Oh, que cansada estic de la meva
covarda, petita, tan salvatge escola
i com m'agradaria
d'allunyar-me'n
una mica més al nord
on diuen que la gent és
educada
i noble, culta, rica,
lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores, al Claustre, els
companys dirien
envejosos: "Com l'ocell
que deixa el niu
així el Joan que fuig del
foc per caure a les brases",
mentre jo, no gaire lluny,
m'enfotria de les lleis i de
l'àrida saviesa
d'aquest collons d'escola
i els engaltaria, sorneguer:
"Entaforeu-me-la aquí que no tinc butxaques”
Però sé que em costarà
acomplir el meu somni
i que restaré per sempre
dins els seus cors.
Car sóc també molt tossut i
salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva -i vostra-
pobra, trista, blasmada escola.
(A l'amic Joan Closas en la seva partença nord enllà.)
(A l'amic Joan Closas en la seva partença nord enllà.)