no em fa res el teu pecat

ni les perles del teu ventre

sense aquell anar i venir

de llavis i llagrimetes

i aquell acorralament

de la teva carn encesa

em sento que tinc el cor

més a prop de les estrelles


Un dia fa de soldat

se l'enduen a la guerra

si rosega mal crostó

veu aigua de sangoneres

timbals de bon de matí

xurriaques a l'esquena

i la bravada dels morts

i el color de les banderes

quan para el terrabastall

es cull un brot de ginesta

i diu, ensenyant les dents

amics, no em fa por la guerra

amb l'espurna del perill

i amb aquesta mà valenta

que eixuga venes i sang

com qui juga una juguesca

em sento que tinc el cor

més a prop de les estrelles


S'ha fet pirata del mar

i és amo d'una galera

a la proa del vaixell

ha posat bandera negra

la corpenta d'un virrei

ha penjat a l'arbre mestre

i diu, ensenyant les dents,

adéu, jardins de la terra

no sóc pirata del mar

per la sang ni la riquesa

per la fama d'aquest món

i l'amor de les princeses

sinó, perquè dins la nau,

quan para el vent a la vela

i amb el sospir de la nit,

les aigües es tornen tèbies,

em sento que tinc el cor

més a prop de les estrelles


El duen lligat de mans

i amb caputxa de pobresa

a tres passes del botxí

i a una passa dels preveres

un home canta els pecats

i un refila la trompeta

i aleshores que el botxí

li empunya la cabellera

ell diu, ensenyant les dents,

al tall de la ganiveta,

germà, no em fa por la mort

ni el jutge ni la jutgessa

que si m'escapcen el cos

tindré l'ànima desperta

la meva pell se'n riurà

de l'ungla de les misèries

i amb el cor tot ple de llum

seré rei de les estrelles


A Margarita Debayle


Margarita está linda la mar,

y el viento,

lleva esencia sutil de azahar;

yo siento

en el alma una alondra cantar;

tu acento:

Margarita, te voy a contar

un cuento:


Esto era un rey que tenía

un palacio de diamantes,

una tienda hecha de día

y un rebaño de elefantes,

un kiosko de malaquita,

un gran manto de tisú,

y una gentil princesita,

tan bonita,

Margarita,

tan bonita, como tú.


Una tarde, la princesa

vio una estrella aparecer;

la princesa era traviesa

y la quiso ir a coger.


La quería para hacerla

decorar un prendedor,

con un verso y una perla

y una pluma y una flor.


Las princesas primorosas

se parecen mucho a ti:

cortan lirios, cortan rosas,

cortan astros. Son así.


Pues se fue la niña bella,

bajo el cielo y sobre el mar,

a cortar la blanca estrella

que la hacía suspirar.


Y siguió camino arriba,

por la luna y más allá;

más lo malo es que ella iba

sin permiso de papá.


Cuando estuvo ya de vuelta

de los parques del Señor,

se miraba toda envuelta

en un dulce resplandor.


Y el rey dijo: «¿Qué te has hecho?

te he buscado y no te hallé;

y ¿qué tienes en el pecho

que encendido se te ve?».


La princesa no mentía.

Y así, dijo la verdad:

«Fui a cortar la estrella mía

a la azul inmensidad».


Y el rey clama: «¿No te he dicho

que el azul no hay que cortar?.

¡Qué locura!, ¡Qué capricho!...

El Señor se va a enojar».


Y ella dice: «No hubo intento;

yo me fui no sé por qué.

Por las olas por el viento

fui a la estrella y la corté».


Y el papá dice enojado:

«Un castigo has de tener:

vuelve al cielo y lo robado

vas ahora a devolver».


La princesa se entristece

por su dulce flor de luz,

cuando entonces aparece

sonriendo el Buen Jesús.


Y así dice: «En mis campiñas

esa rosa le ofrecí;

son mis flores de las niñas

que al soñar piensan en mí».


Viste el rey pompas brillantes,

y luego hace desfilar

cuatrocientos elefantes

a la orilla de la mar.


La princesita está bella,

pues ya tiene el prendedor

en que lucen, con la estrella,

verso, perla, pluma y flor.


* * *


Margarita, está linda la mar,

y el viento

lleva esencia sutil de azahar:

tu aliento.


Ya que lejos de mí vas a estar,

guarda, niña, un gentil pensamiento

al que un día te quiso contar

un cuento.