5/6/95

APA vs Claustre

            Davant de l'actitud d'alguns pares i de les actuacions empreses per la junta de l'Associació de pares en relació al conflicte sorgit per les colònies de Segona Etapa, el Claustre de mestres es veu amb la necessitat de manifestar el següent:
            1) Estem profundament perplexos i indignats de la manera com, alguns pares, han portat un tema que és d'estricta disciplina escolar.
           
            2) Estem igualment decebuts i desil.lusionats per la total manca de criteris i de comprensió global de la realitat escolar que ha mostrat, fins el moment, la junta de l'APA., la qual, lluny de comprendre quina és la situació de la tasca educativa d'aquesta escola, no ha fet més que servir de caixa de ressonància de les veus més parcials, sorolloses i destructives que formen la nostra comunitat escolar.

            3) Sovint, alguns pares, s'han queixat -i potser amb certa raó- de la manca de disciplina de l'escola. Si bé és cert que en algunes ocasions es pot haver donat aquesta sensació, també és cert que cada mestre coneix i estima tant els seus nens que és difícil i dolorós haver de prendre mesures sancionadores quan cal. Igualment és cert que si d'alguna cosa hem pecat els mestres és de ser massa tolerants i donar massa explicacions i oportunitats abans d'imposar els càstigs. Però creiem que en última instància és el mestre qui ha de tenir l'autoritat a la classe i no permetre mai que el més fort, més maleducat o més cridaner s'imposi per damunt del més dèbil, més educat o més callat. És a dir no podem tolerar que imperi de cap manera la llei de la selva.
            D'altra banda, quan hem hagut de prendre mesures disciplinàries envers algun alumne (i no ens referim només al cas que ens ocupa, sinó d'altres anteriors) certs pares (afortunadament no tots) no han sabut entendre la decisió (el mestre té mania al meu fill) i han desautoritzat públicament els mestres. I el que, al nostre entendre, encara és pitjor: no ens hem sentit recolzats pels representants de l'APA.
            És aquesta dialèctica esquizofrènica de: "disciplina si, però quan no m'agrada ho rebento tot"  la que ens deixa als mestres desautoritzats i venuts.
            I és en aquesta contradicció -en la que creiem que s'ha deixat arrossegar la junta de l'APA- que cal emmarcar el conflicte creat per unes malintencionades i, volem creure que limitades, veus.

            4) És  per voluntat i desig de cada mestre que fins avui s'han vingut realitzant sortides i colònies, ja que enteniem que servien per aprofundir la convivència i l'aprenentatge escolar, malgrat l'esforç personal que això comporta.
            És doncs, competència estricta dels mestres les decisions entorn d'aquests temes (lloc, dies, activitats, etc.) i les condicions en que es realitzaran (agrupaments, material, etc.) tenint en compte les circumstàncies, sempre variables, dels diferents cicles.
            És competència dels mestres i també de cada família, decidir si algun alumne no reuneix les mínimes garanties que el seu comportament no posarà en perill la seva integritat física o la del grup, o bé que la seva actitud negativa sigui un mal exemple per a la resta del grup.
            Finalment és competència de cada família decidir si estimen convenient, donades les condicions anteriors, d'autoritzar el seu fill/a a realitzar l'activitat proposada per l'escola, atenent les diferents situacions familiars(econòmiques, personals, etc.)
            Si aquestes premises bàsiques no són assumides per tothom i les colònies o sortides han de ser un focus més de conflictes enlloc de ser-ho de convivència, perden bona part del seu sentit.
            Però no cal que ens enganyem (matant el gos no s'acaba amb la ràbia). Podem eliminar un focus de conflicte, que ja és molt, però no resolem el nucli central del problema que enfronta alguns pares amb els mestres, que no és altra que l'escassa consideració social  de la tasca de l'ensenyant i la desconfiança pares-mestres que afecta a la societat en general i a la nostra escola amb particular virulència.
            És evident que mai no es fa res a gust de tothom i que sempre hi haurà descontents per molt bé que es vulguin fer les coses.Podem reconèixer com a persones humanes que som (i no màquines sense sentiments) que hem pogut cometre errors, però sempre involuntaris i mai amb la finalitat perversa que sovint se'ns atribueix. Fins i tot podem arribar a acceptar que alguns pares, allunyats de la realitat escolar, (que només se'n recorden de Santa Bàrbara quan trona) no entenguin  cap mena de consideració quan en són directament afectats. El que no podem entendre ni disculpar de cap de les maneres és que els representants de l'APA, després de viure i veure la tasca que es fa a l'escola, on els pares han tingut sempre les portes obertes (hi ha qui diu massa obertes) i saben de la feina sorda i constant que s'hi fa, no hagin entés encara quin és el seu paper com a representants dels pares, ni quin és el paper dels mestres com a co-responsables de l'educació dels seus fills.

            5) Per últim, i no menys important, considerem del tot inacceptable i menyspreable el linxament moral i professional que s'està fent d'un company que precisament s'ha destacat en la defensa d'una escola pública de qualitat i del diàleg pares-mestres amb tot el que això comporta d'exigència professional i personal. No podem entendre ni permetre de cap de les maneres que la dignitat i professionalitat demostrada durant dotze anys per una persona sigui posada en entredit per unes paraules dites en el transcurs d'una acalorada discussió privada i fruit de la tensió acumulada durant una setmana especialment tensa.
            La nostra perplexitat arriba al límit quan aquestes crítiques completament desmesurades, injustes i fora de context són assumides per algunes persones que formen part de la junta de l'APA que haurien de conèixer de primera mà les dificultats de la tasca educativa a l'escola i en especial les dels cursos més alts....

            6) Considerem que l'autoritat i credibilitat dels mestres en general ha resultat sèriament i perillosament perjudicada. Que s'ha encetat una caça del mestre, amb judicis sumaríssims i sentències inapelables que qualifiquem d'irresponsable i suïcida. Que amb aquest clima d'inseguretat i de intromissió injustificada es dificulta insosteniblement la nostra tasca educativa. I que la il.lusió per afrontar els reptes educatius que té plantejats l'escola ens ha sigut robada innecessàriament i injusta.
            El dany ocasionat és greu i les ferides profundes. Tant és així que, en la situació actual, cap membre del claustre no es veu amb els ànims suficients per continuar realitzant sortides i colònies.
            És necessari un canvi d'actituds i d'estil, i si això no és possible, de persones (inclosos els mestres) però cal que tots els  pares siguin plenament conscients que la via de la confrontació sistemàtica ens porta a un carreró sense sortida. Cap escola no es pot permetre aquesta debilitat.
            Amb aquest manifest esperem obrir un parèntesi de profunda reflexió personal i col.lectiva  amb l'esperança que fets tant lamentables no es tornin a produir mai més.
                                   El Claustre de mestres:
           

19/5/95

Eros i ...

-->
            Els uniformes i les gorres de plat no m'han dit mai res de bo, ans al contrari. Si primer li hagués mirat  la cara segurament no hauria passat res del que va succeïr. Però el meu costum de mirar primer el pit i després la cuixa em va perdre. És el primer que miro, sabeu? Cadascú és com és i Déu, omnipotent, em sabrà perdonar. La cosa és que, només en veure aquell pit desvergonyit i aquelles cames serenament creuades es desvetllaren en mi tota aquella caterva d'imparables sentiments i emocions que tenen el seu origen en la meitat inferior de les persones humanes, més o menys un pam sota el melic. I no vaig pas mirar res més, ruc de mi! Si almenys hagués aixecat una mica la vista, enlloc de la verga! Però els designis divins són inescrutables (no tenen escrot) i res no succeeix sense el seu vist-i-plau! I això és el que succeí:
            Quan em va veure de seguida s'adonà que sota els meus pantalons una força indomable de la natura maldava per aconseguir una turgent verticalitat que una roba interior i exterior amb prou feina podien contenir. S'aixecà i amb la mateixa rapidesa i naturalitat amb que ella m'engrapà tot el paquet de les eines jo li enretirava les calces mentre amb les dents li pessigava els mugrons, dels quals no havia pogut enretirar la vista. Estirats al terra vaig aixecar-li les cames cap dalt. Repenjada sobre les mans alçà la gropa mentre jo, hipnotitzat, contemplava el doble trau, l'obertura de les natges i el tall rosat que, a l'entrecuix, badava entre un petit voraviu negre que accentuava la carnalitat de les làbia. Vaig acabar d'eixamplar-la mentre, recollint les cames a banda i banda de cintura, el fal.lus erecte avançà cap el seu destí. Però de vegades al destí cal donar-li un cop de mà, ja que el membre, assedegat de foscor, quedava massa amunt. Va ser ella, amatent com un boy scout, qui s'encarregà d'adreçar-lo a la xopa clivella, on s'inserí fàcilment fins a l'escrot.

            La verga entrava i sortia lentament d'entre les làbia que li seguien el joc i, ara i adés, s'aturava, mig enfora i mig endins. El borrissol a l'entorn era xop de secrecions i el mateix membre brillava humidament. Les parets de la vagina s'estrenyien convulsivament i l'úter, des del fons, es desplaçà a fregar el gland. Aquest, com un ferroviari complaent, va entrar de totes les maneres i per totes les obertures, asseguda, culivada, dreta, de sobines i a bocons, del tall a l'anus. Mentre la posseïa per darrera sentia com s'estremia cada vegada amb més força i que la deliciosa marfanta s'esllenegava per moments. I en el moment que la vara fàl.lica iniciava el moviment precursor de l'ejaculació es desculà amb destresa, l'engrapà i va enfonsar-se-la a la boca, on recolí la descàrrega sencera. Vaig sentir la vibració violenta dels músculs del coll que deglutien sense que els llavis deixessin de    moure´s per tal de prolongar aquella agonia delirant. Mentre sentia les  agraïdes glopades,  amb els ulls mig entreoberts vaig dirigir l'esguard, per primera vegada, a aquella cara que havia rebut les meves millors essències. I el que vaig veure em féu estremir molt més que l'orgasme precedent. Aquella cara! aquell bigotet fastigós! aquelles blasfemes ulleres! Se m'esborronà la pell, les pupil.les se'm dilataren, el cor s'accelerà fins passar-se de voltes i el penis entrà en un estat de postració del qual encara no s'ha recuperat.

ME L'HAVIA MAMADA UN GENERAL DE L'EXÈRCIT ESPANYOL!

(Tot plagiant Pedrolo)

3/6/94

Carta a la colla

Salut amics i amigues!
            No patiu, no som pas els bruixots proposant-vos una nova collonada! Som en Jordi i la Fina que us volem fer arribar quatre cabòries i una invitació.
Esperem  ser prou sintètics i entenedors:
           
            Suposem que a tothom li és evident que les trobades/sortides de tota "la colla" no sovintegen com abans. La situació personal de cadascú ha anat canviant al llarg d'aquests anys. Ens hem carregat de fills, d'hipoteques, de responsabilitats i, segurament també, de romanços (alguns fins i tot de triglicèrids). A banda de qualsevol altra consideració, la colla ha crescut tant que és una autèntica temeritat trobar-nos tots, i poder gaudir de la reunió, a casa d'algú. Pel que a nosaltres respecta, aquells sopars a can Malé vell han sigut un honor i un gavadal de bons records! però irrepetibles avui dia.
            Vulguem o no, aquell caliu de colla múltiple i heterogènia però conjuntada, es va disgregant en unitats més petites amb el risc que algú pugui quedar despenjat o bé de privar als nostres fills de l'experiència de pertànyer a un gran grup divers i enriquidor.

            Amb aquella modesta i ingènua il.lusió que ens caracteritza ens ha semblat que el que ens caldria, com a grup, seria disposar d'un espai comú, ampli, acollidor, en un entorn natural i no massa llunyà, on poder retrobar-nos i mantenir més present i viva una amistat que creiem important  de conservar.
            Hem buscat ,calladament, i seguirem buscant, més sorollosament  si ens hi ajudeu, un "lloc" que reuneixi les condicions adients.

            De la recerca feta fins ara,  hem trobat quelcom que no és ben bé allò que buscàvem, però si més no, les condicions econòmiques eren prou temptadores com per engrescar-nos-hi ni que només fóssim els Malés sols.
Es tracta del pis que hi ha a l'edifici de l'antiga escola d'Olius (Solsonès) que ens han deixat per un any.
            El lloc és petit i senzill però voldríem, si així ho voleu també, compartir-lo amb tots vosaltres, grans i petits, mentre no disposem de cap més millor opció. És per això que us convoquem el proper diumenge dia 12 a Olius (a costat de l'esglèsia) per compartir el diumenge i l'espai amb tots vosaltres.
            Podríem portar cadascú coses per "picar" i fer un dinar de "taula rodona". De beguda  i altra infrastructura (plats, coberts,..) ja n'hi haurà.
Si ens poguéssiu confirmar la vostra assistència us ompliríem de petons (874 4146).
                                                        FINA I JORDI
3/6/94

8/3/94

Vuit de març

-->
   "A l'atzar agraeixo tres
dons: haver nascut dona,
  de classe baixa i nació
                       oprimida.
   I el tèrbol atzur de ser
          tres voltes rebel."

                                                         VUIT DE MARÇ

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.


Maria Mercè Marçal


8 de Març de 1994 Dia de la Dona Treballadora

19/12/93

Les Malaventurances de Cardedeu

Com a agnòstics de base
                               cristians d'hipotenusa
                                                           cantamanyanes d'altura
                                                                                      i filantrops de socarrel
no considerem oportú, un dia com avui, maleir res ni ningú.
 Ans al contrari, voldriem expressar la nostra peculiar solidaritat a tots aquells i aquelles als quals :
la dissort sempre els bressola.
el vent sempre els ve de cara.
els duros els costen a deu pessetes.
en definitiva a tots aquells que fins i tot amb els collons s'entrebanquen...
Per a tots ells dediquem aquestes Benaventurances a l'inrevés (traduïdes directament de l'arameu dels evangelis apòcrifs recentment trobats a la sinagoga de Cardedeu.)

LES MALAVENTURANCES DE CARDEDEU  (Versió apòcrifa)
Malaventurats els pobres d'esperit perquè tenen tots els números per ser també pobres de butxaca.
Malaventurats els mansois perquè no tant sols no posseiran mai res, sinó que seran posseïts, analment, manta vegades.
Malaventurats els que ploren perquè tenen força motius per no deixar de fer-ho.
Malaventurats els que tenen fam i sed de justícia perquè hauran d'esperar l'altra vida per atipar-se.
Malaventurats els misericordiosos perquè a ells no hi haurà Déu que els perdoni.
Malaventurats els nets de cor perquè Déu és invisible i el núvol Kínton no existeix. (Significat només comprensible per exegetes de La Bíblia i Bola de Drac).
Malaventurats els pacífics perquè estaran sempre parant l'altra galta i a sobre seran anomenats fills de Buda.
Malaventurats els que són perseguits per la justícia perquè, si són innocents, seran enxampats i engarjolats; i si són culpables sempre tindran un Consell d'Administració on entaforar-se.
Malgrat tot, no deixem que el desconhort
faci niu en els nostres cors.
I per si de cas els prodigis anunciats pels eximis taumaturgs
aquest any tampoc no s'acompleixen... No defallim germans!
Com diu el nostrat bard:
Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem què cony volem i que tothom ho escolti
I en acabat, que cadascú es moqui com li roti i via fora!
que el més calent és a l'aigüera i qualsevol nit pot sortir el sol.
"Muralejes":  "L'esdevenidor serà allò que vulguem que sigui o no s'esdevindrà"
                       "No demanis que pot fer el 94 per tú, demana't que pots fer tú pel 94"                               
                       "De més verdes se'n maduren"


29/7/93

Boda canària


Como decano en funciones del colegio de casados y vilipendiados del principado de Catalunya y Reinos adyacentes, sección Bages Sur, fracción "som i serem"; tengo el honor de dar la bienvenida a dos nuevos socios, L. y C. Os damos la mas sincera enhorabuena y os felicitamos por el acto de valentia, generosidad y solidaridad que habeis perpetrado en el dia de hoy (la verdad es que los amigos de C., todos felizmente pertenecientes al Club desde hace tiempo, empezábamos a estar preocupados por el muchacho, pero final y felizmente ha ENCONTRADO la LUZ).


He dicho que habeis cometido un acto de coraje, de altruïsmo y filantropia porque habeis desoído los cantos de sirena o bien las funestas advertencias que desde la otra orilla os lanzaban solteros, célibes, artistas, clérigos, divorciados y viudos; y habeis hecho vuestras las palabras que pronunciaron Adan y Eva en el transcurso de un míting en pro de la liberalización de la manzana (por eso fueron censuradas) y que son la divisa del Club: "Todo el mundo debiera casarse. No es lícito sustraerse egoista y cobardemente a una calamidad tan generalizada".

L, C. Muchas gracias por vuestra osadia y generosidad.


De todas maneras no vayais a pensar que todo el monte es orégano ni....

Es por ello que como representante insaculado del Club os he de hacer algunas profundas reflexiones entorno "al insignificante paso para la humanidad pero trascendental salto para la pareja" que acabais de hacer. Y seguramente estareis de acuerdo con Don Santiago Ramon y Cajal cuando decia: "En la vida de dos enamorados los prudentes consejos del viejo suenan como la voz atiplada de un eunuco que disertara sobre las excelencias del celibato". A pesar de ello permitidme ilustraros un poco más.


Acabais de entrar en un Club, que a fuer de ser justos y ecuánimes no ha tenido demasiada buena prensa, esta es la verdad. Desde el "No es bueno que el hombre esté solo" o el "creced y multiplicaos" biblícos no han faltado opiniones encontradas al respecto.


Ya San Pablo decia, después de caerse del caballo: "Aquel que case a su hija hará bien" más en seguida apostillaba: "y el que no la case hará mejor". Meses despues con la ambigüedad que le caracterizaba disparaba a los corintios con su epistola lo siguiente: "Mas vale casarse que abrasarse".


Más beligerantemente misógino se mostraba todo un papa, Sixto V, cuando sin rubor afirmaba ex-catedra: " Canonizaria sin inconveniente alguno a la mujer cuyo marido nunca se hubiese quejado de ella".


Que las mujeres os habeis llevado siempre la peor parte le quedó claro a la pequeña Teresa de Cepeda y Ahumada (más tarde santa Teresa de Jesús) cuando preguntando a su madre al respecto la lacónica respuesta de su progenitora fue: "Que, qué es casar? Parir. lavar y llorar". Desde aquel dia la mística española ganó su más preclara figura.


Si volvemos la mirada hacia los clásicos griegos, tan cultos y eruditos ellos, no veremos que la cosa mejore, mas bien al contrario. Hipponax poeta cómico afirmaba en prosa cáustica: "La mujer da al marido dos dias de felicidad: el de la boda y el de su entierro".


Del mismo corte es: "Las mujeres consideran el matrimonio como una comedia que comienza con la boda. Los hombres lo consideran una tragedia que termina con la muerte".


Y cual creeis que fue la respuesta de Antífanes, célebre comediógrafo, al saber que un amigo suyo se habia casado?: "Como, que se ha casado? Y pensar que le dejé gozando de buena salud!".


Más malvadamente sutil fué la respuesta de Demócrito, todo un filósofo y rival de Platon, cuando se le preguntó porque se habia casado con una mujer pequeña, estoicamente respondió: "En la alternativa de elegir un mal, elegí el menor".


Más consoladoras pueden ser (al menos para C.) las palabras del gran Sócrates: "Que ningun hombre casado se desespere, si encuentra una buena mujer será feliz, si por el contrario encuentra una mala mujer, se convertirá en un filósofo y eso es bueno para cualquiera".


Esperanzadoras tambien son las palabras de Honorato de Balzac, que dejan la puerta abierta para la hipotética carrera política de C: "Quien sabe gobernar una mujer sabe gobernar un estado". (Tal como van las cosas, y segun Balzac, cualquiera diria que estamos gobernados por calzonazos o por solteros).


Para encontrar unas palabras esperanzadoras para L. hay que retrotraerse hasta nuestros dias cuando Marta Ferrusola (esposa del president Pujol y feminista donde las haya) le plantó la caña a su marido un domingo por la tarde cuando éste estaba absorto delante del televisor mirando el Tenerife-Madrid: "Mira, Jordi o me das más alegrias o me voy con Jeremias que hace birguerias todos los dias".


Si dejamos por un momento la cultura judeo-cristiana para hechar un vistazo por la cultura árabe nos encontramos con un proverbio parcialmente conocido: "En el matrimonio la primera luna es de miel, todas las restantes son de hiel" (Es decir que para los musulmanes la cosa no iba bien más allá del primer mes.).


Aunque pocas, tambien podemos encontrar alguna visión poética y amable como la de Don Jacinto Benavente que en pleno éxtasis post-Nobel exclamó: "El amor es ciego y con alas. Ciego para no ver los obstáculos y con alas para salvarlos".


Pero enseguida fué replicado por M. Zamacois, modesto oftalmólogo de la seguridad social que puntualizó: "El amor no es ciego es présbita, porque comienza a ver los defectos a medida que se aleja".


Seria muy largo y pesado dar cuenta de los matrimonios que han llevado a buen puerto su patera o yate y se han convertido en modelos a imitar y admirar como por ejemplo: Romina y Albano, Sergio y Estíbaliz, Masters y Jhonson, Menendez y Pelayo u Ortega y Gasset (seguro que entre los aquí presentes podriamos encontrar más de un matrimonio como los antes citados ?) pero seguro que ninguno tan delicadamente delicioso como el matrimonio de Carlos III, que cuando le fué comunicado el fallecimiento de su mujer dijo: "Es el primer disgusto que me ha dado en 22 años de matrimonio".


En fin, no quisiera terminar mi intervención sin mencionar a Don Angel Guimerà i Jorge, ínclito dramaturgo y poeta que, como todo el mundo sabe o debiera de saber, es hijo de padre catalán y madre canaria, (lo cual significa dos cosas: 1º] que no sois los primeros 2º] que la combinación puede dar prometedores resultados). Pues bien, Don Ángel también filosofó al respecto e hizo una tan admirable como desconocida (para el gran público) síntesis de las teorias marxistas y freudianas tan en boga en su época. Para Guimerá , y permitidme que finalmente me explique en mi lengua vernácula para que Cesc i Luz puedan comprender mejor el sutil sentido de las palabras.


Per a Guimerà la salut del matrimoni es basa en la precaució de no contreure dues fatals malalties:


1) Una insuficiència econòmica. És a dir que no es tinguin els diners necessaris per tal de satisfer les necessitats més básiques i urgents (menjar, higiene, salut,...) Ep ! en alguna cosa s'havia de notar la influència paterna!.


I 2) Una insuficiéncia cardíaca. És a dir que la parella cardi poc. (Em sembla que no calen més aclariments en aquest punt).


Seguidamente hago la traducción de lo expresado:

...........................................................................................................

En cuanto a la primera enfermedad y teniendo en cuenta que trabajan en una empresa seria , solvente y prestigiosa (no en vano es catalana) no creemos que puedan llegar a padecerla.


En cuanto a la segunda, hemos de reconocer que nuestra ignorancia es supina. Pero como que la experiencia nos demuestra que el dia de la boda de uno/a se acaba hecho polvo ( que no es lo mismo que echando polvos). El Club os quiere hacer entrega de dos excitantes pijamas o saltos de cama para que os motiven en vuestra cruzada contra la insuficiencia cardíaca.