24/7/17
18/6/17
10/4/17
10/04/2017
Néixer i morir el mateix dia de primavera...
Incerta glòria d'un matí d'abril
que ens ha deixat la M. Carmen.
Lluminosa pols d'estels som
amb fugaç vida terrena.
Finida l'estada refem la via
vers la llum eterna
deixant memòria viva
en els cors estimats.
23/7/16
1/5/16
19/7/15
7/7/15
7/6/15
21/7/14
30/6/14
24/6/14
21/6/14
Comiat dels alumnes de sisè
Hola nois i noies:
S’acaba la vostra estada a l’escola Pompeu Fabra. Finalitza un període irrepetible de la vostra vida anomenat: infantesa (Segurament la més dolça i innocent de totes les etapes de la vida d’una persona); i aviat entrareu en una altra etapa –si no ho heu fet ja- plena de sorpreses i incerteses anomenada adolescència.
Durant aquesta dotzena d’anys d’infantesa heu gaudit i compartit junts tantes emocions que, per molts anys que passin i per molt allunyats que estigueu, sempre recordareu amb enyorança i satisfacció el temps viscut a la vostra escola.
Els mestres que heu tingut, com els vostres pares, ens sentim orgullosos d’haver compartit la vostra infantesa, i d’haver-vos ajudat a conèixer, descobrir i estimar el màxim de coses, a cadascú segons les seves possibilitats. La majoria marxeu amb una motxilla ben plena. Plena de coneixements, però també plena de llavors, llavors que cal que cuideu amb amor i feu créixer. Recordeu allò que us vaig dir a l’inici de cinquè del què esperava de vosaltres? R.E.S, Doncs, sí...
La llavor del Respecte, del respecte a les persones, els companys, els mestres, els pares els avis i gent gran, al dèbil, al pobre, al desfavorit... aquesta llavor vol dir també saber escoltar els altres, posar-se en el seu lloc, i pensar que per molt diferents que siguem física o intel·lectualment tenim una cosa en comú que és que tots som persones nascudes d’una mare.
La llavor de l’Esforç, aquesta llavor vol dir no deixar-se portar per la mandra. En tot allò que feu posar-hi el màxim d’interès i dedicació. Vol dir tenir curiositat i ganes d’aprendre, de conèixer, de saber. Voluntat de ser unes persones cultes i informades, per poder triar allò que més us convé, per poder ser independents i lliures.
La darrera llavor és la de la Simpatia, que vol dir saber fer les coses sempre amb una rialla, vol dir demanar les coses amb un si us plau i saber donar les gràcies. Vol dir fer amics allà on anem. Saber fer favors i ajudar els altres sense esperar res a canvi.
Totes aquestes llavors que porteu a la motxilla no pesen, ni ocupen espai, però se n’ha de tenir cura perquè puguin créixer i desenvolupar-se, i quant més les cuideu més lliures i feliços us sentireu i més contents estaran els que us envolten.
Desitjo de tot cor que, sigui quin sigui el camí futur que agafeu, sigui quina sigui la feina que desenvolupeu, tot allò que heu après en aquesta escola us serveixi per millorar en la vostra vida, i que també pugueu dir amb orgull: Vaig anar a l’escola pública Pompeu Fabra del meu poble, El Pont de Vilomara!
Bona sort i a reveure!
29/6/13
6/7/12
Comiat del Camp d'Aprenentatge del Bages i de tota la gran família dels Camps de Catalunya
Un altre que se'n va. Finalment m'han acceptat la renúncia de director i retorno a les trinxeres. Com que se m'ha girat feina no vindré al Cap de Creus. Tots els comiats solen ser tristos sobretot quan hom ha estat tan a gustito en aquest col.lectiu. De totes mangueres us adjunto el meu comiat que he fet per a la memòria d'enguany per si us ve de gust de llegir (només són dues pàgines).
Em consola pensar que els quatre anys que he estat al Camp han estat paral.lels als d'en Pep Guardiola al Barça. Vam entrar la mateixa temporada. Vam anar renovant (la comissió de serveis) any a any. I a finals de la quarta temporada deixem l'equip en bones mans. Ell anirà a Nova York i jo al Pont de Vilomara, no ve d'un pam.
Moltes gràcies a tots.
Rebeu una emocionada abraçada.
I a reveure!
Jordi
*************************************************************************************************
Finalitzo una etapa educativa curta però intensa i enriquidora a la Culla. Ni que sigui com a testament pòstum per a la memòria del curs que s’acaba deixo aquest petit balanç emocional.
La meva relació amb la casa de la Culla comença a l’infantesa quan la casa encara era envoltada d’una aurèola de llegendes misterioses i macabres que els nens del barri de les Escodines ens encarregàvem de magnificar.
No és fins l’any 1981 que comença la meva relació adulta i professional amb la Culla, quan l’ajuntament de Manresa encarrega a un equip multidisciplinari (dos mestres, dos pagesos i dues biòlogues) de fer el projecte per convertir el mas de La Culla, recent adquirit, en la Casa de la Natura del Bages. Una vegada aprovat el projecte es van contractar les persones que l’havien de materialitzar: en Miquel Sala des del primer moment i en Rufí Cerdan més tard. Amb ells dos, juntament amb en Joan Tatgé i Francesc Biosca (q.e.p.d.) de la Unió de Pagesos; i n’Ignasi Segon i el que això escriu, com a mestres, vam formar la comissió de la casa de la Culla que amb il·lusió, nocturnitat i alevosia vam estar força anys dissenyant i actualitzant el projecte pedagògic de la casa.
La voluntariosa comissió deixa de tenir sentit quan l’any 1993 la Casa de la Natura es converteix en Camp d’Aprenentatge i amb en Josep Girabal i l’Anna Peig s’institucionalitza la gestió pedagògica sota el paraigua del Departament d’Ensenyament. En Miquel, sota l’empara del Consell Comarcal, aporta la continuïtat i l’experiència al nou projecte. Més endavant en Jaume Pont completarà l’equip de quatre persones del Camp.
La meva relació amb la Culla com a usuari però, continua inalterable amb les successives generacions d’alumnes de cicle superior de l’escola del Pont de Vilomara i Rocafort, amb els quals també fèiem estades bianuals als Cda de la Garrotxa i CdA de Tarragona.
Finalment el 2008 amb motiu de la jubilació d’en Josep Girabal se m’ofereix l’oportunitat de poder entrar a formar part, ara ja de forma “oficial”, de l’equip docent del Camp: Miquel, Anna, Cèlia i Jordi. S’havia tancat el cercle i acomplert un somni!
Com el Barça d’en Guardiola han estat quatre anys de somni. Malauradament, aquest 2012 i de forma sobtada, el somni s’estronca. Les retallades de personal (minoració es veu que n’hem de dir) han afectat també el nostre Camp d’Aprenentatge. Un docent dels tres que depenem del departament d’ensenyament ha de deixar el Camp.
Com a conseqüència hem de lamentar que el proper curs no podrem atendre tota la demanda que, malgrat el copagament, ens han fet les escoles i instituts. Mal ens està el dir-ho però any rere any rebem més sol·licituds d’activitats de les que podem assumir. Aquest passat curs pel nostre Camp han passat 10.000 alumnes prova fefaent de la confiança renovada que ens fan els docents de la comarca i de les fructíferes sinergies creades amb els acords establerts amb el Consorci de Residus i la Fundació Aigües de Manresa.
Davant de la situació d’haver de valorar quina persona és l’afectada per la minoració, no he volgut que la meva condició de director condicioni el resultat i m’ofereixo voluntari per deixar el Camp i retornar a l’escola. Penso que dins de la gravetat de la situació és la menys dolenta per al Camp. Si la felicitat s’aconsegueix fent feliç als altres, amb la meva decisió faig feliç a vàries persones: la persona (i amiga) a qui li tocava administrativament de marxar, i a la directora (i amiga) i tot l’equip directiu de l’escola on retorno. Allí restaré els dos anys que em queden per la jubilació.
La felicitat però, no és completa. La decisió no ha estat fàcil. Han estat quatre anys d’una experiència enriquidora i inoblidable. Me’n vaig amb recança per tot el que deixo i amb una certa decepció per l’incert futur dels Camps. Alguns d’aquests aspectes decebedors que de manera somorta poden erosionar la fortalesa dels Camps són els que voldria mencionar per tractar de conjurar-los:
-El proper curs s’instaurarà la mesura de cobrament als alumnes per les activitats que realitzin als Camps. Amb la coartada de la crisi es posa a la pràctica aquell lema neoliberal que diu que tot allò que és gratuït no s’aprecia. Amb la qual cosa se’n materialitza un de més antic i evangèlic que diu que sempre paguen justos per pecadors. Com a conseqüència hi haurà escoles que veuran força limitada la seva participació als Camps.
-Dóna la sensació que hem passat de ser la joia de la corona del sistema educatiu català, com ens havien qualificat no fa gaire temps, a ser una nosa i competència deslleial per a les empreses “educatives” privades. El tancament del Camp d’Aprenentatge del Montsec així sembla demostrar-ho.
-La reducció de personal que hem sofert els Camps ha estat injustament asimètrica. Mentre que resten Camps amb quatre persones, altres queden només amb dues. És una manera d’establir categories i diferències innecessàries entre els Camps. Un atemptat a l’ètica i l’estètica.
-Posteriorment a la visita que el mes de maig ens va fer a la Culla (i també a l’Alt Berguedà) el subdirector general d’innovació, formació i orientació vam assabentar-nos que ens havia fet una avaluació general del Camp no gaire satisfactòria. Segons aquella oculta avaluació no arribàvem al notable. No hem sabut quins criteris es van fer servir per a efectuar tal valoració. Sense aprofundir amb més consideracions, no cal dir que com a Camp ens hem sentit fortament menystinguts.
-Després del tancament del CdA del Montsec i de la reducció de personal, els Camps encara no hem estat capaços d’articular una resposta mínima i unitària davant la direcció general responsable. Aquest fet posa de manifest la dificultat d’establir uns mínims acords entre Camps tan diversos.
Espero i desitjo que entre tots, però amb l’ajuda necessària dels que manen, aquestes febleses es puguin superar i els Camps puguin continuar sent uns referents en calidesa humana, rigor i innovació educativa.
Malauradament els Camps tenim més motius per estar de dol. El 28 de juny el cor d’en Tati, director del CdA de Juneda i un dels pioners dels Camps d’Aprenentatge, va deixar de bategar. El seu record i mestratge romandrà sempre amb nosaltres.
Vull acabar agraint de tot cor al gran equip ampliat de La Culla: Miquel, Anna P., Cèlia, Marta, Anna C.,David i Jaume, tota l’amistat i saviesa que m’han transmès i que espero haver sabut correspondre.
Tanmateix no puc deixar de recordar els companys i companyes de conca fluvial amb els que hem mantingut uns vincles més estrets de feina i amistat durant aquests anys: Rosa, Roser, Roger i Queralt; Quicu, Carles i Cesc. Com també els dos Xaviers i la Fina del Montsec amb qui, malgrat la llunyania, hem establert també uns ferms ponts d’amistat i complicitat a prova de minoracions.
A tots ells i elles i a la resta de companys i companyes dels Camps un cabàs ple de petonets de colorets! (Això no és un adéu sinó un hasta-lueg).
Jordi Griera-Cors
7/1/11
7/01/2011
Muntanyenca
Entre muntanyes va néixer l’estimada
i té sentor de farigola i romaní.
Prop dels cims, més a prop de l’estelada
servarà sempre, verda fescor de pi.
Allà són més rosades les seves matinades
amb l’aire fi que bressoleja els brins
i sa figura se m’apareix, com una fada
que fos caiguda des de més alts confins!
Oh, bon Déu! Feu que senti la florida primavera
i aquesta sentor seva que baixa de la serra
perfumada d’aqueix aire embriagador!
Quan la seva faç s’enfonsa a la seva cabellera
deixeu-vos-la sentir a nostra capçalera
quan vingui poc a poc a rondar la dolça mort!
Feu, Senyor, que sigui eterna i duradera
aquesta sensació de repós i d’infinit
a l’altra vida, allunyats d’aquesta terra
amb l’estimada als braços ¡Adormits!
(Joan Griera Carreter)
11/3/07
Captivats pel blau terraqüi
Contemplar la Terra des de l'espai, hauria de ser una assignatura d'obligat compliment per a tots els humans. Observar la insignificant però magnificent esfera blava en la immensitat del negre espai ha de ser una experiència vitalment trascendental i transformadora. La visió d'aquest meravellós espectacle ha de produir una metamorfosi en la limitada i egoïsta representació del món que tenim els humans que ens hauria de fer molt més humils i conscients que viatgem tots en un molt fràgil astre que cal cuidar com una mare. Segurament que aleshores ens adonariem de l'absurd de molts dels maltractaments que rep: guerres, contaminació, sobrexplotació... Penso que ens faria créixer més espiritualment i ens faria més lliures de les necessitats materials que ens hem anat imposant. L'odi i l'enveja serien arraconats per l'amor i la solidaritat. (O això és el que caldria esperar!)
17/2/07
105è. Aniversari de l'explosió del vapor del Pont de Vilomara
El 17 de gener de 1902 va fer explosió la caldera de la fàbrica tèxtil Jover del Pont de Vilomara.
Enguany farà doncs, 105 anys del desastre que colpejà el jove poble sorgit de la industrialització.
L’explosió de la caldera de la fàbrica Jover va afectar també l’adjacent fàbrica Regordosa, ja que la sala de la caldera estava de costat, només separada per un mur, amb la cuina i menjador de la fàbrica Regordosa. En l'accident van morir 12 persones, 5 homes i 7 dones, moltes d'elles molt joves.
Les víctimes de la fàbrica Jover foren:
Joan Clapers i Molins, 45 anys, Director de la fàbrica
Pere Casas i Camprubí, 30 anys, de Vilomara, auxiliar parador.
Manel Suñer i Graells, 25 anys, de Biosca, fogoner.
Enric Pla i Galobart, 15 anys, de Calders, auxiliar de fogoner.
Àngela Sellarès i Esteban, ?Víctimes del fàbrica Regordosa:
Àngela Musterni i Soler, 14 anys, de Mura.
Antònia Musterni i Soler, 12 anys, de Mura.
Josefina Giralt i Sellarés, 18 anys, de Mura.
Àngela Ballvé i Serra, 16 anys, de Mura.
Maria Prunés i Llorens, 12 anys, de Rocafort.
Francesca Caelles i Sanmartí, 12 anys, de Rocafort.
Josefina Casablanca i Mañosa, 39 anys, de Mura.
Dies més tard va morir com a conseqüència del “susto” rebut: Àngela Bonvehí i Serra de 44 anys, de Manresa.
Pareu esment amb els cognoms, procedència i edat de les víctimes que constata que en la primera fase de la industrialització la majoria de la mà d'obra procedia de l'entorn rural més proper i amb una important presència femenina molt jove. Si observem les cares d'aquests esforçats treballadors i treballadores en la imatge feta set anys abans de l'explosió podem veure reflectida en els seus ulls i el seu rostre la duresa de la vida que duien.
L’explosió de la caldera de la fàbrica Jover va afectar també l’adjacent fàbrica Regordosa, ja que la sala de la caldera estava de costat, només separada per un mur, amb la cuina i menjador de la fàbrica Regordosa. En l'accident van morir 12 persones, 5 homes i 7 dones, moltes d'elles molt joves.
Les víctimes de la fàbrica Jover foren:
Joan Clapers i Molins, 45 anys, Director de la fàbrica
Pere Casas i Camprubí, 30 anys, de Vilomara, auxiliar parador.
Manel Suñer i Graells, 25 anys, de Biosca, fogoner.
Enric Pla i Galobart, 15 anys, de Calders, auxiliar de fogoner.
Àngela Sellarès i Esteban, ?Víctimes del fàbrica Regordosa:
Àngela Musterni i Soler, 14 anys, de Mura.
Antònia Musterni i Soler, 12 anys, de Mura.
Josefina Giralt i Sellarés, 18 anys, de Mura.
Àngela Ballvé i Serra, 16 anys, de Mura.
Maria Prunés i Llorens, 12 anys, de Rocafort.
Francesca Caelles i Sanmartí, 12 anys, de Rocafort.
Josefina Casablanca i Mañosa, 39 anys, de Mura.
Dies més tard va morir com a conseqüència del “susto” rebut: Àngela Bonvehí i Serra de 44 anys, de Manresa.
Pareu esment amb els cognoms, procedència i edat de les víctimes que constata que en la primera fase de la industrialització la majoria de la mà d'obra procedia de l'entorn rural més proper i amb una important presència femenina molt jove. Si observem les cares d'aquests esforçats treballadors i treballadores en la imatge feta set anys abans de l'explosió podem veure reflectida en els seus ulls i el seu rostre la duresa de la vida que duien.
Siguin aquestes ratlles un sentit homenatge a tots els anònims treballadors i treballadores que amb la seva suor i sovint la seva vida van contribuir al progrés del nostre país.cat.
Accés al web sobre el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort explicat als infants.
Accés al web sobre el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort explicat als infants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)