Una frase que descriu esquemàticament els estaments la societat feudal diu que: "El senyor fa la guerra, el monjo resa i el pagès treballa la terra". L'autor del llibre centra la narració sobre els dos primers estaments: noblesa i església.
En la primera part del llibre es destaca sobretot la tasca realitzada pels monjos en la construcció i pacificació del país. Ermessenda i Oliba (noblesa i església) són els encarregats de crear tota la infrastructura necessària:
"doncs un país són pobles, masies i famílies aplegades. Això es fa amb el comerç, la pau i els camins" (pàg. 48).
Les últimes paraules del Papa Gerbert tornen a incidir en el mateix:
"Concretament recomano que assegureu el comerç i per això és necessari que hi hagi pau i camins".
Encara el propi Oliba abans de morir deixa als seus deixebles la continuació de la tasca:
"Cal bastir pont i camí, cal connectar, obrir les valls, saltar cims i penya-segats, instaurar fires i afavorir mercats vora monestirs i catedrals: unir els pobles amb camins i calçades com era en el temps dels romans: llavors haurem creat un país." (pàg. 82).
Les lluites i rivalitats entre senyors feudals (que no queda prou reflectit en el llibre) creava molta inseguretat entre la gent senzilla. Si es volia tirar endavant el país no n'hi havia prou en bastir ponts i camins, comunicant pobles i possibilitar mercats on cada setmana els pagesos poguessin portar a vendre allò que els sobrés i adquirir allò que no produïen. Calia a més a més seguretat en els camins i les viles perquè tot això es consolidés.
Fou així com el 16 de maig de 1027 l'abat Oliba instituí, al prat de Toluges, prop de Perpinyà, la Treva de Déu per la qual quedava determinat que:
" Cap habitant del sobredit comtat no assalti el seu enemic des de l'hora nona de dissabte fins a l'hora prima de dilluns..." Més tard s'amplià: "La pau serà mantinguda des del dijous fins a primera hora del dilluns" (pàg. 71-72).
La Treva de Déu començà a pacificar el tarannà bel·licós dels temps.
Per últim ressaltar que la tasca efectuada pels monestirs no es limitava a les obres públiques i a la seguretat ciutada -com en diem avui- sinó que s'extenia a molts altres àmbits com el cultural i artístic:
"Ara aquesta seguretat civil i base econòmica calia manifestar-la amb l'eclosió d'un art corresponent, el país posseïa els mitjans, ells els coneixements. Amb l'ajuda dels monestirs sobriria al món un art místic nou carregat de bellesa, solitud i misteri" (pàg. 72).
"Els monestirs foren nucli germinal d'aquesta nova cultura: església, escola, mercat, tribunal, i lloc segur, aglutinaren al seu entorn les relacions socials que quallaren al país. El Monestir ha estat el bressol del renaixement comercial i cultural que ens interessava promoure. Mancava restablir el respecte a la llei, inculcant la pertinença de la seva aplicació i el costum de recòrrer als tribunals per a fixar els plets" (pàg. 74).
Per finalitzar unes belles paraules que l'autor posa en llavis d'Oliba i que són tota una definició:
"Un país és un conjunt de gent que abans vivien separats, pobrament, autosuficients i ara treballen junts en un projecte de vida comuna, que s'nelaren o s'ensorren a la vegada, gaudeixen de la collita de l'any o passen gana tots junts, perquè comercien i es tracten. Això és un país: gent embarcada en la mateixa nau per un pacte voluntari de solidaritat dels uns amb els altres".
En la primera part del llibre es destaca sobretot la tasca realitzada pels monjos en la construcció i pacificació del país. Ermessenda i Oliba (noblesa i església) són els encarregats de crear tota la infrastructura necessària:
"doncs un país són pobles, masies i famílies aplegades. Això es fa amb el comerç, la pau i els camins" (pàg. 48).
Les últimes paraules del Papa Gerbert tornen a incidir en el mateix:
"Concretament recomano que assegureu el comerç i per això és necessari que hi hagi pau i camins".
Encara el propi Oliba abans de morir deixa als seus deixebles la continuació de la tasca:
"Cal bastir pont i camí, cal connectar, obrir les valls, saltar cims i penya-segats, instaurar fires i afavorir mercats vora monestirs i catedrals: unir els pobles amb camins i calçades com era en el temps dels romans: llavors haurem creat un país." (pàg. 82).
Les lluites i rivalitats entre senyors feudals (que no queda prou reflectit en el llibre) creava molta inseguretat entre la gent senzilla. Si es volia tirar endavant el país no n'hi havia prou en bastir ponts i camins, comunicant pobles i possibilitar mercats on cada setmana els pagesos poguessin portar a vendre allò que els sobrés i adquirir allò que no produïen. Calia a més a més seguretat en els camins i les viles perquè tot això es consolidés.
Fou així com el 16 de maig de 1027 l'abat Oliba instituí, al prat de Toluges, prop de Perpinyà, la Treva de Déu per la qual quedava determinat que:
" Cap habitant del sobredit comtat no assalti el seu enemic des de l'hora nona de dissabte fins a l'hora prima de dilluns..." Més tard s'amplià: "La pau serà mantinguda des del dijous fins a primera hora del dilluns" (pàg. 71-72).
La Treva de Déu començà a pacificar el tarannà bel·licós dels temps.
Per últim ressaltar que la tasca efectuada pels monestirs no es limitava a les obres públiques i a la seguretat ciutada -com en diem avui- sinó que s'extenia a molts altres àmbits com el cultural i artístic:
"Ara aquesta seguretat civil i base econòmica calia manifestar-la amb l'eclosió d'un art corresponent, el país posseïa els mitjans, ells els coneixements. Amb l'ajuda dels monestirs sobriria al món un art místic nou carregat de bellesa, solitud i misteri" (pàg. 72).
"Els monestirs foren nucli germinal d'aquesta nova cultura: església, escola, mercat, tribunal, i lloc segur, aglutinaren al seu entorn les relacions socials que quallaren al país. El Monestir ha estat el bressol del renaixement comercial i cultural que ens interessava promoure. Mancava restablir el respecte a la llei, inculcant la pertinença de la seva aplicació i el costum de recòrrer als tribunals per a fixar els plets" (pàg. 74).
Per finalitzar unes belles paraules que l'autor posa en llavis d'Oliba i que són tota una definició:
"Un país és un conjunt de gent que abans vivien separats, pobrament, autosuficients i ara treballen junts en un projecte de vida comuna, que s'nelaren o s'ensorren a la vegada, gaudeixen de la collita de l'any o passen gana tots junts, perquè comercien i es tracten. Això és un país: gent embarcada en la mateixa nau per un pacte voluntari de solidaritat dels uns amb els altres".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada