És la desena vegada que els 3 bttenors fem una sortida en bicicleta. Aprofitem aquest fet i que estem jubilats per fer dues sortides durant aquest estiu: una al juny i l’altra al setembre. El Ferran és l’encarregat de preparar-ho tot i, al contrari del que podria semblar, quinze dies abans de la setmana de juny ja ens fa arribar la seva proposta. Com que acaba de passar la covid i li ha quedat una tos resilient, diu que seran unes jornades tranquil·les, per estar junts i pedalejar poc. I també econòmiques, estem passant per una crisi econòmica molt important i hem de reduir les despeses.
El risc que ens discutim és cada vegada més gran. Ens fem grans, com més grans més manies caben en el nostre capinyol, ens tornem més intolerants, no només a la lactosa sinó a nosaltres mateixos…. sabem que aquestes sortides tenen data de caducitat. Ah, i sense tenir en compte la salut! Però mentre la nostra relació no faci un pet i el nostre organisme aguanti, gaudirem d’aquest magnífic estat del benestar i de la nostra amistat. Tenim quatre dies per davant. La casa que tenen la Glòria i el Ferran a Borredà ens espera, com ja ho va fer el 2014.
El 14 de juny al matí, dimarts, carreguem les bicicletes al cotxe. Aquesta operació sempre presenta alguna que altra dificultat. De moment, encaixem millor nosaltres tres que les nostres bicicletes, i trobar la manera que l’una no molesti l’altra sempre resulta complicat. La del Jordi i el Ferran són elèctriques i no poden anar juntes, podrien saltar guspires! Aquesta vegada, fem anar la del Jordi a dintre el cotxe i les altres dues, al portabicicletes del Ferran. Un superportabicicletes que permet que les bicicletes viatgin en primera classe.
El Ferran s’ha pres al peu de la lletra el seu compromís per tal que aquestes “colònies” resultin econòmiques. La Glòria ens ha preparat tots els ingredients per a una amanida de cigrons.
A dos quarts de set de la tarda, el Touran és a la Bellavista; quinze minuts més tard, davant de Santa Clara, i prop de les vuit del vespre, ja som a Borredà descarregant i instal·lant-nos.
El Ferran, tan tossut com hospitalari, vol que el Jordi i jo ens instal·lem a les habitacions de matrimoni i ell, llarg com és, a les lliteres. I com sempre, se surt amb la seva.
Jo tinc gana i em faig pa torrat amb oli i xocolata. El Ferran ens explica la ruta per a l’endemà. De la mateixa manera que manté el seu compromís per a què l’estada resulti econòmica, s’oblida que les rutes havien de ser tranquil·les i ens plantifica, més que planifica, una ruta de 50 quilòmetres amb més de 1500 metres d’ascens i amb unes temperatures que, al mig del dia, al sol, ratllaran els 40º !!!! Jo gairebé m’ennuego. Però, què carai, som tres pubills de cuixa forta i no ens arrugarem per un passeig amb bici. Així que, li donem el vist-i-plau -qui és el maco que li porta la contrària- i ens n’anem a fer el sopar i a parar taula.
Ah, fortíssim: he proposat llevar-nos a les sis del matí i tots dos hi han estat d’acord!!!!
Una amanida de cigrons que hi canten els àngels amb un bacallà esqueixat fabulós. La Glòria, com ja feia la seva mare, sap on venen els millors productes de tot Manresa i comarca i va amunt i avall fins que els aconsegueix. De postres, cireres. I, no podríem anar a dormir sense els famosos Predilectos de Vilada -que ara se’n diuen Viladines, així, en català i femení, per a què ningú no es queixi- i els suquem amb Ratafia Bosch, que no és del Bages ni del Berguedà, que és d’Osona. I hem d’entrar cap a dins perquè mentre sopàvem, el cel s’ha anat enfurismant de llamps i trons, s’ha anat acostant i ara ja gairebé tenim el temporal a sobre.
Fem una mica de lectura i no sé si cauen primer els ulls o els llibres.
Dimecres, 15 de juny
Em desperto quan clareja. Miro el mòbil i són gairebé les sis. Vaig al lavabo i per sota la porta de l’habitació de les lliteres ja surt llum!!!! Surto de l’habitació, ja vestit de torero i el Jordi i el Ferran ja estan a punt d’esmorzar a la cuina. Això sí, en pijama. Talls de coca de Cal Costa de Manresa i cafè amb llet. De llet, cadascú gasta la seva i cadascú se la porta de casa. Tres persones, tres llets. El Jordi la vol enriquida amb Omega 3, amb nous i desnatada; el Ferran, llet de vaca normal però semidesnatada, i jo, de soja. Amb el cafè no mirem tan prim, tots tibem de Nespresso.
Després d’esmorzar, cadascú necessita fer els seus preparatius i els seus intents de, amb èxit o sense, però compartits.
A les set, minut amunt, minut avall, sortim direcció Sant Jaume de Frontanyà. No fa ni fresca. Deixem la carretera i tombem cap a Sant Sadurní de Rotgers. És una visita habitual. La darrera ocasió que vam estar-hi tots tres, el Ferran ens va explicar perquè els avions a reacció deixen una estela blanca al seu darrere. Avui comprova si ho recordem i si ho vam entendre bé. Acaba de polir alguna que altra confusió. El Jordi ho torna a retratar.
Tres quilòmetres de baixada forta cap al Castell de l'Areny i set i mig de pujada cap a Sant Romà de la Clusa. El bosc està verd, el cel és clar, les panoràmiques a mida que anem pujant, immenses. La pista va guanyant alçada, encaixada a la roca, i amunt. Després prats, després boscos fins a Sant Romà.
Tal i com deia el Ferran -jo no m’ho acabava de creure-, el refugi de Sant Romà està obert. Hi viuen tres homes -tres companys diuen ells, no sembla un cas de poliamor- que ho van mantenint i recuperant. Ofereixen begudes i entrepans. Quina sort! Ens fan un entrepà de truita, normalet, i un de botifarra, molt bo. I les respectives cocacoles per refer-nos de set i de sucre i esmorzem a l’ombra d’un gran freixe. Visca Sant Romà! Ens ha salvat d’un bon ocellot.
El Jordi no està gaire fi: el rebombori del temporal d’aquesta nit més els cigrons, les viladines i la ratafia se li han posat a dins. A veure si la cocacola ho atura o ho acaba d’empitjorar. El Ferran tampoc passa pel seu millor moment. El passat diumenge va jugar un partidet de bàsquet. Jugaven amb tanta intensitat que un cop de colze a les costelles l’ha deixat ben adolorit. I per acabar-ho d’adobar, dorm a la llitera i es lleva fet un quatre.
De moment, seguim pujant cap al Pla de l’Orri i al punt més alt de la ruta, 1690 metres, el Roc del Catllaràs, un dels punts més alts de la serra de Catllaràs. Ens aturem a reflexionar. Per a reflexionar bé ens hem d’estirar a terra i llavors ens flueixen les decisions. De totes les propostes que ens ofereix el Ferran, escollim, potser, la més llarga, però la més segura, la que ens portarà més ràpid a la civilització i a l’asfant, la idea original. I per això, seguim endavant cap al conegut xalet modernista del Catllaràs i d’allà, en un descens interminable, cansat, un xic perillós, gairebé dolorós per entre fagedes de les quals no podem gaudir arribem a la Pobla de Llillet. Setze quilòmetres de baixada i uns 800 metres de desnivell. És l’una del migdia. Fa una calor important, per damunt dels 38º. Omplim cantimplores i el Ferran reserva dinar a Borredà pels volts de les tres. Fa molts anys que el Ferran va a Borredà, és conegut i estimat per la gent del poble. Ningú té un no per a ell.
Segons el Garmin, Borredà està a una hora de camí però hi ha tantes pujades i fa tanta calor que Borredà no s’acosta. El Jordi i el Ferran amb les seves bicis elèctriques comencen a passar per dutxar-se i guanyar temps però no van sobrats de bateries. Jo tampoc.
Quan per fi arribo al coll, a la masia de Santa Eugènia, a prop de Sant Jaume de Frontanyà, hi ha el Ferran esperant-me, ell i el 20% de bateria. Sempre diem que el darrer no s’ha de quedar sol i ell és coherent. El Jordi ja ha anat avall per dutxar-se. Jo també tiro avall, i quan el Ferran vol fer el mateix, s’adona que la càrrega de bateria restant s’ha esfumat, i ha de tornar pedalejant fins a Borredà. Gairebé és tot baixada però no tot. Arriba a Borredà ben enfadat amb la seva pròpia bici.
Anem a dinar a Cal Ferrer. Ja ens esperen. Hi ha un grup de sis jubilats amables i cordials que han fet una sortida a peu pel terme. Ens sorprèn el cambrer que parla un català exquisit i ric. Diu coses com tanmateix, o us ho serveixo en la major brevetat, o començarem amb una clara i després direu si voleu canviar de dinàmica, o bé us porto un bocinet de pa. Es diu Josep Manel i, casualment, havia anat al Puigberenguer amb l’Aina i el Roger.
A la tarda toca migdiada per reconciliar el cos i la ment.
El Ferran es desperta amb la intenció d’anar a sopar en un bar i poder mirar el segon partit del playoff pel títol de bàsquet entre el Barça i el Madrid. Anem directament a un bar i la cambrera ens diu que se’n va a Patum i per tant, ni tele ni sopar. Activem el pla B. Ens n’anem a casa a fer un pa amb tomàquet amb una taula d’embotits que, també, ens havia preparat la Glòria. Escoltem el bàsquet per la ràdio. És un partit vibrant que arriba igualat al final i, amb un cop de sort, la pilota cau a la cistella del Madrid i la victòria, a la cistella del Barça. Ho celebrem amb més Viladines i més ratafia.
Quan ens n’hem adonat, tenim unes espectadores d’excepció: cinc o sis papallones del boix estan enganxades al sostre esperant llevar-se, com nosaltres, per anar a fer de les seves.
Dijous, 16 de juny
El cop de puny sobre la taula que va fer ahir el Ferran ha fet efecte. Fins les set del matí, el Jordi i jo ens hem estat quiets a l’habitació sense fer soroll.
L’esmorzar d’avui ha sigut un esmorzar de coques: coca que encara quedava del forn Costa de Manresa i una bona coca de llardons del forn de Borredà. M’armo de valor i li demano al Ferran si ja té els resultats de la prova d’imatge que es va fer la setmana passada i que ens tenia a tots inquietats pel resultat. El Ferran, com gairebé sempre, treu ferro a les explicacions. No sé si és perquè només entenc allò que vull entendre o sento només allò que vull sentir però em tranquil·litza. Espero que al Jordi també.
A les vuit ens posem a pedalejar. Tornem a pujar per la carretera que porta a Sant Jaume de Frontanyà. En aquesta ocasió, gairebé hi arribem. Ens aturem a la Mare de Déu dels Oms, un monestir gran però el Ferran ens diu que no té cap mena d’interès arquitectònic (pobre l’arquitecte que va dirigir l’obra i els mestres d’obra que la van dur a terme, amb la feinada que hi devíem tenir!)
Ens dirigim cap a la casa de Les Lloberes, on sembla ser, hi vivia una mestra de Borredà. Després, per un camí ombrívol que primer pica un xic amunt i, els darrers dos quilòmetres hi pica molt, pugem fins al Pla Fondo, un altiplà des d’on, segons ens explica el Ferran, es pot veure Montserrat i, fins i tot, la Torre de Collserola. Avui hem de fer un acte de fe perquè la pols del Sàhara en suspensió i el fum dels incendis del Solsonès generen una mena de calitja que dificulta la visibilitat.
Carenegem la Serra de Faig i Branca per uns boscos de fulla caduca on, evidentment, predomina el faig. Ahir, baixant del Catllaràs, també en vam trobar, de faig, però no en vam poder gaudir. Aquí, durant un tram, podem mirar però de sobte, ell recorregut es torna exigent. No s’hi val a badar. Està ple de còdols i fulles seques.
Més endavant, baixem, ja per pista, fins a la casa de Frontanyà que, tot i l’interès del Jordi per visitar-la, el Ferran ho desaconsella perquè es veu que l’amo té males puces i estem circulant pel seu terme saltant-nos les prohibicions. Arribem altra vegada a la Mare de Déu dels Oms. Anem bé de temps, de forces i de calor. Tot i que no estava previst, ens arribem a Sant Jaume de Frontanyà i, després d’una breu estada, baixem cap a Borredà.
El Ferran arriba contrariat. Es creu víctima d’un fenòmen paranormal. Just quan ha passat pel mateix indret on ahir la bateria li va fer figa, avui se li torna a parar l’ajuda. Però avui, reacciona ràpid, clava cop de pedal i la bici es torna a engegar.
Tornem a dinar a Cal Ferrer perquè els intents d’anar a dinar al Castell de l’Areny i al Molí no reïxen.
Durant el dinar, entre plats d’escalivada, bacallà amb una muselina d’alls, botifarra i peus de porc guisats, hem estat debatent sobre la decebedora situació política del país. El Jordi i jo hi diem modestament la nostra però l’opinió del Ferran, no sempre del tot coincident, és més contundent i amb poc dret a rèplica. Ell sol disposar d’informacions que nosaltres dos no hem rebut.
Després de la migdiada, el Ferran fa un curs accelerat de com jugar a la botifarra al Jordi, una ment inquieta que no descansa.
Avui és un dia de converses. Anem a fer un tomb pel poble i xerrem i xerrem. Passem pel davant de dues cases ben arreglades. El Ferran ens explica que l’una és de l’expolític Ferran Cardenal. L’altra, d’un seu amic. Parlem del risc que corren els amics que es posen a viure de costat si mai trenquen les seves relacions, i d’aquí surt el tema de les baralles familiars per culpa de les herències. Anem xerrant i seient, seient i xerrant fins que acabem de donar tota la volta. El Nasi, un amic de la Glòria i el Ferran ens saluda des del seu balcó, damunt l’ajuntament. Nosaltres anem a fer el sopar. Ell ja ho ha fet.
A la nit, torna el tema és la preocupant situació econòmica del país. Altra vegada, el Ferran ens passa informació i la seva opinió per refermar, recapacitar o per discrepar (s’ha de ser molt atrevit!).
Ens n’anem a dormir amb la intenció de llevar-nos a les vuit, anar a comprar croissants al forn -que es veu que són molt bons- a dos quarts de nou i sortir pels volts de dos quarts de deu per fer una sortida a l’ermita de Sant Julià de Cosp, una ermita encimbellada enmig del no-res, a prop del Santuari de la Mare de Déu dels Oms.
Divendres, 17 de juny
Tot i haver quedat per llevar-nos a les vuit, el Jordi i jo no hi podem fer més, a les sis ja estem desperts i a les set ens hem llevat. No hem fet soroll per no despertar el Ferran, que és l'únic dels tres que dorm bé, però ell també ha acabat la son, es lleva i veu que no paga la pena esperar els croissants. Torrem pa i improvisem un esmorzar amb tot allò que ens ha sobrat.
Sortim cap a Sant Julià de Cosp. Altra vegada la pujada cap a Sant Jaume de Frontanyà, deixem la carretera a la Mare de Déu dels Oms, passem per les Lloberes i baixem per un pendent molt pronunciat de més de 800 metres amb 110 metres de desnivell fins arribar a la riera. Aquí deixem les bicicletes. Hi ha un cartell explicatiu de la casa de Camp-rubí, que en el seu temps va ser una casa important. Pugem a Camp Rubí, una casa que conserva una façana imponent. El Jordi la fotografia tota per dins i per fora com per penjar-la a Fotocasa.
A continuació, pel mig del bosc, pugem a l’ermita de Sant Julià de Cosp, una construcció d’una petita nau amb campanar d'espadanya construÏda damunt d’un turó rocós. El Jordi, com si fos de la policia d’atestats ho fotografia tot, tot i tot. Quantes preguntes se’ns generen! Per què van fer una ermita en un lloc tan inaccessible? Quants esforços per pujar el material i construir-la? Quin us se’n feia?
Acabem la visita. El sol ja escalfa de valent però a l’ombra encara s’hi està bé. El Jordi i el Ferran tenen temptacions de reflexionar una estona estirats en un erol d’herba verda al costat mateix de l'ermita però jo els dic que prou collonades com si el volcà estigués a punt d’esclatar. Per sortir d’aquella fondalada hem de pujar un fort pendent amb certes complicacions tècniques.
En passar per la casa, el Jordi s’adona que encara hi ha un element que s’ha oblidat de fotografiar i se n’hi va.
Sortim de la vall per la dura pujada. Cal escollir bé el traçat per dibuixar bé els revolts i evitar que el carro ens vagi pel pedregar. El Ferran i el Jordi tiren amunt, rabents. Quan jo arribo dalt han tingut temps de reflexionar i de cantar-li els goits a Sant Julià. Són pacients. Reconec que amb mi no els resulta fàcil.
Desfem el camí cap a Borredà abans no ens escalivi el sol.
Avui el Ferran ens convida a dinar. Anem al restaurant El Molí de Borredà. És un restaurant de cuina catalano-italiana que, a part d’uns entrants molt bons, està especialitzat en carn i peix a la brasa. Arribem i la brasa està apagada. Fa tanta calor que deuen dubtar si encendre-la o posar la carn al sol. El Ferran rep tracte de VIP. Hem menjat: amanida d’escarola amb sardina fumada, salmorejo, gaspatxo, musclos a la marinera, rap i pop a la brasa. I per postres, un coulant i dos affogatos de Baileys. Tot molt bo. Un bon final de festa.
Una migdiadeta i cap a casa, cap a l’infern del Bages.
La sortida ha tornat a ser un èxit. Crec que hi haurà segon capítol de Bttenors 2022 i espero que, també, nova temporada per al 2023.
Nota. En el moment de tancar aquesta edició, el Jordi, que tot ho ha de comprovar, ens envia la següent nota:
Canalla, mirant bé lo mapa cartogràfic, veig que la masia on hem estat avui no és Camp-rubí sinó Cortines. Camp-rubí queda més al sudoest de Sant Julià en direcció Castell de l'Areny. Quedi dit per a la veracitat de les memòries btteteras.
I que la casa primera que hem vist era el molí de Cortines.
I el que és pitjor: Ens quedaria per veure el que en queda del nucli de Cosp.
No en té mai prou 😭
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada