Davant de l'actitud d'alguns pares i de les actuacions empreses per la junta de l'Associació de pares en relació al conflicte sorgit per les colònies de Segona Etapa, el Claustre de mestres es veu amb la necessitat de manifestar el següent:
1) Estem profundament perplexos i indignats de la manera com, alguns pares, han portat un tema que és d'estricta disciplina escolar.
2) Estem igualment decebuts i desil.lusionats per la total manca de criteris i de comprensió global de la realitat escolar que ha mostrat, fins el moment, la junta de l'APA., la qual, lluny de comprendre quina és la situació de la tasca educativa d'aquesta escola, no ha fet més que servir de caixa de ressonància de les veus més parcials, sorolloses i destructives que formen la nostra comunitat escolar.
3) Sovint, alguns pares, s'han queixat -i potser amb certa raó- de la manca de disciplina de l'escola. Si bé és cert que en algunes ocasions es pot haver donat aquesta sensació, també és cert que cada mestre coneix i estima tant els seus nens que és difícil i dolorós haver de prendre mesures sancionadores quan cal. Igualment és cert que si d'alguna cosa hem pecat els mestres és de ser massa tolerants i donar massa explicacions i oportunitats abans d'imposar els càstigs. Però creiem que en última instància és el mestre qui ha de tenir l'autoritat a la classe i no permetre mai que el més fort, més maleducat o més cridaner s'imposi per damunt del més dèbil, més educat o més callat. És a dir no podem tolerar que imperi de cap manera la llei de la selva.
D'altra banda, quan hem hagut de prendre mesures disciplinàries envers algun alumne (i no ens referim només al cas que ens ocupa, sinó d'altres anteriors) certs pares (afortunadament no tots) no han sabut entendre la decisió (el mestre té mania al meu fill) i han desautoritzat públicament els mestres. I el que, al nostre entendre, encara és pitjor: no ens hem sentit recolzats pels representants de l'APA.
És aquesta dialèctica esquizofrènica de: "disciplina si, però quan no m'agrada ho rebento tot" la que ens deixa als mestres desautoritzats i venuts.
I és en aquesta contradicció -en la que creiem que s'ha deixat arrossegar la junta de l'APA- que cal emmarcar el conflicte creat per unes malintencionades i, volem creure que limitades, veus.
4) És per voluntat i desig de cada mestre que fins avui s'han vingut realitzant sortides i colònies, ja que enteniem que servien per aprofundir la convivència i l'aprenentatge escolar, malgrat l'esforç personal que això comporta.
És doncs, competència estricta dels mestres les decisions entorn d'aquests temes (lloc, dies, activitats, etc.) i les condicions en que es realitzaran (agrupaments, material, etc.) tenint en compte les circumstàncies, sempre variables, dels diferents cicles.
És competència dels mestres i també de cada família, decidir si algun alumne no reuneix les mínimes garanties que el seu comportament no posarà en perill la seva integritat física o la del grup, o bé que la seva actitud negativa sigui un mal exemple per a la resta del grup.
Finalment és competència de cada família decidir si estimen convenient, donades les condicions anteriors, d'autoritzar el seu fill/a a realitzar l'activitat proposada per l'escola, atenent les diferents situacions familiars(econòmiques, personals, etc.)
Si aquestes premises bàsiques no són assumides per tothom i les colònies o sortides han de ser un focus més de conflictes enlloc de ser-ho de convivència, perden bona part del seu sentit.
Però no cal que ens enganyem (matant el gos no s'acaba amb la ràbia). Podem eliminar un focus de conflicte, que ja és molt, però no resolem el nucli central del problema que enfronta alguns pares amb els mestres, que no és altra que l'escassa consideració social de la tasca de l'ensenyant i la desconfiança pares-mestres que afecta a la societat en general i a la nostra escola amb particular virulència.
És evident que mai no es fa res a gust de tothom i que sempre hi haurà descontents per molt bé que es vulguin fer les coses.Podem reconèixer com a persones humanes que som (i no màquines sense sentiments) que hem pogut cometre errors, però sempre involuntaris i mai amb la finalitat perversa que sovint se'ns atribueix. Fins i tot podem arribar a acceptar que alguns pares, allunyats de la realitat escolar, (que només se'n recorden de Santa Bàrbara quan trona) no entenguin cap mena de consideració quan en són directament afectats. El que no podem entendre ni disculpar de cap de les maneres és que els representants de l'APA, després de viure i veure la tasca que es fa a l'escola, on els pares han tingut sempre les portes obertes (hi ha qui diu massa obertes) i saben de la feina sorda i constant que s'hi fa, no hagin entés encara quin és el seu paper com a representants dels pares, ni quin és el paper dels mestres com a co-responsables de l'educació dels seus fills.
5) Per últim, i no menys important, considerem del tot inacceptable i menyspreable el linxament moral i professional que s'està fent d'un company que precisament s'ha destacat en la defensa d'una escola pública de qualitat i del diàleg pares-mestres amb tot el que això comporta d'exigència professional i personal. No podem entendre ni permetre de cap de les maneres que la dignitat i professionalitat demostrada durant dotze anys per una persona sigui posada en entredit per unes paraules dites en el transcurs d'una acalorada discussió privada i fruit de la tensió acumulada durant una setmana especialment tensa.
La nostra perplexitat arriba al límit quan aquestes crítiques completament desmesurades, injustes i fora de context són assumides per algunes persones que formen part de la junta de l'APA que haurien de conèixer de primera mà les dificultats de la tasca educativa a l'escola i en especial les dels cursos més alts....
6) Considerem que l'autoritat i credibilitat dels mestres en general ha resultat sèriament i perillosament perjudicada. Que s'ha encetat una caça del mestre, amb judicis sumaríssims i sentències inapelables que qualifiquem d'irresponsable i suïcida. Que amb aquest clima d'inseguretat i de intromissió injustificada es dificulta insosteniblement la nostra tasca educativa. I que la il.lusió per afrontar els reptes educatius que té plantejats l'escola ens ha sigut robada innecessàriament i injusta.
El dany ocasionat és greu i les ferides profundes. Tant és així que, en la situació actual, cap membre del claustre no es veu amb els ànims suficients per continuar realitzant sortides i colònies.
És necessari un canvi d'actituds i d'estil, i si això no és possible, de persones (inclosos els mestres) però cal que tots els pares siguin plenament conscients que la via de la confrontació sistemàtica ens porta a un carreró sense sortida. Cap escola no es pot permetre aquesta debilitat.
Amb aquest manifest esperem obrir un parèntesi de profunda reflexió personal i col.lectiva amb l'esperança que fets tant lamentables no es tornin a produir mai més.
El Claustre de mestres: