6/7/20
23/4/20
Sant Jordi 2020 - IE Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort
Versió confinada de la rodolinització de la llegenda de Sant Jordi feta pel fantabulós equip de l'Institut -Escola del Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort.
Primera versió de la llegenda de Sant Jordi de l'any 2006:
11/4/20
Quan tot això s'acabi
En aquest temps de confinament físic i espiritual una laica i ingènua pregària:
1/4/20
Del Llibre Roig de C. G. Jung
Resposta final del diàleg entre el capità d'un vaixell en quarantena i un jove mariner. Extret del "Llibre Roig" de C.G. JUNG. (1914)
- "Capità, el noi està preocupat i molt agitat a causa de la quarantena que ens han imposat al port"
-Que t'inquieta noi? No tens prou menjar? No dorms prou?
-No és això, capità, no suporto no poder baixar a terra i no poder abraçar la meva família ".
-I si et deixessin baixar i estiguessis contagiós, suportaries la culpa d'infectar algú que no pot aguantar la malaltia?
-No m'ho perdonaria mai. Sembla feta expressament per fer-me la guitza.
-Pot ser. Però i si no fos així?
-Entenc el que voleu dir, però em sento privat de la llibertat capità, m'han privat d'alguna cosa.
-¡Príva't encara una mica més!
-M'esteu prenent el pèl?
-En absolut. Si et priven d'alguna cosa i no respons de manera adequada, has perdut.
-Llavors, segons vostè si em treuen alguna cosa ¿per vèncer he de llevar-me alguna cosa més per mi mateix?
-Així és. Ho vaig fer a la quarantena de fa 7 anys.
-I què és el que us vau llevar? "
Tenia d'esperar més de 20 dies sobre el vaixell. Feia mesos que esperava arribar a port i gaudir de la primavera en terra. Hi va haver una epidèmia. A Port April ens van vetar baixar. Els primers dies van ser durs. Em sentia com vosaltres. Després vaig començar a contestar aquelles imposicions no utilitzant la lògica. Sabia que després de 21 dies d'aquest comportament es crea un costum. En comptes de lamentar-me i crear costums desastroses, vaig començar a portar-me de manera diferent a tots els altres. Abans em vaig posar a reflexionar sobre els qui realment pateixen privacions cada dia de la seva miserable vida i després, vaig decidir vèncer.
“Vaig començar amb l'aliment. Em vaig imposar menjar la meitat de tot el que menjava habitualment; després vaig començar a seleccionar els aliments més digeribles, per no sobrecarregar el meu cos.
El pas següent va ser unir això amb una depuració de pensaments malsans i tenir cada vegada més pensaments elevats i nobles.
Em vaig imposar llegir mínim una pàgina cada dia d'un tema que no coneixia.
Em vaig imposar fer exercicis sobre el pont del vaixell.
Un vell hindú m'havia dit anys abans, que el cos es potenciava retenint l'alè. Em vaig imposar fer profundes respiracions completes cada matí. Crec que els meus pulmons no havien arribat a tal capacitat i força.
La tarda era l'hora de les oracions, l'hora de donar les gràcies; a una entitat qualsevol per no haver-me donat, el destí, privacions serioses durant tota la meva vida.
L’hindú m'havia aconsellat acostumar-me a imaginar, la llum entrar en mi i fer-me més fort.
Podia funcionar també per a la gent estimada que estava lluny; vaig integrar aquesta pràctica en la meva rutina diària sobre el vaixell.
En comptes de pensar en tot el que no podia fer, pensava en el que hauria fet un cop baixat a terra. Visualitzava les escenes cada dia, les vivia intensament i gaudia de l'espera.
Tot el que podem obtenir de seguida, mai és interessant. L'espera sublima el desig i el fa més poderós.
M'havia privat d'aliments suculents, d'ampolles de rom, també de tacs i improperis.
M'havia privat de jugar a les cartes, de dormir molt, de fer el dropo, de pensar només en el que m'havien tret....”
-Com va acabar capità?
-Vaig adquirí tots aquelles costums nous. Em van deixar baixar després de molt més temps del previst.
-Us van privar de la primavera llavors? "
-Sí, aquell any em van privar de la primavera i de moltes coses més, però jo havia florit igualment, m'havia portat la primavera dins meu, i ningú mai més podrà treure-me-la."
15/12/19
Encreuant paisatges
Qüestionari previ
*De quina manera s’enfoca l’educació en una zona rural com aquesta?
En educació s’ha de partir sempre d’uns principis bàsics i universals, (el que en Freinet anomenava Invariants pedagògiques), que haurien de ser el fonament de qualsevol institució educativa. Aquestes invariants es poden resumir en tres paraules: Educar és estimar. (No es pot estimar allò que es desconeix)
L’educador ha de conèixer i estimar els alumnes que té al càrrec.
L’educador ha d’estimar la seva feina i acompanyar els alumnes en el seus aprenentages, a cadascú segons les seves possibilitats, i sempre a partir del medi més proper.
A partir d’aquí cada escola edifica el seu projecte educatiu i posa més énfasi en un aspecte o un altre (plàstica, música, esport …) és evident que la nostra escola, donada la seva composició sociològica i la riquesa patrimonial descoberta + el fet d’estar a la porta del Parc Natural vam optar per la banda mediambiental i de coneixement del medi més proper amb l’objectiu que els alumnes poguessin conèixer, valorar i estimar el tros de Catalunya que els havia tocat néixer o viure i on tenien les seves arrels.
*Fins a quin punt l’entorn natural condiciona els temes educatius?
L’entorn, sigui natural o social, és el que és i a cada lloc i a cada escola és diferent.
El que fa l’entorn (sigui natural sigui social) és oferir un gran ventall de recursos i possibilitats per a la pràctica educativa, només falta tenir la voluntat de conèixe’ls i adequar-los.
A la primeria dels anys vuitanta del s. passat quan vam arribar a l’escola un grup molt reduït de joves i motivats mestres, influenciats pels postulats de l’escola Nova o escola Activa, vam veure que si volíem dur a terme la nostra tasca i fer realitat àllò d'“aprendre de l’entorn i amb l’entorn” el que havíem de fer primer és conèixe’l nosaltres. Per això vam dedicar els primers dos anys a fer una immersió total en la geografia i història del municipi. Va ser aleshores que vam descobrir el ventall de recursos que ens oferia l’entorn i que nosaltres vam adaptar a la pràctica educativa.
A partir d’aquesta immersió vam definir uns punts d’interés del municipi que els alumnes de l’escola havien de conéixer i visitar a peu al llarg del seu pas per l’escola. (ermites, masies, fonts, tines, camins, muntanyes, llegendes …)
*A partir de quins projectes s’explicava aquest entorn immediat?
Aquests punts d’interès abans esmentats es graduava en funció de l’edat i la pròximitat, ja que les sortides es feien a peu acompanyat sempre d’un treball previ.
Pel que fa als més grans (primer setè i vuitè d’EGB, després 5è i 6è) els grans eixos han sigut:
- El pont, El camí ral, els bandolers (Capablanca)
- El Puig Gil i les tines de la Lluca i les Balmes Roges
- La vall del Flequer (vinya i maquis)
*Imagino que deu ser diferent treballar aquí respecte a una zona superpoblada com pot ser Terrassa, que està a aquí mateix...
Deixant a banda les ràtios elevades que sempre són un inconvenient en el desenvolupament de les tasques educatives ja siguis en un poble o en una ciutat, quedi clar que no hi ha dos entorns iguals siguin naturals o socials. L’estudi clássic del coneixement del medi que es basa en cercles concèntrics: Escola, Poble/Ciutat, Municipi, Comarca, Nació, Estat, UE etc; en una ciutat n’apareix un altre molt important com pot ser el barri/districte on està inserida l’escola.
D’altra banda la llunyania de l’entorn natural en una gran ciutat pot ser compensada amb la proximitat dels parcs verds del barri. En definitiva cada escola ha d’adaptar-se i treure profit de l’entorn on està inserida.
*Fa uns minuts parlàvem de les tines de pedra seca. Des de l’escola també vau fer una tasca per deixar constància digital d’aquestes construccions, veritat?
En els inicis la tasca de mestres i alumnes lògicament era totalment analògica i a mesura que van anar entrant les noves tecnologies a l'escola les vam anar adaptant, digitalitzant i posant el coneixement a l'abast de tothom, efectivament.
Una de les coses per la qual ens sentim orgullosos és en la d'haver posat el primer gra de sorra en el re-descobriment i posada en valor, no només del grandiós llegat de pedraseca que tenim, sinó de tot el patrimoni cultural del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort.
1/9/19
31/8/19
18/7/19
26/1/19
19/7/18
11/6/18
20/10/17
IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans
Pedra seca-pedra viva
Han sigut tres municipis eminentment rurals que han tingut en la vinya el seu conreu per excel·lència i que els ha proporcionat moltes jornades de feina però també moments de prosperitat.
Avui el conreu de la vinya és residual. Els ceps que es van plantar fins als llocs més abruptes i isolats han estat engolits pel bosc, però la feinada de generacions i generacions d'habitants d'aquestes terres encara perdura en forma de marges, feixes, barraques, fonts, tines...
Perdura perquè la pedra seca amb què es van bastir porta l'alè i la força col·lectiva d'aquells esforçats treballadors i treballadores que van contribuir amb el seu grandiós gra de sorra al progrés de les seves famílies i del país.
Avui és feina de tots mantenir aquell esperit col·lectiu i mantenir ben viva aquesta, nostra, pedra seca.
Així ho han entès mestr@s i alumnes de les escoles de Mura i El Pont de Vilomara i Rocafort que amb els seus treballs volen posar en valor tot aquest patrimoni, fer-ne difusió, conservar-lo i preservar-lo per a gaudi de les futures generacions com a mostra d'un temps passat però ben viu en la memòria col·lectiva de tothom.
Així sigui.
Apunts per a la presentació dels treballs de l'escola
Aquests treballs, com totes les tasques que es realitzen en el marc escolar, també són conseqüència d'una determinada línia pedagògica que dóna una especial importància al coneixement del medi.
Pensem que un projecte educatiu no és un bolet que s'improvisa en un dia, ni és una Constitució fixa i intocable, sinó que és un projecte viu flexible i modelable amb el transcurs del temps. Perquè tot projecte educatiu és el fruit de la sedimentació d'un munt de bones i exitoses pràctiques educatives fetes per molts anònims mestres al llarg de la història que han format un substrat, una base, on es va fonamentant i inspirant la línia educativa de cada escola.
Doncs bé, l'origen aquesta feina sorda i constant de sedimentació, és a la qual em vull referir a partir d'una història d'enamorament per una feina i una terra. Una història particular i local, però que es pot generalitzar a molts altres mestres i escoles que estimen la seva feina.
Aquesta història particular comença un setembre de l'any 1983, quan dos mestres que acabaven d'aprovar les oposicions per l’especialitat de Ciències Socials són destinats a l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort.
-Situem-nos: Any 1983. Tot estava per fer i tot era possible. Els primers ajuntaments democràtics feia tres anys que s'havien format (amb el pare del Cecilio al capdavant del del Pont) (tu Cecilio deuries tenir 8-9 anys).
-La Generalitat tot just començava a tenir plenes competències en ensenyament. (L'escola fins feia quatre dies tenia l'original nom de "Centro escolar Generalísimo Franco").
-Evidentment l'escola estava desproveïda d'ordinadors, Internet i wifis. La tecnologia punta eren els radiocassets, ciclostils i impremtes de gelatina i projector de diapositives.
-No es parlava de TDAHs, NEEs, Sepis, PIs, EAPs, .... Simplement hi havia nens mogudets, nens que necessitaven més temps, nens que necessitaven més carinyo o nens que necessitaven més exigència... Si fa no fa com ara però sense etiquetes i sigles.
-Tampoc es parlava de Competències, indicadors, actuacions, àmbits... S'intentava tenir presents els postulats de l'escola Nova o escola Activa. Què venien a dir aquests postulats? Com els manaments de la llei de Déu es poden resumir en dos:
1. Estimaràs els teus alumnes per sobre de totes les coses
i 2. Els acompanyaràs en els seus aprenentatges a cadascú segons les seves possibilitats i necessitats sempre a partir del medi més proper i local per arribar al més general i universal.
Doncs ja tenim tots els ingredients: Dos joves mestres i entusiastes de les Ciències Socials, que tenen un poble, una escola i uns alumnes. Ai làs, però, els faltava una cosa imprescindible: El coneixement del medi més proper. Eren uns autèntics ignorants respecte de la geografia i història del territori on havien de desenvolupar la seva feina. Com podien crear eixos d'animació per estimular la motivació dels alumnes en els aprenentatges si desconeixien per complet l'entorn on vivien els seus alumnes? Com podien estimular en els alumnes l'estima per la terra on els havia tocat néixer o viure des de la desconeixença de l'entorn?
Aquesta debilitat dos enamorats de les CCSS no s'ho podien permetre.
Així que des del primer dia es van posar mans a l’obra. Com que van trobar poca bibliografia es van proposar de crear-la. Anaven alternant dos tipus de recerca:
-Per una banda una feina de rata de biblioteca mirant arxius com el de l'ajuntament (que els va obrir les portes) com també l'arxiu comarcal. També arxius particulars amb força informació de tipus oral.
-Per una altra banda una feina de ratolí de bosc. Recorrent a peu tots els racons del municipi (amb unes fotocòpies ampliades del mapa de la Diputació de 1960) i cartografiant i anotant els topònims i tot allò que fos rellevant i que no recollia la cartografia oficial…
(Cal destacar que en aquestes tasques van rebre ajuda de moltes persones, però és de justícia destacar-ne almenys cinc: Josefina Oliveres, Enric Pérez, Isidre Casasaies de les Grauetes, Valentí Oliveres d'Oristrell i la família Camprubí de Roviralta.)
Amb tota aquesta recerca van anar descobrint:
-Terme de Nèspola. Tres municipis. Revista d'escola (i nom després de l'escola de Mura).
-Termes de Mura i Talamanca allargats per dret de pas de ramats
-Nucli històric Rocafort i Sitjar, Sant Benet.
-Pont monumental conseqüència del camí ral Manresa-Barna.
-Llegendes i històries. Capablanca. La Lluca, pedra de les creus, Maquis, Vall del Flequer.
-Vilomara raval a prop del pont. Fàbriques. 1868 canvi d'ajuntament. Explosió...
-Creixement demogràfic per la industrialització. Immigració anys 50. Rubio i Carboneras.
-Pel que fa a la recerca més geogràfica van rescatar de l'oblit topònims i noms de llocs i fonts avui ja normalitzats: Gall Curt, Cornadelles, Ermitanets, Còdol Llarg, Colldat, Canelles, Rovira, Ricardo (alguns en cia. De Gabriel Marquès que estava col.laborant amb el mapa del CET.).
-I evidentment van descobrir la gran importància que va tenir la vinya i la quantitat de marges, feixes, barraques i tines que es repartien per tot el territori Nespola com les Tines Escudelleta, Ricardo, Tosques, Bleda, Closes, Balmes Roges...
(Per cert, encara no fa gaire en vaig descobrir una altra no inventariada adossada a una barraca a la baga de Casajoana.)
...
En fi... tota aquesta feina que van iniciar aquell parell de mestres va ser continuada, assumida i millorada per altres anònims mestres que encara avui fan seu tot aquest llegat i continuen engruixint i millorant aquest sediment destinat a proporcionar una millor coneixença i estima d'aquesta terra. Que en el cas de l'escola Pompeu Fabra es concreten en una sèrie de sortides de treball i descoberta a peu des de P3 a sisè. Que a CS. Són: Camí ral. Puig Gil-Balmes Roges i Vall del Flequer....
Moltes gràcies per la vostra pacient atenció i permetre'm poder reivindicar la tasca pionera de l'escola en el descobriment, coneixença i valoració de l'immens patrimoni natural i cultural d'aquest territori anomenat Nèspola.
24/7/17
18/6/17
10/4/17
10/04/2017
Néixer i morir el mateix dia de primavera...
Incerta glòria d'un matí d'abril
que ens ha deixat la M. Carmen.
Lluminosa pols d'estels som
amb fugaç vida terrena.
Finida l'estada refem la via
vers la llum eterna
deixant memòria viva
en els cors estimats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)