19/7/18
11/6/18
20/10/17
IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans
Pedra seca-pedra viva
Han sigut tres municipis eminentment rurals que han tingut en la vinya el seu conreu per excel·lència i que els ha proporcionat moltes jornades de feina però també moments de prosperitat.
Avui el conreu de la vinya és residual. Els ceps que es van plantar fins als llocs més abruptes i isolats han estat engolits pel bosc, però la feinada de generacions i generacions d'habitants d'aquestes terres encara perdura en forma de marges, feixes, barraques, fonts, tines...
Perdura perquè la pedra seca amb què es van bastir porta l'alè i la força col·lectiva d'aquells esforçats treballadors i treballadores que van contribuir amb el seu grandiós gra de sorra al progrés de les seves famílies i del país.
Avui és feina de tots mantenir aquell esperit col·lectiu i mantenir ben viva aquesta, nostra, pedra seca.
Així ho han entès mestr@s i alumnes de les escoles de Mura i El Pont de Vilomara i Rocafort que amb els seus treballs volen posar en valor tot aquest patrimoni, fer-ne difusió, conservar-lo i preservar-lo per a gaudi de les futures generacions com a mostra d'un temps passat però ben viu en la memòria col·lectiva de tothom.
Així sigui.
Apunts per a la presentació dels treballs de l'escola
Aquests treballs, com totes les tasques que es realitzen en el marc escolar, també són conseqüència d'una determinada línia pedagògica que dóna una especial importància al coneixement del medi.
Pensem que un projecte educatiu no és un bolet que s'improvisa en un dia, ni és una Constitució fixa i intocable, sinó que és un projecte viu flexible i modelable amb el transcurs del temps. Perquè tot projecte educatiu és el fruit de la sedimentació d'un munt de bones i exitoses pràctiques educatives fetes per molts anònims mestres al llarg de la història que han format un substrat, una base, on es va fonamentant i inspirant la línia educativa de cada escola.
Doncs bé, l'origen aquesta feina sorda i constant de sedimentació, és a la qual em vull referir a partir d'una història d'enamorament per una feina i una terra. Una història particular i local, però que es pot generalitzar a molts altres mestres i escoles que estimen la seva feina.
Aquesta història particular comença un setembre de l'any 1983, quan dos mestres que acabaven d'aprovar les oposicions per l’especialitat de Ciències Socials són destinats a l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort.
-Situem-nos: Any 1983. Tot estava per fer i tot era possible. Els primers ajuntaments democràtics feia tres anys que s'havien format (amb el pare del Cecilio al capdavant del del Pont) (tu Cecilio deuries tenir 8-9 anys).
-La Generalitat tot just començava a tenir plenes competències en ensenyament. (L'escola fins feia quatre dies tenia l'original nom de "Centro escolar Generalísimo Franco").
-Evidentment l'escola estava desproveïda d'ordinadors, Internet i wifis. La tecnologia punta eren els radiocassets, ciclostils i impremtes de gelatina i projector de diapositives.
-No es parlava de TDAHs, NEEs, Sepis, PIs, EAPs, .... Simplement hi havia nens mogudets, nens que necessitaven més temps, nens que necessitaven més carinyo o nens que necessitaven més exigència... Si fa no fa com ara però sense etiquetes i sigles.
-Tampoc es parlava de Competències, indicadors, actuacions, àmbits... S'intentava tenir presents els postulats de l'escola Nova o escola Activa. Què venien a dir aquests postulats? Com els manaments de la llei de Déu es poden resumir en dos:
1. Estimaràs els teus alumnes per sobre de totes les coses
i 2. Els acompanyaràs en els seus aprenentatges a cadascú segons les seves possibilitats i necessitats sempre a partir del medi més proper i local per arribar al més general i universal.
Doncs ja tenim tots els ingredients: Dos joves mestres i entusiastes de les Ciències Socials, que tenen un poble, una escola i uns alumnes. Ai làs, però, els faltava una cosa imprescindible: El coneixement del medi més proper. Eren uns autèntics ignorants respecte de la geografia i història del territori on havien de desenvolupar la seva feina. Com podien crear eixos d'animació per estimular la motivació dels alumnes en els aprenentatges si desconeixien per complet l'entorn on vivien els seus alumnes? Com podien estimular en els alumnes l'estima per la terra on els havia tocat néixer o viure des de la desconeixença de l'entorn?
Aquesta debilitat dos enamorats de les CCSS no s'ho podien permetre.
Així que des del primer dia es van posar mans a l’obra. Com que van trobar poca bibliografia es van proposar de crear-la. Anaven alternant dos tipus de recerca:
-Per una banda una feina de rata de biblioteca mirant arxius com el de l'ajuntament (que els va obrir les portes) com també l'arxiu comarcal. També arxius particulars amb força informació de tipus oral.
-Per una altra banda una feina de ratolí de bosc. Recorrent a peu tots els racons del municipi (amb unes fotocòpies ampliades del mapa de la Diputació de 1960) i cartografiant i anotant els topònims i tot allò que fos rellevant i que no recollia la cartografia oficial…
(Cal destacar que en aquestes tasques van rebre ajuda de moltes persones, però és de justícia destacar-ne almenys cinc: Josefina Oliveres, Enric Pérez, Isidre Casasaies de les Grauetes, Valentí Oliveres d'Oristrell i la família Camprubí de Roviralta.)
Amb tota aquesta recerca van anar descobrint:
-Terme de Nèspola. Tres municipis. Revista d'escola (i nom després de l'escola de Mura).
-Termes de Mura i Talamanca allargats per dret de pas de ramats
-Nucli històric Rocafort i Sitjar, Sant Benet.
-Pont monumental conseqüència del camí ral Manresa-Barna.
-Llegendes i històries. Capablanca. La Lluca, pedra de les creus, Maquis, Vall del Flequer.
-Vilomara raval a prop del pont. Fàbriques. 1868 canvi d'ajuntament. Explosió...
-Creixement demogràfic per la industrialització. Immigració anys 50. Rubio i Carboneras.
-Pel que fa a la recerca més geogràfica van rescatar de l'oblit topònims i noms de llocs i fonts avui ja normalitzats: Gall Curt, Cornadelles, Ermitanets, Còdol Llarg, Colldat, Canelles, Rovira, Ricardo (alguns en cia. De Gabriel Marquès que estava col.laborant amb el mapa del CET.).
-I evidentment van descobrir la gran importància que va tenir la vinya i la quantitat de marges, feixes, barraques i tines que es repartien per tot el territori Nespola com les Tines Escudelleta, Ricardo, Tosques, Bleda, Closes, Balmes Roges...
(Per cert, encara no fa gaire en vaig descobrir una altra no inventariada adossada a una barraca a la baga de Casajoana.)
...
En fi... tota aquesta feina que van iniciar aquell parell de mestres va ser continuada, assumida i millorada per altres anònims mestres que encara avui fan seu tot aquest llegat i continuen engruixint i millorant aquest sediment destinat a proporcionar una millor coneixença i estima d'aquesta terra. Que en el cas de l'escola Pompeu Fabra es concreten en una sèrie de sortides de treball i descoberta a peu des de P3 a sisè. Que a CS. Són: Camí ral. Puig Gil-Balmes Roges i Vall del Flequer....
Moltes gràcies per la vostra pacient atenció i permetre'm poder reivindicar la tasca pionera de l'escola en el descobriment, coneixença i valoració de l'immens patrimoni natural i cultural d'aquest territori anomenat Nèspola.
24/7/17
18/6/17
10/4/17
10/04/2017
Néixer i morir el mateix dia de primavera...
Incerta glòria d'un matí d'abril
que ens ha deixat la M. Carmen.
Lluminosa pols d'estels som
amb fugaç vida terrena.
Finida l'estada refem la via
vers la llum eterna
deixant memòria viva
en els cors estimats.
23/7/16
1/5/16
19/7/15
7/7/15
7/6/15
21/7/14
30/6/14
24/6/14
21/6/14
Comiat dels alumnes de sisè
Hola nois i noies:
S’acaba la vostra estada a l’escola Pompeu Fabra. Finalitza un període irrepetible de la vostra vida anomenat: infantesa (Segurament la més dolça i innocent de totes les etapes de la vida d’una persona); i aviat entrareu en una altra etapa –si no ho heu fet ja- plena de sorpreses i incerteses anomenada adolescència.
Durant aquesta dotzena d’anys d’infantesa heu gaudit i compartit junts tantes emocions que, per molts anys que passin i per molt allunyats que estigueu, sempre recordareu amb enyorança i satisfacció el temps viscut a la vostra escola.
Els mestres que heu tingut, com els vostres pares, ens sentim orgullosos d’haver compartit la vostra infantesa, i d’haver-vos ajudat a conèixer, descobrir i estimar el màxim de coses, a cadascú segons les seves possibilitats. La majoria marxeu amb una motxilla ben plena. Plena de coneixements, però també plena de llavors, llavors que cal que cuideu amb amor i feu créixer. Recordeu allò que us vaig dir a l’inici de cinquè del què esperava de vosaltres? R.E.S, Doncs, sí...
La llavor del Respecte, del respecte a les persones, els companys, els mestres, els pares els avis i gent gran, al dèbil, al pobre, al desfavorit... aquesta llavor vol dir també saber escoltar els altres, posar-se en el seu lloc, i pensar que per molt diferents que siguem física o intel·lectualment tenim una cosa en comú que és que tots som persones nascudes d’una mare.
La llavor de l’Esforç, aquesta llavor vol dir no deixar-se portar per la mandra. En tot allò que feu posar-hi el màxim d’interès i dedicació. Vol dir tenir curiositat i ganes d’aprendre, de conèixer, de saber. Voluntat de ser unes persones cultes i informades, per poder triar allò que més us convé, per poder ser independents i lliures.
La darrera llavor és la de la Simpatia, que vol dir saber fer les coses sempre amb una rialla, vol dir demanar les coses amb un si us plau i saber donar les gràcies. Vol dir fer amics allà on anem. Saber fer favors i ajudar els altres sense esperar res a canvi.
Totes aquestes llavors que porteu a la motxilla no pesen, ni ocupen espai, però se n’ha de tenir cura perquè puguin créixer i desenvolupar-se, i quant més les cuideu més lliures i feliços us sentireu i més contents estaran els que us envolten.
Desitjo de tot cor que, sigui quin sigui el camí futur que agafeu, sigui quina sigui la feina que desenvolupeu, tot allò que heu après en aquesta escola us serveixi per millorar en la vostra vida, i que també pugueu dir amb orgull: Vaig anar a l’escola pública Pompeu Fabra del meu poble, El Pont de Vilomara!
Bona sort i a reveure!
29/6/13
6/7/12
Comiat del Camp d'Aprenentatge del Bages i de tota la gran família dels Camps de Catalunya
Un altre que se'n va. Finalment m'han acceptat la renúncia de director i retorno a les trinxeres. Com que se m'ha girat feina no vindré al Cap de Creus. Tots els comiats solen ser tristos sobretot quan hom ha estat tan a gustito en aquest col.lectiu. De totes mangueres us adjunto el meu comiat que he fet per a la memòria d'enguany per si us ve de gust de llegir (només són dues pàgines).
Em consola pensar que els quatre anys que he estat al Camp han estat paral.lels als d'en Pep Guardiola al Barça. Vam entrar la mateixa temporada. Vam anar renovant (la comissió de serveis) any a any. I a finals de la quarta temporada deixem l'equip en bones mans. Ell anirà a Nova York i jo al Pont de Vilomara, no ve d'un pam.
Moltes gràcies a tots.
Rebeu una emocionada abraçada.
I a reveure!
Jordi
*************************************************************************************************
Finalitzo una etapa educativa curta però intensa i enriquidora a la Culla. Ni que sigui com a testament pòstum per a la memòria del curs que s’acaba deixo aquest petit balanç emocional.
La meva relació amb la casa de la Culla comença a l’infantesa quan la casa encara era envoltada d’una aurèola de llegendes misterioses i macabres que els nens del barri de les Escodines ens encarregàvem de magnificar.
No és fins l’any 1981 que comença la meva relació adulta i professional amb la Culla, quan l’ajuntament de Manresa encarrega a un equip multidisciplinari (dos mestres, dos pagesos i dues biòlogues) de fer el projecte per convertir el mas de La Culla, recent adquirit, en la Casa de la Natura del Bages. Una vegada aprovat el projecte es van contractar les persones que l’havien de materialitzar: en Miquel Sala des del primer moment i en Rufí Cerdan més tard. Amb ells dos, juntament amb en Joan Tatgé i Francesc Biosca (q.e.p.d.) de la Unió de Pagesos; i n’Ignasi Segon i el que això escriu, com a mestres, vam formar la comissió de la casa de la Culla que amb il·lusió, nocturnitat i alevosia vam estar força anys dissenyant i actualitzant el projecte pedagògic de la casa.
La voluntariosa comissió deixa de tenir sentit quan l’any 1993 la Casa de la Natura es converteix en Camp d’Aprenentatge i amb en Josep Girabal i l’Anna Peig s’institucionalitza la gestió pedagògica sota el paraigua del Departament d’Ensenyament. En Miquel, sota l’empara del Consell Comarcal, aporta la continuïtat i l’experiència al nou projecte. Més endavant en Jaume Pont completarà l’equip de quatre persones del Camp.
La meva relació amb la Culla com a usuari però, continua inalterable amb les successives generacions d’alumnes de cicle superior de l’escola del Pont de Vilomara i Rocafort, amb els quals també fèiem estades bianuals als Cda de la Garrotxa i CdA de Tarragona.
Finalment el 2008 amb motiu de la jubilació d’en Josep Girabal se m’ofereix l’oportunitat de poder entrar a formar part, ara ja de forma “oficial”, de l’equip docent del Camp: Miquel, Anna, Cèlia i Jordi. S’havia tancat el cercle i acomplert un somni!
Com el Barça d’en Guardiola han estat quatre anys de somni. Malauradament, aquest 2012 i de forma sobtada, el somni s’estronca. Les retallades de personal (minoració es veu que n’hem de dir) han afectat també el nostre Camp d’Aprenentatge. Un docent dels tres que depenem del departament d’ensenyament ha de deixar el Camp.
Com a conseqüència hem de lamentar que el proper curs no podrem atendre tota la demanda que, malgrat el copagament, ens han fet les escoles i instituts. Mal ens està el dir-ho però any rere any rebem més sol·licituds d’activitats de les que podem assumir. Aquest passat curs pel nostre Camp han passat 10.000 alumnes prova fefaent de la confiança renovada que ens fan els docents de la comarca i de les fructíferes sinergies creades amb els acords establerts amb el Consorci de Residus i la Fundació Aigües de Manresa.
Davant de la situació d’haver de valorar quina persona és l’afectada per la minoració, no he volgut que la meva condició de director condicioni el resultat i m’ofereixo voluntari per deixar el Camp i retornar a l’escola. Penso que dins de la gravetat de la situació és la menys dolenta per al Camp. Si la felicitat s’aconsegueix fent feliç als altres, amb la meva decisió faig feliç a vàries persones: la persona (i amiga) a qui li tocava administrativament de marxar, i a la directora (i amiga) i tot l’equip directiu de l’escola on retorno. Allí restaré els dos anys que em queden per la jubilació.
La felicitat però, no és completa. La decisió no ha estat fàcil. Han estat quatre anys d’una experiència enriquidora i inoblidable. Me’n vaig amb recança per tot el que deixo i amb una certa decepció per l’incert futur dels Camps. Alguns d’aquests aspectes decebedors que de manera somorta poden erosionar la fortalesa dels Camps són els que voldria mencionar per tractar de conjurar-los:
-El proper curs s’instaurarà la mesura de cobrament als alumnes per les activitats que realitzin als Camps. Amb la coartada de la crisi es posa a la pràctica aquell lema neoliberal que diu que tot allò que és gratuït no s’aprecia. Amb la qual cosa se’n materialitza un de més antic i evangèlic que diu que sempre paguen justos per pecadors. Com a conseqüència hi haurà escoles que veuran força limitada la seva participació als Camps.
-Dóna la sensació que hem passat de ser la joia de la corona del sistema educatiu català, com ens havien qualificat no fa gaire temps, a ser una nosa i competència deslleial per a les empreses “educatives” privades. El tancament del Camp d’Aprenentatge del Montsec així sembla demostrar-ho.
-La reducció de personal que hem sofert els Camps ha estat injustament asimètrica. Mentre que resten Camps amb quatre persones, altres queden només amb dues. És una manera d’establir categories i diferències innecessàries entre els Camps. Un atemptat a l’ètica i l’estètica.
-Posteriorment a la visita que el mes de maig ens va fer a la Culla (i també a l’Alt Berguedà) el subdirector general d’innovació, formació i orientació vam assabentar-nos que ens havia fet una avaluació general del Camp no gaire satisfactòria. Segons aquella oculta avaluació no arribàvem al notable. No hem sabut quins criteris es van fer servir per a efectuar tal valoració. Sense aprofundir amb més consideracions, no cal dir que com a Camp ens hem sentit fortament menystinguts.
-Després del tancament del CdA del Montsec i de la reducció de personal, els Camps encara no hem estat capaços d’articular una resposta mínima i unitària davant la direcció general responsable. Aquest fet posa de manifest la dificultat d’establir uns mínims acords entre Camps tan diversos.
Espero i desitjo que entre tots, però amb l’ajuda necessària dels que manen, aquestes febleses es puguin superar i els Camps puguin continuar sent uns referents en calidesa humana, rigor i innovació educativa.
Malauradament els Camps tenim més motius per estar de dol. El 28 de juny el cor d’en Tati, director del CdA de Juneda i un dels pioners dels Camps d’Aprenentatge, va deixar de bategar. El seu record i mestratge romandrà sempre amb nosaltres.
Vull acabar agraint de tot cor al gran equip ampliat de La Culla: Miquel, Anna P., Cèlia, Marta, Anna C.,David i Jaume, tota l’amistat i saviesa que m’han transmès i que espero haver sabut correspondre.
Tanmateix no puc deixar de recordar els companys i companyes de conca fluvial amb els que hem mantingut uns vincles més estrets de feina i amistat durant aquests anys: Rosa, Roser, Roger i Queralt; Quicu, Carles i Cesc. Com també els dos Xaviers i la Fina del Montsec amb qui, malgrat la llunyania, hem establert també uns ferms ponts d’amistat i complicitat a prova de minoracions.
A tots ells i elles i a la resta de companys i companyes dels Camps un cabàs ple de petonets de colorets! (Això no és un adéu sinó un hasta-lueg).
Jordi Griera-Cors
Subscriure's a:
Missatges (Atom)