Queralbs, Carançà, Núria

Casa Cuadrau 2014

BTT Borredà 2014

 

Comiat dels alumnes de sisè

Hola nois i noies:

S’acaba la vostra estada a l’escola Pompeu Fabra. Finalitza un període irrepetible de la vostra vida anomenat: infantesa (Segurament la més dolça i innocent de totes les etapes de la vida d’una persona); i aviat entrareu en una altra etapa –si no ho heu fet ja- plena de sorpreses i incerteses anomenada adolescència.

Durant aquesta dotzena d’anys d’infantesa heu gaudit i compartit junts tantes emocions que, per molts anys que passin i per molt allunyats que estigueu, sempre recordareu amb enyorança i satisfacció el temps viscut a la vostra escola.

Els mestres que heu tingut, com els vostres pares, ens sentim orgullosos d’haver compartit la vostra infantesa, i d’haver-vos ajudat a conèixer, descobrir i estimar el màxim de coses, a cadascú segons les seves possibilitats. La majoria marxeu amb una motxilla ben plena. Plena de coneixements, però també plena de llavors, llavors que cal que cuideu amb amor i feu créixer. Recordeu allò que us vaig dir a l’inici de cinquè del què esperava de vosaltres? R.E.S, Doncs, sí...

La llavor del Respecte, del respecte a les persones, els companys, els mestres, els pares els avis i gent gran, al dèbil, al pobre, al desfavorit... aquesta llavor vol dir també saber escoltar els altres, posar-se en el seu lloc, i pensar que per molt diferents que siguem física o intel·lectualment tenim una cosa en comú que és que tots som persones nascudes d’una mare.

La llavor de l’Esforç, aquesta llavor vol dir no deixar-se portar per la mandra. En tot allò que feu posar-hi el màxim d’interès i dedicació. Vol dir tenir curiositat i ganes d’aprendre, de conèixer, de saber. Voluntat de ser unes persones cultes i informades, per poder triar allò que més us convé, per poder ser independents i lliures.

La darrera llavor és la de la Simpatia, que vol dir saber fer les coses sempre amb una rialla, vol dir demanar les coses amb un si us plau i saber donar les gràcies. Vol dir fer amics allà on anem. Saber fer favors i ajudar els altres sense esperar res a canvi.

Totes aquestes llavors que porteu a la motxilla no pesen, ni ocupen espai, però se n’ha de tenir cura perquè puguin créixer i desenvolupar-se, i quant més les cuideu més lliures i feliços us sentireu i més contents estaran els que us envolten.

Desitjo de tot cor que, sigui quin sigui el camí futur que agafeu, sigui quina sigui la feina que desenvolupeu, tot allò que heu après en aquesta escola us serveixi per millorar en la vostra vida, i que també pugueu dir amb orgull: Vaig anar a l’escola pública Pompeu Fabra del meu poble, El Pont de Vilomara!

Bona sort i a reveure!

BTT Peralejos 2013

 

Comiat del Camp d'Aprenentatge del Bages i de tota la gran família dels Camps de Catalunya

Hola campetxans i campetxanes!

Un altre que se'n va. Finalment m'han acceptat la renúncia de director i retorno a les trinxeres. Com que se m'ha girat feina no vindré al Cap de Creus. Tots els comiats solen ser tristos sobretot quan hom ha estat tan a gustito en aquest col.lectiu. De totes mangueres us adjunto el meu comiat que he fet per a la memòria d'enguany per si us ve de gust de llegir (només són dues pàgines).

Em consola pensar que els quatre anys que he estat al Camp han estat paral.lels als d'en Pep Guardiola al Barça. Vam entrar la mateixa temporada. Vam anar renovant (la comissió de serveis) any a any. I a finals de la quarta temporada deixem l'equip en bones mans. Ell anirà a Nova York i jo al Pont de Vilomara, no ve d'un pam.

Moltes gràcies a tots.

Rebeu una emocionada abraçada.

I a reveure!

Jordi

*************************************************************************************************

Finalitzo una etapa educativa curta però intensa i enriquidora a la Culla. Ni que sigui com a testament pòstum per a la memòria del curs que s’acaba deixo aquest petit balanç emocional.

La meva relació amb la casa de la Culla comença a l’infantesa quan la casa encara era envoltada d’una aurèola de llegendes misterioses i macabres que els nens del barri de les Escodines ens encarregàvem de magnificar.

No és fins l’any 1981 que comença la meva relació adulta i professional amb la Culla, quan l’ajuntament de Manresa encarrega a un equip multidisciplinari (dos mestres, dos pagesos i dues biòlogues) de fer el projecte per convertir el mas de La Culla, recent adquirit, en la Casa de la Natura del Bages. Una vegada aprovat el projecte es van contractar les persones que l’havien de materialitzar: en Miquel Sala des del primer moment  i en Rufí Cerdan més tard. Amb ells dos, juntament amb en Joan Tatgé i Francesc Biosca (q.e.p.d.) de la Unió de Pagesos; i n’Ignasi Segon i el que això escriu, com a mestres, vam formar la comissió de la casa de la Culla que amb il·lusió, nocturnitat i alevosia vam estar força anys dissenyant i actualitzant el projecte pedagògic de la casa.

La voluntariosa comissió deixa de tenir sentit quan l’any 1993 la Casa de la Natura es converteix en Camp d’Aprenentatge i amb en Josep Girabal i l’Anna Peig s’institucionalitza la gestió pedagògica sota el paraigua del Departament d’Ensenyament. En Miquel, sota l’empara del Consell Comarcal, aporta la continuïtat i l’experiència al nou projecte. Més endavant en Jaume Pont completarà l’equip de quatre persones del Camp.

La meva relació amb la Culla com a usuari però, continua inalterable amb les successives generacions d’alumnes de cicle superior de l’escola del Pont de Vilomara i Rocafort, amb els quals també fèiem estades bianuals als Cda de la Garrotxa i CdA de Tarragona.

Finalment el 2008 amb motiu de la jubilació d’en Josep Girabal se m’ofereix l’oportunitat de poder entrar a formar part, ara ja de forma “oficial”, de l’equip docent del Camp: Miquel, Anna, Cèlia i Jordi. S’havia tancat el cercle i acomplert un somni!

Com el Barça d’en Guardiola han estat quatre anys de somni. Malauradament, aquest 2012 i de forma sobtada, el somni s’estronca. Les retallades de personal (minoració es veu que n’hem de dir) han afectat també el nostre Camp d’Aprenentatge. Un docent dels tres que depenem del departament d’ensenyament ha de deixar el Camp.

Com a conseqüència hem de lamentar que el proper curs no podrem atendre tota la demanda que, malgrat el copagament, ens han fet les escoles i instituts. Mal ens està el dir-ho però any rere any rebem més sol·licituds d’activitats de les que podem assumir. Aquest passat curs pel nostre Camp han passat 10.000 alumnes prova fefaent de la confiança renovada que ens fan els docents de la comarca i de les fructíferes sinergies creades amb els acords establerts amb el Consorci de Residus i la Fundació Aigües de Manresa.

Davant de la situació d’haver de valorar quina persona és l’afectada per la minoració, no he volgut que la meva condició de director condicioni el resultat i m’ofereixo voluntari per deixar el Camp i retornar a l’escola. Penso que dins de la gravetat de la situació és la menys dolenta per al Camp. Si la felicitat s’aconsegueix fent feliç als altres, amb la meva decisió faig feliç a vàries persones: la persona (i amiga) a qui li tocava administrativament de marxar, i a la directora (i amiga) i tot l’equip directiu de l’escola on retorno. Allí restaré els dos anys que em queden per la jubilació.

La felicitat però, no és completa. La decisió no ha estat fàcil. Han estat quatre anys d’una experiència enriquidora i inoblidable. Me’n vaig amb recança per tot el que deixo i amb una certa decepció per l’incert futur dels Camps. Alguns d’aquests aspectes decebedors que de manera somorta poden erosionar la fortalesa dels Camps són els que voldria mencionar per tractar de conjurar-los:

-El proper curs s’instaurarà la mesura de cobrament als alumnes per les activitats que realitzin als Camps. Amb la coartada de la crisi es posa a la pràctica aquell lema neoliberal que diu que tot allò que és gratuït no s’aprecia. Amb la qual cosa se’n materialitza un de més antic i evangèlic que diu que sempre paguen justos per pecadors. Com a conseqüència hi haurà escoles que veuran força limitada la seva participació als Camps.

-Dóna la sensació que hem passat de ser la joia de la corona del sistema educatiu català, com ens havien qualificat no fa gaire temps, a ser una nosa i competència deslleial per a les empreses “educatives” privades. El tancament del Camp d’Aprenentatge del Montsec així sembla demostrar-ho.

-La reducció de personal que hem sofert els Camps ha estat injustament asimètrica. Mentre que resten Camps amb quatre persones, altres queden només amb dues. És una manera d’establir categories i diferències innecessàries entre els Camps. Un atemptat a l’ètica i l’estètica.

-Posteriorment a la visita que el mes de maig ens va fer a la Culla (i també a l’Alt Berguedà) el subdirector general d’innovació, formació i orientació vam assabentar-nos que ens havia fet una avaluació general del Camp no gaire satisfactòria. Segons aquella oculta avaluació no arribàvem al notable. No hem sabut quins criteris es van fer servir per a efectuar tal valoració. Sense aprofundir amb més consideracions, no cal dir que com a Camp ens hem sentit fortament menystinguts.

-Després del tancament del CdA del Montsec i de la reducció de personal, els Camps encara no hem estat capaços d’articular una resposta mínima i unitària davant la direcció general responsable. Aquest fet posa de manifest la dificultat d’establir uns mínims acords entre Camps tan diversos.

Espero i desitjo que entre tots, però amb l’ajuda necessària dels que manen, aquestes febleses es puguin superar i els Camps puguin continuar sent uns referents en calidesa humana, rigor i innovació educativa.

Malauradament els Camps tenim més motius per estar de dol. El 28 de juny el cor d’en Tati, director del CdA de Juneda i un dels pioners dels Camps d’Aprenentatge, va deixar de bategar. El seu record i mestratge romandrà sempre amb nosaltres.

Vull acabar agraint de tot cor al gran equip ampliat de La Culla: Miquel, Anna P., Cèlia, Marta, Anna C.,David i Jaume, tota l’amistat i saviesa que m’han transmès i que espero haver sabut correspondre.

Tanmateix no puc deixar de recordar els companys i companyes de conca fluvial amb els que hem mantingut uns vincles més estrets de feina i amistat  durant aquests anys: Rosa, Roser, Roger i Queralt; Quicu, Carles i Cesc. Com també els dos Xaviers i  la Fina del Montsec amb qui, malgrat la llunyania, hem establert també uns ferms ponts d’amistat i complicitat a prova de minoracions.

A tots ells i elles i a la resta de companys i companyes dels Camps un cabàs ple de petonets de colorets! (Això no és un adéu sinó un hasta-lueg).

 

 

Jordi Griera-Cors

7/01/2011

Muntanyenca

Entre muntanyes va néixer l’estimada

i té sentor de farigola i romaní.

Prop dels cims, més a prop de l’estelada

servarà sempre, verda fescor de pi.

Allà són més rosades les seves matinades

amb l’aire fi que bressoleja els brins

i sa figura se m’apareix, com una fada

que fos caiguda des de més alts confins!

Oh, bon Déu! Feu que senti la florida primavera

i aquesta sentor seva que baixa de la serra

perfumada d’aqueix aire embriagador!

Quan la seva faç s’enfonsa a la seva cabellera

deixeu-vos-la sentir a nostra capçalera

quan vingui poc a poc a rondar la dolça mort!

Feu, Senyor, que sigui eterna i duradera

aquesta sensació de repós i d’infinit

a l’altra vida, allunyats d’aquesta terra

amb l’estimada als braços ¡Adormits!

(Joan Griera Carreter)

Captivats pel blau terraqüi

Contemplar la Terra des de l'espai, hauria de ser una assignatura d'obligat compliment per a tots els humans. Observar la insignificant però magnificent esfera blava en la immensitat del negre espai ha de ser una experiència vitalment trascendental i transformadora. La visió d'aquest meravellós espectacle ha de produir una metamorfosi en la limitada i egoïsta representació del món que tenim els humans que ens hauria de fer molt més humils i conscients que viatgem tots en un molt fràgil astre que cal cuidar com una mare. Segurament que aleshores ens adonariem de l'absurd de molts dels maltractaments que rep: guerres, contaminació, sobrexplotació... Penso que ens faria créixer més espiritualment i ens faria més lliures de les necessitats materials que ens hem anat imposant. L'odi i l'enveja serien arraconats per l'amor i la solidaritat. (O això és el que caldria esperar!)

Si vols tenir una experiència mística virtual semblant contempla la Terra des d'aquest web

105è. Aniversari de l'explosió del vapor del Pont de Vilomara

El 17 de gener de 1902 va fer explosió la caldera de la fàbrica tèxtil Jover del Pont de Vilomara.

Enguany farà doncs, 105 anys del desastre que colpejà el jove poble sorgit de la industrialització.
L’explosió de la caldera de la fàbrica Jover va afectar també l’adjacent fàbrica Regordosa, ja que la sala de la caldera estava de costat, només separada per un mur, amb la cuina i menjador de la fàbrica Regordosa. En l'accident van morir 12 persones, 5 homes i 7 dones, moltes d'elles molt joves.
Les víctimes de la fàbrica Jover foren:
Joan Clapers i Molins, 45 anys, Director de la fàbrica
Pere Casas i Camprubí, 30 anys, de Vilomara, auxiliar parador.
Manel Suñer i Graells, 25 anys, de Biosca, fogoner.
Enric Pla i Galobart, 15 anys, de Calders, auxiliar de fogoner.
Àngela Sellarès i Esteban, ?Víctimes del fàbrica Regordosa:
Àngela Musterni i Soler, 14 anys, de Mura.
Antònia Musterni i Soler, 12 anys, de Mura.
Josefina Giralt i Sellarés, 18 anys, de Mura.
Àngela Ballvé i Serra, 16 anys, de Mura.
Maria Prunés i Llorens, 12 anys, de Rocafort.
Francesca Caelles i Sanmartí, 12 anys, de Rocafort.
Josefina Casablanca i Mañosa, 39 anys, de Mura.
Dies més tard va morir com a conseqüència del “susto” rebut: Àngela Bonvehí i Serra de 44 anys, de Manresa.
Pareu esment amb els cognoms, procedència i edat de les víctimes que constata que en la primera fase de la industrialització la majoria de la mà d'obra procedia de l'entorn rural més proper i amb una important presència femenina molt jove. Si observem les cares d'aquests esforçats treballadors i treballadores en la imatge feta set anys abans de l'explosió podem veure reflectida en els seus ulls i el seu rostre la duresa de la vida que duien.

Siguin aquestes ratlles un sentit homenatge a tots els anònims treballadors i treballadores que amb la seva suor i sovint la seva vida van contribuir al progrés del nostre país.cat.

Accés al web sobre el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort explicat als infants.

Aniversari

Aquest febrer (el dia 14 per ser precisos) fa 32 anys que la Fina va arribar a Catalunya (terra d'acollida) procedent d'Extremadura (terra de conqueridors).

Aquell mateix any ella em va conquerir i jo, pobre de mi, la vaig ben acollir. Des d'aleshores que maldem per tal que allò que es va encendre fa 32 anys continuï cremant fins el dia del judici final al vespre.

L'impacte Nacional per a l'Educació

Sempre he cregut que, despareguda la mili (permeteu-me la provocació), l'escola és la millor eina de cohesió social de què disposem. El lloc on, des del fill de l'immigrant fins al fill del president de la Generalitat, poden compartir un temps, un espai, uns aprenentatges i uns valors que els han de servir per sentir-se membres d'una mateixa comunitat.
Crec que l'objectiu principal de l'educació obligatòria ha de ser formar ciutadans; persones educades, responsables, solidàries, esforçades, que tinguin clar quins són els seus drets i també els seus deures... i si, a més, podem fer que sortin sàvies i instruïdes, oli en un llum!
Només estarem en el bon camí quan tinguem una única i sòlida xarxa pública d'educació. Fins ara l'estructura del sistema educatiu és clarament segregadora i classista: L'escola privada-privada per a les classes altes, l'escola privada-concertada per a les classes mitges i l'escola pública per a les classes populars i desfavorides; uns itineraris establerts des del naixement!
Interpretant generosament i optimista el Pacte Nacional per a l'Educació sembla que s'intenta construir una sola xarxa amb els centres que ens financem amb diners públics. Som uns quants però, els que pensem que es parteix de tres pressupòsits falsos o si més no dubtosos:
1) Calia que l'escola pública es posés al nivell de la concertada i fes el mateix nombre d'hores per augmentar-ne la seva qualitat.
2) Els titulars de les escoles concertades seran sempre lleials i transparents en l'aplicació de l'esperit del pacte.
3) La Conselleria d'Educació (sigui quin sigui el seu color polític) no farà la vista grossa i exigirà control i rigor en l'administració dels contractes-concert.

Per sempre joves

Aquesta personal adaptació de la cançó Forever young del gran Dylan l'he considerada sempre com una laica oració per a ser resada-cantada abans d'anar a dormir.

Que els Déus ens beneeixin i ens protegeixin sempre
que els nostres somnis es facin realitat
que ajudem sempre els altres, i deixem que els altres ens ajudin,
que el nostre cor estigui sempre alegre
que la nostra cançó sigui eternament cantada.

Que ens mantinguem per sempre joves
per sempre sans, per sempre savis
que ens mantinguem per sempre joves.

I quan les malves vulguin créixer damunt nostre
que haguem bastit una escala fins les estrelles
per pujar serenament cada esglaó -de fet, no hi ha pressa-.
I que els nostres fills creixin per a ser justos
que visquin per a ser feliços
que reconeguin sempre la veritat on se vulgui que es trobin
que les seves mans estiguin sempre ocupades i els seus peus sempre amatents
que tinguin uns ferms fonaments quan bufin vents malastrucs.

Que es mantinguin per sempre joves
per sempre sans, per sempre savis.
Que es mantinguin... eternament joves!
(Ei! si no és demanar massa eh?)

La sisena hora

A les escoles cada dia tenim més dificultats per poder cobrir les baixes dels mestr@s. Es veu que falten mestres i han hagut d'obrir l'aixeta dels professors. Com si amb la sisena hora no ens haguéssim secundaritzat prou! En una cosa els llicenciats se sentiran com en un institut, i és amb els horaris que les escoles que fan sisena hora han hagut d'implementar (parauleta que fa ràbia).

Som força els mestres que pensem que la sisena hora ha sigut una baixada de calces de l'escola pública enfront de les patronals privades per tal de mantenir la seva lucrativa i interessada sisena hora. Si ho hagués intentat Convergència quan governava se li haguessin llançat les esquerres a la iugular. Que l'esquerra, quan toca poder, faci la feina bruta de la dreta s'ha convertit en un clàssic, una invariant política amb permís de Freinet i les seves invariants pedagògiques!

Horse to the water

Una cançó amb força:

Declaració de principis

El secret dels laberints
t'espera en el fons del cor,
conflent de tots els camins,
amagatall del perdut tresor.
Si busques el nord,
vés endins, endins.
J. M. Boix i Selva

Comiat de sisè 2003

Hola galifardeus!

Ja ho veieu, s’acaba  la vostra estada a l’escola pública Flama. Finalitzeu  una etapa meravellosa de la vostra vida. Si fóssim paleontòlegs diríem que acabeu l’era Primària i aviat us endinsareu en l’era Secundària. (Cal esperar que no trobeu massa dinosaures pel camí!)

Bromes a part, per a tots els pares i mares, aquest fi d’etapa representa molt més del que us podeu pensar.

Aquesta etapa que avui simbòlicament tanqueu, té un nom carregat de sentiments i tendresa. Aquest nom és el de: infantesa. (Segurament la més dolça i plàcida de totes les etapes de la vida d’una persona).

Ja sabeu que els pares i les mares tenim uns quants anys més que vosaltres (no gaires més per altra banda eh!) I aquests anyets de més, ens fan tenir més tirada a la nostàlgia, l’enyorança i al record de temps passats…

Aleshores, quan les moltes obligacions i cabòries ens deixen un moment per a la lúcida i serena reflexió, ens n’adonem, de cop i volta, que us heu fet grans…

Que els últims dotze anys ens han passat volant…

Que ja no sou uns nens ni unes nenes (sinó uns nois i uns noies)…

I que entreu irremeiablement en una altra emocionant etapa de la vostra vida plena d’incerteses i sorpreses anomenada: adolescència.

Tot això se’ns fa evident de cop i volta. (Com si els moments de lucidesa en els adults fossin tossudament intermitents)

És aleshores quan molts de nosaltres -secretament i en silenci però en el racó més sincer del nostre cor- ens penedim de no haver pogut (o sabut) gaudir, encara més, de la vostra irrepetible infantesa.

De no haver tingut més temps per dedicar-vos…

De no haver jugat més sovint amb vosaltres…

D’haver-vos dit potser massa vegades: No m’atabalis que tinc feina!

De tot això ens en penedim i us en demanem disculpes.

(L’ofici de pare i de mare, com el de fill i de filla, no és gens fàcil, i se n’aprèn a cops d’errades.)

D’aquesta dotzena d’anys de la vostra infantesa, els nou últims  els heu compartit junts en la mateixa escola, que serà ja per sempre: la vostra escola. Heu patit, disfrutat i compartit junts tants moments, que per molts anys que passin i per molt allunyats que estigueu, sempre recordareu amb enyorança i complaença el temps de infantesa viscut a la vostra escola…

Des que el curs 94-95 vàreu entrar a Parvulari 3 anys i us dèieu Tren petitó amb la Yolanda.

Curs 95-96 P4: Girafes amb la Carme Baró.

Curs 96-97 P5: Dofins altra vegada amb la Carme.

Curs 97-98 Primer: Pastissers amb la Roser Vila.

Curs 98-99 Segon: Pingüins amb la Teresa Masats.

Curs 99-2000 Tercer: Barrufets amb el Lluís Calderer.

Curs 2000-01 Quart: Inques amb l’Alba Baltiérrez.

Curs 2001-02 Cinquè: Borratges amb el Toni Guitart.

Curs 2002-03 Sisè: Àguiles amb la Roser Torra i en Pau Alegre.

...i tots els altres mestres, monitors i conserges flameros que us han ajudat a formar-vos com a persones responsables i educades.

Ara podeu anar a instituts diferents, i fareu nous amics i amigues, i tindreu professors i professores més bons i no tan bons. I tindreu noves i formidables experiències que us ajudaran a completar la vostra formació com a persones.

Però les vivències que heu compartit a l’escola aquests primers anys de la vostra existència i que us han ajudat a  forjar la vostra personalitat i a créixer interiorment (que és per on s’ha de començar a créixer )…. Tot això, ja no us ho pot prendre ningú. Forma part ja del vostre patrimoni personal i intransferible. Formarà part per sempre del vostre equipatge humà.

Desitgem de tot cor que, sigui quin sigui el camí futur que agafeu, sigui quina sigui la feina que desenvolupeu, tot allò que heu après a casa i a l’escola us serveixi per millorar en la vostra vida, que sapigueu distingir el que està bé del que està malament, que sapigueu dialogar amb la força de la raó, que sigueu sensibles a les injustícies, que estigueu sempre disposats a ajudar als més febles i necessitats... En fi, que pugueu dir sempre amb el cap ben alt: Vaig anar a l’escola pública Flama! i que els pares i mares no capiguem a la pell orgullosos de tenir uns fills i filles tan collonuts!

Els reis de l'Orient

-Mare, mare.. les amigues del cole diuen que els Reis Mags són els pares, ¿és veritat? 

La mare de Maria somriu, li fa un petó i li diu: 

- Mira, Maria ... He de ensenyar-te una cosa que guardo en aquest calaix des de fa 7 anys. 

La mare treu del calaix un sobre blanc. L'obre i li diu a Maria: 

- Aquesta carta la vam rebre a casa el dia en què vas néixer. És una carta escrita pels Reis Mags i que ens demanen que els fem 3 favors. Vols que la llegeixi? 

- Sí mare, per faaaavor! 

"Benvolgut pare i apreciada mare de Maria, Som els Reis Mags. Sabem que acaba de néixer la Maria. És un nena preciosa que us farà molt feliços a tots dos. Ja sabeu que cada 6 de gener nosaltres anem en silenci a casa de tots els nens i els deixem uns regalets per celebrar el naixement del nen Jesús i per dir-los lo orgullosos que estem d'ells. Però a partir d'ara no podrem fer-ho perquè estem molt vellets i cada vegada hi ha més i més nens en aquest món. No podem anar a casa de tots. A més, ahir vaig caure del camell i em vaig trencar el braç (sóc Melcior, una miqueta maldestre); Gaspar és molt lent perquè camina amb l'ajuda d'un vell bastó i Baltasar, el nostre vellet Baltasar !, s'oblida sempre d'on té la llista dels regals. Com veus, ja estem molt grans i necessitem demanar-vos 3 favors molt importants: 1er favor: Que ens ajudeu a posar els regals als nens. Cada pare i mare faran la nostra feina el dia de Reis: llegiran les cartes dels seus fills i, amb la mateixa il·lusió que la nostra, els posaran els regals com si fóssim nosaltres. Així tots els nens del món tindran els seus regals i nosaltres podrem descansar i veure, des del lluny, les seves caretes de alegría. 2º favor: Com que això és un gran secret, no ho podreu dir a Maria fins que compleixi els 7 anys. Quan tingui aquesta edat, ja serà més gran i sabrà guardar aquest secret. Els nens petits no han de saber que nosaltres ja no podem posar els regals i que són els pares els que ens ajuden perquè sinó ... què pensaran de nosaltres? ¿On deu ser la màgia? El secret s'ha de dir només als nens responsables, als quals ja poden entendre que nosaltres els estimem molt i que per això demanem ajuda als seus pares, les persones que més els estimen. 3er favor: Alguns pares que ens ajuden estan malalts o no tenen diners per comprar regals als seus fills. I també hi ha nens que no tenen la sort de tenir dos pares. Per això, necessitem que els vostres fills es converteixin "una miqueta" en Reis Mags i comparteixin alguns regals amb els nens que no tenen tanta sort com ells. Res més. ¿No és massa, veritat? Quan la Maria et pregunti per primera vegada qui són els Reis Mags llegiu-l'hi aquesta carta. Entendrà per què nosaltres hem confiat en vosaltres per fer la nostra feina: perquè sou les persones que més l'estimeu del món i que les que millor poden veure el seu enorme i bondadós cor de perla." 

Melchor, Gaspar i Baltasar

(Anònim)