Dimarts, 15 de setembre
Sortim de nit, ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, cap a la Terra Alta, amb dos cotxes, per reduir riscos i no donar gaires oportunitats al Covid que està a l’aguait. El Jordi i el Ferran van en un cotxe amb una bicicleta i jo vaig sol amb dues bicicletes. Encara que al Ferran no li agradi, dóna una mostra més de la seva bonhomia i accepta anar per l'eix transversal en comptes d’anar per l’autopista. Arribem a Arnes a tres quarts de nou del matí i el Jepi Valls de Guiesbtt.cat de Sant Joan de Vilatorrada arriba poc després. És la persona amb qui hem contractat aquest tomb per la Terra Alta per viure indrets naturals, conèixer testimonis de la guerra civil i gaudir del seu paisatge agrari ara que està en el seu màxim esplendor. A Arnes posem cara a la Tamara. Ja sabíem que una dona misteriosa faria la mateixa ruta que nosaltres i ens havíem formulat interrogants: què fa una persona sola fent una ruta com aquesta, quina edat tindrà, quina relació hi mantindrem. És una noia de l’Hospitalet del Llobregat, que viu a Girona i treballa a Ribes de Freser, que li agrada l'aventura en general i alguns esports d’aventura en concret. Amb la bicicleta, tot just fa dos anys que s'hi relaciona.
Donem les maletes al Jepi que les farà desaparèixer d’Arnes i farà que ens les troben al Pinell de Brai. La Tamara va per feina i quan ens n’adonem, ja és fora. Nosaltres tres entrem el bar de Can Barrina a esmorzar. També ens hi allotjarem el darrer dia, el divendres, quan acabem la volta.
Arnes - Pinell de Brai
Distancia: 39.97 km Desnivell acumulat: 381 m.
Pugem a la bicicleta, fem vint metres per dins d’Arnes i ja comença la sessió de fotos!!!! Jo no m'aturaria però sort tinc d'ells dos que fan les fotos i després me les puc mirar i ensenyar. Sortim per entre camps d'ametllers, avellaners, vinyes i oliveres i prenem la Via Verda cap a Orta de Sant Joan. En un oliverar prop d'Horta hi viu Lo Parot, una olivera mil·lenària, que anem a visitar. Ja ho vam fer ara fa cinc anys però avui hi tornem per saber com es troba. Ja és molt velleta i no es pot moure. Allà ens trobem dos mestres amb un grup petit de nens que han aprofitat el matí per fer una activitat a l'aire lliure. Sempre és millor estar a l’ombra de Lo Parot que estar tancats dins d'una classe. Així ho recomanen els experts. Han passat cinc anys de la nostra darrera visita. El Ferran i el Jordi ni la recorden. La trobem igual, no passen els anys per ella. Fem fotos per comprovar què tal hem evolucionat nosaltres.
El track ens porta cap al convent de la Mare de Déu dels Àngels, més conegut popularment amb el nom de convent de Sant Salvador per l’estada que va fer-hi el frare franciscà a mitjans de segle. Es troba a uns dos quilòmetres del poble, al peu de la muntanya de Santa Bàrbara.
Això és que diu la Viquipèdia. Aquest edifici ja ens picava la curiositat les altres vegades que hem estat a Orta perquè es veu des de molts indrets al peu d'una gran cinglera. Els ulls del Jordi i del Ferran veuen coses que a mi em passen del tot desapercebudes. Em duen molts anys d'avantatge en aquestes coses. Jo pedalo i pedalo i de tant en tant miro. Ells miren i miren i de tant en tant pedalen. El balanç es decanta clarament a favor d’ells dos perquè tots tres arribem al mateix lloc però ells han vist més coses.
Seguint la ruta, baixem per un camí asfaltat que uneix Orta amb Bot. Hi ha alguns indrets d'interès com un antic molí i també un safareig. Al voltant del safareig hi ha un enllosat amb una mica de fanguet. La roda de davant de la bicicleta del Jordi patina i ell cau en planxa. Es dona un fort cop al palmell de la mà esquerra. Esperem que no tingui conseqüències però se'n ressent. Condueix amb una mà i va espolsant l’altra. El Ferran ja ha començat el dia tocat perquè dos dies abans ens comunicava que s'havia trencat el dit petit del peu en impactar amb una maleta que es va posar al mig del pas. Anant amb bici no sembla que se’n senti però tampoc ens ho dirà.
Seguim la ruta que es va acostant al riu Canaletes a una zona coneguda com les Olles de Bot o de Baubó. El riu he fet uns tolls grans a la pedra i és una zona de bany per a la gent de Bot però com que ja som al setembre i és el segon dia d'escola, estem gairebé sols, només les hem de compartir amb tres dones. Estem pendents del peu del Ferran i, sobretot, de la mà del Jordi. De moment, tot normal.
Després de refrescar-nos seguim fins a Bot i dinem a la terrassa del restaurant Can Josep. No hi ha menú però tenen una carta molt completa i una cosa que, segons el Ferran, és determinant: un forn amb brasa Josper! Jo... què? Josper! Es veu que és la Thermomix dels forns amb brasa. Ens ho diu la que sembla que és la mestressa. Una amanida de tomàquet, uns musclos a la brasa i un arròs de bolets i tòfona. Tenim ganes de parlar, fa dies que no ho fem. L'Artur Mas i el PDecat, Junts pel Sí i altres notícies d'actualitat van caient una rere l’altra. Els musclos i les cullerades d’arròs, també.
Ens fa mandra aixecar-nos però encara ens queda un tros per acabar la ruta. Ens retrobem amb la Via Verda i la seguim, baixant suaument, fins arribar al Pinell de Brai, el nostre primer destí. Ens allotgem a Ca l’Àngel. La Georgina ja ens espera. Sabem que la Tamara ja hi és perquè hi ha la seva bicicleta dormint al terra del garatge. Ella també ho deu estar fent. No va amb bicicleta elèctrica i, tot i la diferència d’edat (sembla tenir la meitat d’edat que nosaltres) deu haver arribat cansadeta. Fem una dutxa ràpida i anem a visitar el celler modernista, la catedral que en diuen. Ja hi anem junts. La Tamara ens ha sentit sortir de les habitacions. Fem la visita amb una audioguia que s’activa a través del mòbil i de codis QR. La pandèmia i la tecnologia s’han escampat agafades de la mà. Els efluvis etílics del celler ens ajuden a trencar el gel. Una cata de vins al final l’acaba de desfer. Fem un tomb pel poble. La Tamara ve amb nosaltres, es relaciona bé, ja ha fet un tomb pel poble i ens l’ensenya. Anem a visitar unes Cases caigudes. Diu el Google: Les cases caigudes de Pinell de Brai són un record evident de l'estat en què quedà la població després de quatre mesos de combats i bombardejos durant la Batalla de l’Ebre. Els seus veïns, prop de 1.800 l'any 1938, en tornar a casa després de mesos d'evacuació, es van trobar amb una vila derruïda.
Les ruïnes de prop d'una desena de cases s'han convertit amb el pas dels anys en un dels espais històrics de la Batalla de l'Ebre.
Aprofitem per parlar i conèixer-nos una mica. Ella ens explica que li agraden els esports d'aventura, sobretot tirar-se en paracaigudes. Ja una mica tipa de nosaltres, se'n va a fer la cervesa i el Jordi i el Ferran van a posar mans i peus en remull.
La Georgina ens demana si volem seure junts. Estem sols al menjador. Sembla evident. Sopem una bona cuina casolana. Les mongetes amb popets tenen èxit.
Dimecres 16 de setembre
Pinell de Brai - La Fatarella
Distància: 44.5 km Desnivell acumulat: 1110 m
Avui ens hem llevat a les set i a tres quarts de vuit ja estàvem esmorzant. La Georgina ens para les taules a prop però per separat.
El dia pinta bé. La Serra de Cavalls ens espera coberta d'una mena de boira baixa que de mica en mica s'ha anat escampant. En Jepi ens ha dit: És una pujada llarga i exigent en un terreny pedregós i de mal pedalar. Sort de les bicicletes elèctriques. Mentre anem pujant, pensem en la Tamara que va amb bicicleta normal. Segur que ho està passant bastant pitjor però ha vingut a posar-se a prova, a superar les adversitats tota sola. Arribem a dalt. Hi ha una vista fantàstica. Després anem baixant fins arribar a Corbera d’Ebre. Ens aturem en una vinya que encara hi queden uns quants gotims i en mengem una mica. Amb molta precaució, passem pel safareig que hi ha a l’entrada de la vila. Els pagesos estan en plena verema i veiem tractors que vénen a abocar els raïms a la cooperativa.
Ens aturem al Centre d'Interpretació 115 dies, els dies que va durar la batalla de l’Ebre. És un espai que forma part del projecte Espais de la Batalla de l’Ebre. Aquí, el Ferran rep la notícia que la Tamara ja ha arribat a Corbera i segueix bé, endavant. Nosaltres pugem al Poble Vell. Es manté igual com el deixaren les bombes de la Legió Còndor alemanya l’estiu de 1938. Recorda les ruïnes d'Empúries.
Després anem direcció cap a Vilalba dels Arcs. Ens enfilem fins a la cota 402, lloc de comandament de les Brigades Internacionals. Podem veure tot un complex de trinxeres que s’han tornat a excavar per recrear el setge a Corbera.
Seguim cap a Vilalba dels Arcs. Arribem a la cruïlla dels Quatre Camins (Punta Targa), un lloc on hi hagueren forts enfrontaments entre republicans i el Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat del bàndol franquista. No hi queda cap vestigi tret d’una creu de pedra que alçà la Germandat de Supervivents del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat en record del gran nombre de pèrdues que hi tingueren.
Entrem a Vilalba per la Capella de la Mare de Déu de Montserrat, lloc que fa molts anys també escolliren els ibers per fer-hi un dels seus poblats. Aquí ens retrobem amb la Tamara i ja seguirem tot el dia junts. Dinem al Nou Moderno. Ens atèn el fill del restaurant, un pagès que s'estima molt la seva feina i el cosim a preguntes. A fora hi ha el seu remolc carregat de raïm de la varietat Parellada que vendrà a Torres i a la cooperativa. No és conreu ecològic. Ha de salvar la collita com sigui. El confinament li ha permès dedicar-s'hi. Del contrari, el mildiu l’hagués deixat sense res. Però gràcies als seus tractaments diu que té una collita súper. Parla i s'explica molt bé. Diu: L'agricultura és el súmmum de l'empoderament humà. Si tu li dónes, la terra et don. És superior al sexe. Per cert, ens explica que els habitants de Vilalba són els vilalbins i vilalbines però col·loquialment se’ls anomena catxaps i catxapes. I els de la Fatarella? Fatrullos! ens diu tot rient. Sembla ser que no hi ha molt bona sintonia entre les dues viles.
Vilalba dels Arcs va ser escenari de dures lluites entre al front republicà i les tropes franquistes. He recordat la visita què hi vam fer amb el papa. Segur que li van venir records dels pocs dies que hi havia estat, del 3 al 6 d’agost del 1938, i es va posar a plorar. Jo no en sabia res i no vaig ser gens empàtic amb ell. Avui intento refer la meva actitud i torno darrera l'església des d’on es contempla l'escenari del que devia ser el camp de batalla.
També llegim informació dels fets ocorreguts a Vilalba entre milicians anarquistes i veïns d’ideologia conservadora el dia 22 de juliol de 1936 i successius.
Marxem direcció a La Fatarella i passem per un parc eòlic. Faig un reportatge en directe per a la Jana dels molins de vent. Un parell de dies més tard, el Jordi, divertit com sempre, em recordarà que es va molestar perquè no em vaig aturar per posar en una de les seves fotos.
A pocs quilòmetres de la Fatarella ens trobem el responsable de la Casa Ecològica, l’allotjament on passarem la nit. Ens diu que a la casa no hi ha ningú però ens explica la manera d'entrar-hi i de aconseguir les claus. El Ferran li demana el nom. Ramon.
Amb la Fatarella a la vista, a peu de carretera, faig el tercer topoenigma:
Avui ens trobem en un poble de la Terra Alta on ella fa tard (2+9)
Hi ha coves excavades a la paret de terra que van servir d’amagatalls en temps de revoltes i persecucions. Visitem la font i els rentadors de Bingaubó que s’utilitzaven per fer bugada, abeurar el bestiar i rentar els “toldos” que folren les caixes dels remolcs durant la verema.
Una fort pujadó ens porta fins al poble instal·lat dalt d’un turó. Ens sorprèn la grandària del municipi que anem descobrint a mida que anem donant la volta a la població, que s'estén pel vessant contrari a la nostra arribada, fins arribar a la Casa Ecològica. Tot i les indicacions del Ramon, ens costa trobar la porta d’entrada fins que el Ferran agafa el toro per les banyes i troba la manera. Podem entrar a les habitacions amb el temps just per veure els darrers quilòmetres de l’etapa reina del Tour.
Hi ha dues coses que valoro d'un hotel: una és el coixí i l'altre la dutxa, que tingui un bon cabal i sigui fàcil de regular. Aquesta és un 10 però el coixí, per a mi, només és un cinc.
Fem un tomb per la Fatarella i prenem unes cervesetes. Des que la Tamara s’ha afegit al grup no sabem gaire com portar l’economia global. Si nosaltres tres paguem per una banda i ella per l’altra, és un sí però no. Si li paguem, amb les noves directrius antimasclistes, es pot sentir ofesa. I, espontàniament, surt un equilibri: nosaltres li paguem el dinar i ella ens paga les begudes del final de l’etapa.
La Fatarella ens dóna molt més bona impressió que no pas El Pinell de Brai. No sabem si tenen millors ingressos de l'agricultura o reben subvencions per la quantitat de parcs eòlics que hi ha pel voltant. A l’hora de sopar, el Ramon ens aclarirà: una mica de cada. El Pinell de Brai no té parcs eòlics i La Fatarella deu rebre diners per estar a prop de la central nuclear d’Ascó. Però la gent de la Fatarella és molt treballadora. Si el dia tingués més de vint-i-quatre hores, també les treballaria. Diu Google: La Fatarella té uns carrers irregulars que presenten un element arquitectònic característic: els perxes, que són trams de carrers coberts mitjançant embigats i arcades de pedra que uneixen vàries cases. Recorrent els carrers coneixerem millor el poble i part de la seva història.
Durant el segle XVII el creixement de la població va obligar a construir fora d’aquest nucli tancat, el que va configurar el poble actual. Avui en dia encara podem veure els vestigis d’aquestes muralles i podem deduir la ubicació dels portals d’accés al recinte emmurallat, dels quals només se’n conserva un.
Tot i l’origen medieval de la població, sembla ser que els inicis del poblament de la Fatarella provenen d’una torre de vigilància musulmana. Aquesta es trobava en l’indret on actualment hi ha la capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia, i del seu nom àrab “fatorella” en podria derivar el nom de la població, tot i que hi ha altres teories etimològiques. De restes de la torre no en queden, però en pujar al mirador de la Terra Alta comprovarem la magnífica vista panoràmica que es divisa des d’aquest indret, i de l’abast del control del territori que des d’allí es realitzava.
El Jordi, la Tamara i jo anem a la farmàcia i al mirador de la Mare de Déu de la Misericòrdia des d'on s'aconsegueixen bones vistes de la Terra Alta. El Ferran s’estima més deixar reposar el seu botifarró digital i se’n va cap a l’alberg.
Els fets de La Fatarella. https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_la_Fatarella
A la Casa Ecològica, el Ramon i la Rosa Maria ens tenen un tracte exquisit. Ens expliquen que deixen la concessió després de 17 anys: tenen néts i un pare de 95 anys, els fills encara ajuden el cap de setmana però ja no se'n poden refiar. El confinament els ha fet mal en aquest alberg/hotel/casa de colònies. Sopem bé, productes quilòmetre zero i semiecològics. I suquem pa amb l’olor del sofregit de la paella de l’endemà.
És la primera vegada que faig vacances durant el mes de setembre, quan ja han començat les escoles, i m’adono que és un privilegi: si hi ha sort, fa un bon temps, una bona temperatura i veus el país en funcionament però tranquil. La Tamara no se sorprèn. Ho porta fent des que treballa a l’alberg que ella dirigeix. Mentre es fan tasques de manteniment a l’establiment, ella aprofita per gaudir d’aquesta esplèndida època de l’any.
Dijous 17 de setembre
La Fatarella - Gandesa
Distància: 57 km Desnivell acumulat: 932 m
Dormim a la Fatarella. Em desvetllo a mitja nit i, des del balcó de l’habitació, miro el poble que tenim al davant. Regna el silenci absolut. Calma. Només les pampallugues intermitents del pilot vermell d’un aerogenerador pertorben lleument la quietud.
A tres quarts de vuit del matí, el Ramon ens espera amb un bon esmorzar dolç i salat. Tant ell com la Tamara es lamenten que, per culpa de la normativa de les setrilleres que obliga a servir l’oli envasat, no els és fàcil servir oli de proximitat. Ser a la Terra Alta, país de bon oli, i amanir amb oli de càpsules de qui sap on, grinyola. El Ferran li demana al Ramon que faci la vista grossa i ens porta el setrill amb oli bo de debò.
Quan tots estem a punt, inflats nosaltres, inflats les rodes, lubricats els nostres genolls i lubricats els pinyons, iniciem la ruta de la Vall de Sant Francesc que ens porta per un paisatge agrícola encantador, amb conreus de secà i petites hortes situades en el fons de la vall. Les construccions de pedra seca -aquí en diuen pedra en sec- sobretot els marges i cabanes, fan les delícies del Jordi i també de la resta perquè se n’ha sortit de fer-nos-en gaudir. També ens criden l’atenció les sínies -aquí són sènies- de l’entorn de la riera, algunes amb els catúfols intactes, com els del Molí de Més Amunt. A la Fatarella hi ha la fundació El Solà, un associació potent d'amics de la pedra seca, i es nota la feina que fan. A part que totes les construccions ja estan documentades -fet que estalvia feina al Jordi- les rodalies estan plenes d’indicadors que mostren les diferents construccions fetes amb aquesta tècnica. Les cabanes, l’equivalent a les nostres barraques de vinya estan excavades en un marge i tenen una àmplia arcada de pedra.
Ens trobem un forn de calç ben conservat. La Tamara va per feina perquè davant nostra comença una dura pujada. El Ferran i jo ens hi aturem a sentir la interessant explicació del mestre. Durant la pujada, contemplem obres escultòriques de la proposta cultura Art al Ras distribuïdes pels camins rurals dels municipis de la Terra Alta. Les obres estan fetes amb tècniques diverses, tenint en compte els diferents materials que es poden trobar a la comarca.
La vegetació que ens acompanya està formada per una munió de pins petits, atapeïts, que no es deixen créixer els uns als altres. Aquest bosc es va veure afectat pels incendis de la Terra Alta de l’any 1994. Van cremar 5.175 hectàrees distribuïdes entre els termes municipals de Nonasp, la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Riba-Roja d’Ebre. Concretament a la Fatarella en van resultar afectades 1.708 hectàrees.
Per sort -tal i com han avançat les previsions- avui fa un dia gris i el sol no escalfa. Aquesta pujada amb un bon pet de sol… La Tamara segur que també ho agraeix. Com passa a totes les carenes, quan arribem a dalt gaudim d’unes bones vistes amb la Pobla de Massaluca al fons. La baixada és llarga, pedregosa, amb forts pendents. No val a badar.
Arribem a la vall. Una riera seca, de la qual no sabem el nom, serpenteja per un terreny de materials sedimentaris. El camí mira de fer drecera i la creua una vegada i una altra. A mida que ens anem acostant a la Pobla anem trobant terres de conreu: petites hortes i, sobretot, oliveres, vinyes, ametllers, alguna figuera … els productes típics de la comarca. La pista ens porta fins als peus de La Pobla de Massaluca. Fins dalt hi torna a haver una forta pujada.
Quan hi arribem, esperem la Tamara, una mica, no gaire perquè puja valenta. Mentrestant, des d’un amfiteatre natural, contemplem un paisatge i una activitat agrícola que dóna gust de veure. Veiem tractors que cullen les ametlles dels ametllers en un moment. Com un llangardaix que desplega la seva gorguera, el tractor plega i es desplega la seva carpa al voltant de cada ametller. Una sacsejada i les ametlles cauen de cop. Sap greu perquè això pren feina als temporers però potser d'altra manera ja seria insostenible econòmicament.
La Pobla de Massaluca és el municipi de la Terra Alta situat més al nord, i l’únic que té contacte amb el riu Ebre. Té l’únic port fluvial de la Terra Alta. Crida l’atenció que ens trobem dalt d’un turó i hi ha un indicador que diu: Embarcador. Els pagesos de la Pobla aprofitaven el riu per embarcar l’oli, les ametlles o el vi riu avall.
Prenem un refresc a La Pobla de Massaluca mentre roineja. Per fi se li presenta al Ferran l’oportunitat de treure els ganyips. L’any passat al Bodensee vam posar a prova la seva paciència fins a límits insospitats. Cada vegada que insinuava la possibilitat d’aturar-nos a dinar de manera copiosa i confortable, el Jordi i jo li veníem amb un assortit de ganyips. Fins el darrer dia que, en el pur estil Francisco Umbral va venir a dir: jo no he vingut al Bodensee a dinar ganyips o, el que seria el mateix, el meu organisme no queda tip amb la dieta del ganyip. Però, com diu la saviesa popular: si no pots amb el teu enemic, fes-li ring ring al melic. Això ha fet que el Ferran hagi vingut a la Terra Alta, país de panses, figues, ametlles i avellanes, carregat amb quatre carmanyoles de fruita seca. Però aquesta fraternitat portada a l’extrem també va fer que el Jordi em digués: aquest any, res de ganyips. Farem content al Ferran. En el fons ell tenia dos objectius encoberts: un, i més important, no fer enfadar el Ferran; i dos, tenir carta blanca per poder-se aturar tant com vulgués i no haver-me de veure a mi bufant.
Tal com hem sentit a Arnes, Orta, la Fatarella o avui, a la Pobla, a través d’un equip de megafonia, l’algutzir informa la població: que si l'horari de la farmàcia, que si la recollida d'escombraries, que si ha arribat el peix a la peixateria, que si el forn de pa fa vacances o el calendari per cremar restes al camp… tot amanit amb una música de sardanes.
De La Pobla de Massaluca anem planant fins a Batea per un paisatge agrícola excepcional. Que faci una bona temperatura i que no hi hagi pujades encara ho fa més excepcional. A 2 km del nucli de la Pobla de Massaluca però ja en terme de Batea, ens aturem al Fort de Blario, unes galeries enderrocades que utilitzaven els ferrovellers per fer-hi explotar munició per vendre la ferralla quan, després de la guerra, tothom s’havia de buscar la vida,.
Fa un any, vaig començar a furgar en la història dels meus avantpassats. La participació del meu pare en la Guerra Civil com a soldat de la Lleva del Biberó m’ha desvetllat les ganes de saber. Perquè ell, en vida, als meus germans i a mi ens en va parlar ben poc i nosaltres tampoc vam mostrar cap interès. Ara, els germans reflexionem del perquè de tot plegat.
Els espais històrics de la guerra civil que ens anem trobant em desperten unes sensacions difícils de descriure. No n’acabo d’estar del tot satisfet perquè sento interès, vergonya, admiració… però també sento morbo. La maquinària, els escenaris de guerra … també em desperten morbo i, per a mi, el morbo no és un sentiment saludable. El Jordi i el Ferran no senten aquest morbo i encara em fan sentir pitjor. Per això li demano al Google si ell sent morbo. Diu Mercè Miralles en el seu llibre Turisme dark: Volia transmetre que aquesta mena de turisme és molt interessant, no és negatiu. És turisme històric i turisme cultural. Que hi ha un element de morbositat? La curiositat sobre la mort és innata en l’ésser humà. F. Xavier Menéndez i Pablo, en la introducció d’un article sobre Els centres i els espais de Memòria Democràtic de Catalunya acaba: Alguns sectors consideren que la integració de les rutes i centres de Memorial Democràtic en packs globals de desenvolupament turístic frivolitza, banalitza i degrada el projecte memorial, i que pot degenerar en turisme de guerra, en parcs temàtics amb dosis de morbositat, perversitat i mercantilisme. El perill hi és, però es combat amb rigor, gestió i professionalitat. I, sobretot, es gestiona sense renunciar a actuacions tendents a captar públics. perquè, sense visitants, a qui transmetrem els valors de la Memòria democràtica?. Després de trobar aquests testimonis ja no em sento un bitxo tan raro.
Batea a la vista. Se m’ocorre el quart topoenigma:
¿Qué hace un jugador de béisbol cuando llega a esta localidad?
L’entrada a Batea és pel safareig o rentadors que ens fan de recordatori de prudència. Donem un volt pel poble antic i ens sorprenen els perxes o portals que hi ha per tots els carrers. Molts. Ja n'havíem vist uns quants a La Fatarella, però aquí n'hi ha molts més. El Jepi, amb el seu track, ens hi fa passar per a què els anem descobrint.
Anem a dinar al restaurant de la piscina i el Ferran, quan la veu, sense gent, neta, es deleix per tirar-s’hi però la responsable ens diu -per sort- que ja està tancada i que té massa clor. Si no, li hagués permès.
És la noia que també porta el restaurant. És filla del Priorat, de Cabacés. Ens fa tota una dissertació sobre les diferències entre el vi i la terra del Priorat i de la Terra Alta. És la “seva” dissertació perquè ens anem adonant que aquí, tothom hi entén, tothom en sap, però no tots diuen el mateix: per uns, el millor vi de la Terra Alta és el blanc, per d’altres és el negre, que si ha de ser d’ampolla i no pot ser de garrafa, que si la llicorella del Priorat hi dóna un gust incomparable o que no és el mateix el vi de la Terra Alta de dalt que el de la de baix… Ara, una cosa sí que sembla clara: veremar a les feixes enfilades del Priorat, tot a mà, és molt més cansat i pesat que veremar a màquina a les vinyes planes de la Terra Alta. Per això, ella acaba dient: el vi, del Priorat; la verema, a la Terra Alta.
El Jordi, que el tema del vi no li interessa tant com al Ferran, comença una conversa creuada amb un home del restaurant que s’interessa pel nostre origen. Aprofita per demanar-li -després resulta que qui pregunta sóc jo- pobles bonics per visitar: La Freixneda! -diu ell. El Jordi en pren nota.
Marxem amb tota la informació i tota la mandra cap a Gandesa. Sense migdiada i sense Tour. I sense haver pogut saludar els ídols del Ferran: el Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.
Per sortir de Batea hem de pujar. La Tamara ja en té els dallonsis plens de veure com nosaltres anem pujant tranquil·lament, tot xerrant i ella, pedalant amunt i havent dinat amb un pam de llengua fora. El Ferran se li insinua i ella accedeix: vol provar una bicicleta elèctrica. Prova la meva i descobreix el secret més ben guardat del viatge. Tal i com exclama ella: aquesta bici va sola!!!
Després d’una pujada, ve una baixada i així, entre vinyes i molins, creuem per un pas subterrani la N-420 que ve de Terol i va fins a Reus!. Som al Coll del Moro. En aquest turó, a l’oest de Gandesa, ens hi aturem per dos motius: hi ha dos jaciments arqueològics i un espai històric de la Batalla de l’Ebre. Només començar el descens cap a Gandesa, trobem una necròpolis envoltada per una tanca de filat que saltem per un lloc que està malmesa. No som els primers. Hi donem una ullada. Ens n’anem pensant que ja ho hem vist tot. Està net i ben conservat. El Ferran no entén perquè està protegit.
El Jordi veu l’oportunitat de guanyar l’etapa perquè ja gairebé és tot baixada fins a la meta a Gandesa. I s’escapa. Els que anem al darrera, uns metres més avall, veiem un altre indicador de Coll del Moro. Ens hi aturem. Cridem el Jordi, ens esgargamellem, però està encegat amb la victòria. El Ferran, el nostre cap de files, dóna ordres de perseguir-lo dient: però si ell és el principal interessat!. L’atrapo al capdavall de la baixada. S’espera en una rotonda. Sort que anem amb bicis elèctriques perquè hem de desfer un tros de camí carretera amunt. Hi ha la fortificació defensiva del poblat ibèric del Coll del Moro. Des del meu ignorant punt de vista, les ruïnes iberes, vistes una, vistes totes perquè els ibers feien les construccions com el Franco les escoles, totes iguals. Hi devia haver pocs ibers que sapiguessin fer plànols i llavors, quan en tenien un, feien fotocòpies. I parlant del Franco, aquí hi ha un interès morbós: des d’aquest coll, ell s’hi feu construir un mirador per dirigir les maniobres del front de l’Ebre perquè els seus subordinats no se’n sortien. Ell hi vingué un parell de dies i les coses van anar pitjor i ja no hi va tornar més. Durant anys, s’ha conservat l’observatori fins que fa un temps, el van desfer i el van llençar a les escombraries. Possiblement, els joves de les rodalies hi vénen a passar l’estona, fan els ibers i també hi deixen un munt de llaunes i bosses en una paperera del tot insuficient. D’aquí uns segles, hi haurà un tercer jaciment, el de la civilització NiNi (ni recullen ni reciclen). Aquestes ruïnes no estan tancades.
Ara sí, arribem fins a Gandesa, amb arribada a l’esprint, que s’enduu la Tamara. Ens allotgem a l’Hotel Piqué, un hotel de capital de comarca, d’aquells de tota la vida. El recepcionista, i potser l’amo o fill de l’amo, ens explica que la temporada del turisme d’enologia ha estat fluixa per culpa de les normes de la pandèmia, però han tingut sort dels treballadors dels parcs eòlics de la rodalia i d’unes actuacions que s’han de fer a la nuclear d’Ascó.
Ens balaiem una mica i ens n’anem a donar un tomb per la capital de la Terra Alta. De seguida ens trobem el celler que té una retirada al de Pinell de Brai perquè els dos són obres del mateix arquitecte: Cèsar Martinell. Primer va fer el de Gandesa, el 1919. Els de Pinell de Brai es van interessar per l’obra perquè també en volien un i els havia agradat. Demaneu-ho al Martinell que treballa bé! -els van dir. I el 1922 ja inauguraven el seu.
Sabem que hi ha altres indrets per visitar però estem cansats i ens asseiem a la plaça a fer la cervesa. El Ferran s’ha quedat a l’hotel a fer gestions i a posar el botifarró en sal. La Tamara, avorrida, ens abandona, i el Jordi i jo, com dos jubilats, acabem de guaitar coses.
Mentrestant, faig el cinquè topoenigma:
Avui dormiré en una vila de la Terra Alta que, amb el desordre, em ve desgana.
Quan tornem, el Ferran està pletòric. El dia abans ens havia informat que Sensofar rebria una important dotació per a un projecte de recerca, i avui ens informa que la mateixa empresa ha obtingut el certificat de A great place to work per l’entitat que duu el mateix nom, gràcies a la puntuació que els seus treballadors han donat pel tracte i les condicions de treball de l’empresa: 98 sobre 100!!!! El Ferran sospita que no han arribat al 100 per culpa d’alguna puntuació del seu fill Roger.
El Jordi ho troba interessant però també vol saber, com a bon historiador que és, la història de les rastes de la Tamara, i ella l’hi explica. És una història dolorosa, més que la dels tatuatges. Fa uns anys, el Jordi es deixava créixer l’ungla del dit xic a l’estil Rosalia. Ara potser ho vol provar amb els cabells.
Brindem amb licor d’arròs pels èxits de Sensofar. Sabent de la humilitat del Ferran, que s’hagi decidit a explicar-nos aquests dos fets és que han de ser “motivo de orgullo y profunda satisfacción”. Ah, però no brindem com els romans que amb aquest licor quedaríem tots pringats.
Tenim la certesa que demà plourà. Fem una roda d’intervencions per valorar la millor proposta -que no serà la meva. És com allò que expliquen del futbol, un esport on juguen dos equips i guanya Alemanya. És bromaaaaaa! Tots tenim ganes de remullar-nos una mica. Sortirem d’hora, anul·larem la visita al celler i anirem fins a Arnes pel camí més curt que, com diu la dita, no hi ha millor drecera que la carretera.
Divendres, 18
Gandesa - Arnes
Distància: 29,2 km Desnivell acumulat: 495 m
(Si no hagués estat per la pluja hauriem d'haver fet: 43.66 km. i 1.041 m. Desnivell).
Ens llevem per esmorzar a les vuit del matí. No hi ha ningú al menjador. Esperem. Però resulta que només esmorzem nosaltres! Ens atén una cambrera molt atenta. Ens ofereix entrepà o pasta, suc de fruita i cafè amb llet. El Jordi i jo triem pasta però ella de seguida s’adona que amb un donuts el Jordi i amb un croissant jo, no arribarem ni a Bot. És llavors quan ens diu: voleu un entrepà calent? I ens fa una truiteta amb pa amb tomàquet. La Tamara també s’hi apunta. El Ferran és dels que pensa que la primera decisió és la millor i no canvia.
La Tamara s’ocupa de posar-se en contacte amb el Jepi per cancel·lar la visita del celler, avisar el taxista per a què vingui abans i demanar a Cal Barrina d’Arnes si podrem entrar a les habitacions abans de dinar. Tot lligat. El Jepi ens fa la contraproposta d’anar nosaltres i les maletes en taxi i venir a buscar les bicicletes amb els nostres vehicles. És una oferta temptadora que ens permetria visitar el celler però finalment la declinem: si la Tamara diu que ella es mulla qui és el maco que es fa enrere!
La meitat dels deu quilòmetres que hi ha fins a Bot són passats per aigua però de mica en mica la pluja va afluixant. Quan arribem a Bot agafem la Via Verda. Ja plou poquet. Ara ens espera un tram molt bonic amb un pendent suau i constant fins a Orta de Sant Joan. Passarem per dos viaductes alts, amb unes vistes espectaculars d’Orta i els seus entorns i uns quants túnels amb l’enllumenat avariat i una foscor absoluta. És la primera vegada que passo per aquest indret amb pluja fina i boirines a la muntanya. Estem contents d’haver pres la decisió de venir amb pluja perquè hem conegut una via verda però verda de debò. Passem Orta i quan arribem a l’estació d’Arnes, que està força lluny del poble, agafem una pista primer de terra i, més endavant, asfaltada.
De sobte, ens arriba una olor de gallinassa, després trobem una senyal de circulació que ens prohibeix tocar la botzina i llavors apareix davant nostre un galliner immens amb un rètol que anuncia gallines ponedores d’ous campestres. Les gallines tenen un pati gran com un camp de futbol, un sorral i un bosc per si volen anar a jugar a cuca amagar i si troben una cuca amagada, premi. L’únic deure que tenen és pondre l’ou. Quan l’han fet, s’obre la porta i ja poden sortir al pati a jugar. Juguen a la gallina cega? Però avui plou, i no les deixen sortir al pati perquè s’embruten i llavors, potser els seus pares presentaran una queixa a la directora. Quins ous! Són els coneguts ous Roig.
Arribem a Arnes i el sol ha sortit sota l’aspecte del Lluís de Can Barrina. Hi arribem gairebé secs, per fora i per dins. Ens dutxem. L’habitació no és res de l’altre món però té unes bones vistes del Massís dels Ports que m’inspiren un nou topoenigma:
Com es diu aquest massís que només els clients d’Amazon Prime hi tenen accés gratuït?
Vaig a fer la cerveseta i cap a dinar. Me’ls trobo asseguts de costat com els avis de Caçadors de Bolets. Mentre s’esperen, senten campanes que allà s’hi menja bé i que el civet de senglar és un dels plats estrella.
A dinar!!!!! La carta és extensa i, com que és divendres, tenen de tot. I el Lluís ens diu que tot és molt bo. Tot???? Nooo, a ell no li agraden les faves. El senyor de la taula del darrere menja uns calamars a la romana que fan patxoca. El Ferran, content amb els èxits de la seva empresa, vol celebrar-los amb nosaltres i ens demana permís per convidar-nos. I nosaltres acceptem con sumo agrado -com diria el Marchena. Xerrem molt i sense pressa perquè ja hem fet els deures.
A Vilalba dels Arcs, ens vam aturar al jaciment arqueològic del Turó del Calvari. En aquestes ruïnes destaca un edifici ovalat, l’interior del qual està dividit transversalment per un mur que crea dues estances. El cartell explica que, vist des de l’aire, aquestes dues estances conserven una raó àuria. Ahir, mentre pedalejàvem pels conreus entre la Pobla de Massaluca i Batea experimentàvem un plaer especial, per les vistes, la temperatura, l’esforç, la companyia. I havia un motiu més: estàvem passant pel quilòmetre 105 dels 166 totals que hem fet. Aquí hi havia la secció àuria de tot el trajecte!!!
Ens acomiadem! La Tamara se’n va amb la seva furgo a retrobar el seu món, la seva parella, la seva família i els seus dos gossos!, i nosaltres ens n’anem a superar una assignatura que tenim pendent: els Estrets d'Arnes, un congost entre grans moles de roca dins els Ports. Estem sols no hem de compartir-los amb ningú, ens agrada. El Ferran ho passa malament perquè continua amb dolors al peu però tot i això ens acompanya un bon tros.
És d’hora. El Jordi proposa i el Ferran disposa. Visitem Vall-de-roures, a la comarca de la Matarranya. El Jordi m'ensenya a gaudir de d'edificacions antigues que als meus ulls passarien desapercebudes, com per exemple el pont gòtic de Vall-de-roures damunt del riu Matarranya que, curiosament, té tallamars per ambdós costats, per protegir-lo de les riuades i de l’acumulació de troncs. Tornem al cotxe i ens hi trobem un altre tronc, el tronc del Ferran que s’ha quedat pel mal del peu, per fer l’acompanyament telefònic a la mare i per pesar figues.
Ja al cotxe, de tornada, trobem la carretera que porta a la Freixneda. La Freixneda!!! -diu el Jordi. L’home del restaurant de Batea ens va dir que era un dels pobles macos de les rodalies. Hi voleu anar? -demana el Ferran que està en plan Paseando a Miss Daisy. I el Jordi, que no té un no per a ningú: Prou, si no és molt complicat! I cap a fer el trago a la Freixneda. La Freixneda té un nucli històric amb edificis senyorials amb tota la pinta de ser palauets medievals. Se’l veu un poble amb història. Fins i tot, en una porta petita hi ha un rètol que diu: presó. També fa morbo.
Vall-de-roures forma part de l’associació de Pueblos bonitos de Espanya, i la Freixneda, de pueblos mágicos. No sabem quina associació té més categoria.
Ara sí, tornem cap a Arnes. El Lluís ja ens espera per sopar. Per sort, ens toca menú perquè encara estem tips del dinar. Fem un sopar lleugeret i ens acomiadem del Lluís amb el compromís que l’endemà tindrem l’esmorzar a taula a les vuit del matí. Volem posar la cirereta al pastís, però hem d’anar a la idea.
A l’hora de sopar tenim profundes converses sobre temes d'actualitat. Intentem arreglar el món. Parlem del futur de la societat occidental, de la societat de consum, de les dones que decideixen no ser mares i de l’obligació o no de les parelles a contribuir en la continuïtat de l’engranatge. Ni nosaltres tres no ens posem d'acord. Bé, el Jordi i el Ferran sí. Ens n’anem a dormir tranquils i cansats.
Dissabte, 19
Coll de Bot
Distància: 10 km Desnivell acumulat: 250 m
Fa tres setmanes que vaig anar a la Terra Alta a fer sortides amb bicicleta. Ens allotjàvem a Orta de Sant Joan. Volíem una sortida curta per a la primera tarda, i gairebé de casualitat, vam anar a espetegar en un petit port de muntanya que em va semblar un dels trams de carretera més bonics que hagi fet fins ara. Allà van confluir un seguit de circumstàncies que van fer que jo ho sentís així: una pujada curta, un pendent suau, un traçat sinuós, unes vistes boniques, una bona temperatura, una bona llum, el factor sorpresa i una bona companyia.
Em va agradar tant que el volia compartir amb la Xus per un costat i amb els amics més propers per l’altre. De moment, amb la Xus ho tinc complicat per la seva vida laboral, però l’oportunitat de fer-ho amb amics molt propers se’m presentaria al cap de tres setmanes justes.
I avui ho hem dut a terme. En el seu moment, quan vam formalitzar la reserva, vam fer-la fins el dissabte tot i que acabàvem la volta el divendres tarda, però si el calendari familiar ens ho permetia, volíem acabar d’assaborir la volta, poder veure passar els crèdits de la pel·lícula sense que l’acomodador ens fes fora per passar l’escombra.
Un dels defectes que comparteixo amb el meu germà mitjà és el de recomanar, fins a la sacietat, una vivència que a mi m’agrada. Podem arribar a ser pesats (m’he proposat ser moderat en l’ús dels superlatius i adverbis de quantitat). No parem fins que l’altre hi va, ho veu o ho fa. Si això passa, això sí que ens dóna una profunda satisfacción.
I estic content perquè el Ferran i el Jordi hi han accedit encara que anar amb bicicleta per carreteres no és allò que més els complau. I tot i sabent que a un li fa mal la mà, i a l’altre, el peu.
I aquí els teniu, llevant-se d’hora podent fer el mandra, una cosa que li costa al Ferran, i anant a fer un port de muntanya, quan al Jordi no li diu res. Carregar les bicicletes per tornar-les a descarregar a Bot mitja hora més tard per tornar-les a carregar al cap d’una hora i anar cap a Manresa. Doncs sí, tot això han fet.
A tres quarts de vuit del matí, carreguem les bicis. Posar bicicletes al portabicicletes del cotxe no és senzill. Hi ha bicicletes que encaixen perfectament però n’hi ha de mal avingudes que fan els impossibles per no haver de compartir portabicis clavant-se cops de colze amb els manillars o clavant-se guitzes amb els pedals, com aquells cavalls que no poden anar junts en un remolc.
A les vuit, el Lluís ens té les llesques de pa torrat a taula amb tot el farciment i la cafetera ja fa olor.
Nosaltres ja estem servits, ara els toca als cotxes. La gasolinera d’Orta de Sant Joan és un establiment a la T-333 que té de tot. Ja ho sabia de l’altra vegada. On puc trobar un bon oli? A la gasolinera. No, dona, no, oli per al cotxe, no, oli per a l’amanida. Ja t’ho dic, a la gasolinera: tenen de tot, fins i tot és una petita llibreria.
Ja hi som. Carreguem els dipòsits, compro oli i cap a Bot.
A les 10 som a Bot. Aparquem davant la cooperativa però no fem nosa per als tractors, que avui tenen feina. La verema no hi entén de caps de setmana ni respecta festes de guardar. Descarreguem les bicis i ens preparem per sortir.
Ens deixem caure fins al riu Canaletes, a mig quilòmetre de Bot. I comencem l’ascensió, a poc a poc però sense haver d’estalviar bateria. Pugem per l’ombra. A la tarda hi toca més el sol. Anem descobrint els espais, els racons, les vistes. Pugem per una bosc instal·lat en feixes que havien estat vinyes. En tot el tros ens hem trobat un cotxe o dos. Més bicicletes que cotxes però tampoc tantes. Nosaltres hem pujat sols, cadascú al seu aire, fins dalt, quan passa mig quart de dos quarts d’onze. Ja hem fet el Coll de Bot. Acabo de fer un trio dalt de la bici i sense tocar-nos.
A tres quarts d’onze ja estem de baixada. Ja hem fet les fotos del premi de la muntanya per immortalitzar el moment. La baixada és tranquil·la. No perquè hi hagi fortes pendents sinó perquè et trobes uns revolts tan tancats que, per saber si te’n ve un de cara, hi ha miralls com a les cantonades del poble. Mentrestant, faig el darrer topoenigma:
Avui hem fet l’ascensió a un coll molt bonic. Si hi hem pujat fent un salt, a quin poble pertany aquest coll?
A les onze tornem a ser al cotxe a punt de càrrega. Jo començo a tirar. M’he d’aturar a Gandesa. Ahir, tot i que la cambrera m’ho va recordar, després de com havia estat d’amable amb nosaltres, m’havia endut la tarja-clau de l’habitació de l’hotel Piqué.
I ja, net de culpa, començo al camí de tornada, sol, dins el cotxe, meditant, parlant per telèfon amb el Ferran i el Jordi (per ordre alfabètic) i amb ganes de renovar per un any més.