Quan m'arribi aquella joliua hora clara i hagi de desprendre'm del meu cos -de fet, de moment no en tinc cap pressa- voldria que es digués alguna cosa semblant a aquesta:
La mort d’un ésser estimat
mai no se supera
en el millor dels casos, solament s’aprèn a conviure-hi
i amb el temps, el dolor, aquest anorreador dolor,
lentament i pausada esdevé balsàmic record.
Això sabem: ningú mor del tot
mentre viu al cor d'algú, -i té esma per recordar-lo.
Quan la mort es fa present a les nostres vides i ens recorda la fragilitat de la nostra existència, és aleshores inevitable que ens formulem, en veu baixa, les grans preguntes que la humanitat s’ha fet sempre: què hi fem aquí?, quin sentit té la nostra vida?, què som?
O, com es preguntava l'Stephen Hawking: per quins set sous l’univers i la vida s’han pres la molèstia d’existir?
La resposta no és ni fàcil ni única. I potser no ho ha de ser.
Quan, fa catorze mil milions d’anys, es produí aquella sorprenent expansió de matèria i energia que donà origen a l’espai i al temps, i s’inicià un llarg procés evolutiu que acabaria concretant-se en formes de vida conscients i intel·ligents com nosaltres…
Tot plegat, va ser només fruit d’un atzar còsmic únic irrepetible?...
Continuem fem-nos preguntes...
I si... en el mateix moment de l’explosió en què apareixen les invisibles Forces fonamentals de l’univers: Força electromagnètica, gravitatòria, les dues nuclears... que poden ser compreses i interpretades matemàticament, n’hagués aparegut una altra encara més intangible i de la qual encara no disposem les eines necessàries per mesurar-la, més enllà de la intuïció o la mística ?
Una energia subtil i invisible que ho impregna tot i de la que emana la vida i la consciència?
Una energia íntima que només podem pressentir a través de l’experiència interior.
I si aquesta presència silenciosa fos el fil invisible que travessa la matèria i la fa despertar?
Raimon Panikkar proposa una metàfora senzilla i poderosa. Per al savi filòsof, cal saber donar resposta a un dilema: què som, gotes d’aigua o l’aigua de la gota?
Si som gotes d’aigua, la nostra vida és el breu trajecte que va des que es forma al núvol fins al mar. Durant aquest temps tenim forma, nom, història... Però quan arribem a l’oceà, la gota desapareix. La seva individualitat s’esvaeix. I això és tot.
Però si som l’aigua de la gota, la mirada canvia. Abans de ser gota ja érem. La gota és només una forma provisional. Quan entra al mar, no deixa d’existir: deixa de tenir límits. Allò que era continua sent, però d’una altra manera. No s’anul·la; s’integra.
Potser la por neix d’identificar-nos massa amb la forma i massa poc amb l’essència.
Potser la mort no és un no-res, sinó un canvi d’estat.
No la fi de l’ésser, sinó la fi d’una manera concreta de ser.
I això —si més no— ja no sona tan definitiu. (Qui no s'aconforma és perquè no vol!)
Per rumiar-hi una estona...
Pols d’estels sombeneïts per un conscienti fugisser alè de vida...Finit el somni refem la viavers la Llum eterna...amb un únic equipatge i guia:tot l’amor rebut en vida...i deixant memòria vivaen els cors amats.
Eternament agraït romandré si recordeu amb afecte aquest humil mestre que ha maldat sempre per ser simplement una bona persona.
Preserveu-me en els vostres Cors
Per tal que pugui emprendre
un plaent i lluminós viatge final.
Possibles temes musicals:
Samba pa ti (Santana)
Nights In White Satin (Moody Blues)
Imagine (John Lennon)
Knockin' On Heaven's Door / Forever young (Bob Dylan)
A whiter shade of pale (Procol Harum)
Es Fa Llarg, Es Fa Llarg Esperar (Maria del Mar Bonet)
Per anar marxant: Going home (Mark Knofler)