Com s'ha esmentat en l'apartat anterior la independència política anava estretament lligada a la independència religiosa. En paraules de Blanca de Castella (pàg. 125): "Una esglèsia lliure és un país independent".
L'adopcionisme, doctrina religiosa que considerava Jesús, en tant que home, era fill de Déu tan sols per adopció, s'extengué pels comtats catalans pels voltants dels segles VIII i IX. Aquesta doctrina casava molt bé amb la religió musulmana. Es va produir un intent de deslligar-se del poder carolingi i papal tot i un acostament a la cultura i refinament àrabs.
Fèlix d'Urgell fou qui defensà l'adopcionisme enfront dels representants del centralisme d'aquella època: Carlemany i Lleó XIII. Aquests intents foren finalment sotmesos. L'autor en fa referències a les pàg. 56 i 69-70. "Si Fèlix i els seu protector Elipand de Toledo haguessin consolidat l'adopcionisme, s'hagués pogut produir una entesa entre els moros i cristians, unificant la península. Això Carlemany no ho volgué de cap manera..."
Així doncs, veiem que els desitjos independentistes són canalitzats sota formes religioses i que els poders fàctics combaten aquestes formes per sotmetre políticament.
Quatre segles més tard (s. XIII) la història es repeteix. El floreixent país occitano-català és amenaçat i dividit per l'imperi franc i el Papat sota el pretext de combatre una heretgia: el catarisme.
El catarisme neix com una forma de reacció contra la corrupció, riquesa i poder que ostentava l'Església, i que suposava un retorn a l'austeritat, santedat i pobresa del cristianisme primigeni.
Segons el catarisme hi ha dos principis irreductibles (dualisme): el bé i el mal. Com els gnòstics consideraven el Jehovà de l'Antic Testament com un demiürg pervers, creador de la matèria i per tant essencialment dolenta. El veritable Déu només era revelat pel Nou testament. Creien que pels virtuosos no hi ha resurecció del cos. Els perversos en canvi, transmigren en cossos d'animals. Per això eren vegetarians i s'abstenien fins i tot de menjar ous, formatge i llet. En canvi menjaven peix perquè creien que els peixos no tenien origen sexual. Refusaven el matrimoni i tota relació sexual.
Els preceptes més estrictes eren observats únicament per algunes persones excepcionalment santes anomenades "perfectes". La resta, "creients" tenien una observància menys rigurosa dels preceptes, tan sols abans de morir rebien la "imposició de mans" que constituïa l'admissió al grau de "perfectes".
Tot plegat es traduïa en una diferent visió i interpretació del món respecte de l'església ortodoxa. És exemplaritzador en aquest sentit la baralla dialèctica entre el perfecte Gilabert de Castres i Santo Domingo, enviat aquest per Blanca de Castella amb el beneplàcit del Papa, per combatre l'heretgia en un primer moment amb les mateixes armes: santedat i austeritat (pàg.136-138).
Resumint amb les paraules de Gilabert dirigint-se a Santo Domingo: "La vostra visió fa de la terra un infern; la nostra vol fer de l'infern una terra habitable per tots".
Tanmateix el catarisme no és més que la manifestació en el terreny religiós de les aspiracions d'un país que se sent diferent i que vol gaudir de la seva libertat.
El paral#lelisme amb l'adopcionisme és citat pel propi autor en llavis d'Arnau de castellbó (pàg. 100): "...una vegada més el perill ve dels francs i del Papa. Els guerrers del nord i Roma s'alien per destruir el país lliure que nosaltres volem mantenir..."
Les raons d'aquesta amenaça no són solament religioses tot i que n'adopten la forma. El propi Arnau les explica (pàg. 100-101): "A l'Occitània existeix una llibertat política que permet comunes amb consellers escollits pel poble i milícies populars per a mantenir eixa llibertat". (municipalitats lliures).
"Hi ha una llibertat de costums, més refinats i oberts, estesa pels trobadors des de les corts d'amor que les castellanes." (fins amors).
"Hi ha un moviment religiós, que és el nostre, (es refereix a Gilabert) tornant a la germanor i veracitat dels primers cristians." (catarisme).
" A més a més, som un país ric i de vida agradable".
"Hem assolit de preservar els nostres dominis del bàrbar feudalisme del nord i de les mans limitatives de l'església de Roma, i això ells no ho perdonen."
Fèlix d'Urgell fou qui defensà l'adopcionisme enfront dels representants del centralisme d'aquella època: Carlemany i Lleó XIII. Aquests intents foren finalment sotmesos. L'autor en fa referències a les pàg. 56 i 69-70. "Si Fèlix i els seu protector Elipand de Toledo haguessin consolidat l'adopcionisme, s'hagués pogut produir una entesa entre els moros i cristians, unificant la península. Això Carlemany no ho volgué de cap manera..."
Així doncs, veiem que els desitjos independentistes són canalitzats sota formes religioses i que els poders fàctics combaten aquestes formes per sotmetre políticament.
Quatre segles més tard (s. XIII) la història es repeteix. El floreixent país occitano-català és amenaçat i dividit per l'imperi franc i el Papat sota el pretext de combatre una heretgia: el catarisme.
El catarisme neix com una forma de reacció contra la corrupció, riquesa i poder que ostentava l'Església, i que suposava un retorn a l'austeritat, santedat i pobresa del cristianisme primigeni.
Segons el catarisme hi ha dos principis irreductibles (dualisme): el bé i el mal. Com els gnòstics consideraven el Jehovà de l'Antic Testament com un demiürg pervers, creador de la matèria i per tant essencialment dolenta. El veritable Déu només era revelat pel Nou testament. Creien que pels virtuosos no hi ha resurecció del cos. Els perversos en canvi, transmigren en cossos d'animals. Per això eren vegetarians i s'abstenien fins i tot de menjar ous, formatge i llet. En canvi menjaven peix perquè creien que els peixos no tenien origen sexual. Refusaven el matrimoni i tota relació sexual.
Els preceptes més estrictes eren observats únicament per algunes persones excepcionalment santes anomenades "perfectes". La resta, "creients" tenien una observància menys rigurosa dels preceptes, tan sols abans de morir rebien la "imposició de mans" que constituïa l'admissió al grau de "perfectes".
Tot plegat es traduïa en una diferent visió i interpretació del món respecte de l'església ortodoxa. És exemplaritzador en aquest sentit la baralla dialèctica entre el perfecte Gilabert de Castres i Santo Domingo, enviat aquest per Blanca de Castella amb el beneplàcit del Papa, per combatre l'heretgia en un primer moment amb les mateixes armes: santedat i austeritat (pàg.136-138).
Resumint amb les paraules de Gilabert dirigint-se a Santo Domingo: "La vostra visió fa de la terra un infern; la nostra vol fer de l'infern una terra habitable per tots".
Tanmateix el catarisme no és més que la manifestació en el terreny religiós de les aspiracions d'un país que se sent diferent i que vol gaudir de la seva libertat.
El paral#lelisme amb l'adopcionisme és citat pel propi autor en llavis d'Arnau de castellbó (pàg. 100): "...una vegada més el perill ve dels francs i del Papa. Els guerrers del nord i Roma s'alien per destruir el país lliure que nosaltres volem mantenir..."
Les raons d'aquesta amenaça no són solament religioses tot i que n'adopten la forma. El propi Arnau les explica (pàg. 100-101): "A l'Occitània existeix una llibertat política que permet comunes amb consellers escollits pel poble i milícies populars per a mantenir eixa llibertat". (municipalitats lliures).
"Hi ha una llibertat de costums, més refinats i oberts, estesa pels trobadors des de les corts d'amor que les castellanes." (fins amors).
"Hi ha un moviment religiós, que és el nostre, (es refereix a Gilabert) tornant a la germanor i veracitat dels primers cristians." (catarisme).
" A més a més, som un país ric i de vida agradable".
"Hem assolit de preservar els nostres dominis del bàrbar feudalisme del nord i de les mans limitatives de l'església de Roma, i això ells no ho perdonen."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada