(IV) CERCAMÓN (L'Amor Cortés o Fin'amors)

Com s'insinua en l'apartat II l'autor posa l'amor cortés (per a les classes altes) com un complement social del catarisme (per a les classes baixes).
Ben clar ho diu Bernat a Cercamón:
"Trobadors i perfectes no són més que els dos costats de la mateixa moneda. Una cara és per a la plana gent que necessiten d'una doctrina com de religió."
"Per al fin'amors cal temps i la serenitat que ve de la riquesa, el pobre no té la calma d'esperit per dedicar-se a la cortesia."
El catarisme doncs venia a ser una adaptació de l'amor cortés per als pobres. [O a l'inrevés si voleu: l'amor cortés una adaptació del catarisme per a les classes elevades. La qüestió és que als pobres els toca ballar sempre amb la més lletja](digressió)

L'amor cortés surgeix pels volts del s. XII a les corts d'Occitània degut a la confluència de la poesia amorosa àrab (vegeu l'encontre d'Ermessenda amb Ibn Hazam pàg 64-65) amb elements cèltics i l'herència de la cultura llatina (sobretot Ovidi) vist tot plegat pel prisma feudalitzant de l'época.
L'autor posa com a antecedents de l'amor cortés en el s. XI al convent de Sant Joan de les Abadesses dirigit per Ingilberga, germana d'Oliba. "Es el pur amor crestià traslladat a les relacions cavaller i dama, dona i home" (pàg. 57).
Els trobadors foren els introductors i propagadors de l'amor galant per les corts senyorials d'Occitània.

L'Amor Cortés englovava el que s'anomenava el Joc Cortés i el Fin'amors.

El Joc Cortés consistia en un conjunt de ritus i comportaments galants, convencionals i socials, sense relació directa amb l'amor en sentit estricte, que servia per depurar els costums un tant ferèstecs de l'época i dotar-los d'una certa elegància i delicadesa.

El Fin'amors, essència i meta última de l' Amor Cortés anava molt més enllà de les formes galanes i la simple cortesia del Joc Cortés; era un estat indescriptible d'èxtasi deliqüescent, voluptuós i místic.
Fin'amors és el fi de l'amor, el joi de la natura. Un amor que, passant per la persona, l'arrossega molt lluny fins a un sentiment tot delicat i difuminat, l'amor de la natura en ella mateixa:
"El Fin'amors és trascendència vers un àmbit més gran que abasta tant la llum com el cant dels ocells..." (pàg 90).
Tot això i molt més suposava el Fin'amors. I per tant una peculiar manera d'entendre les relacions d'amor i amistat.
Com que els matrimonis en aquell temps eren per raons econòmiques o polítiques, l'Amor Cotés proclamava l'espontaneïtat de l'amor i els sentiments. Hi havia  una dissociacio i quasi antagonisme entre amor i matrimoni, d'aquí que només fos considerat veritable amor, l'amor adulterí de l'amant, ja que era l'únic voluntàriament escollit i totalment desinteressat (pàg. 106).

El Fin'amors s'entenia en principi com un llarg servei de l'"aspirant" fins arribar al Bes d'Amor que el convertia en l'adorador exclusiu de la dama. A partir d'aquí començava la depuració de l'instint, ja que el Fin'Amors era incompatible amb les relacions sexuals.
L'amant havia de mantenir-se submís i fidel als desitjos de la dama i superar totes les proves que lla l'imposava.
La dama per la seva part havia de saber distingir l'amant veritable del fals i no podia descuidar la cortesia envers la resta de caballers de la cort, encara que no podia estimar ningú més que a qui havia donat el Bes d'Amor.
Un cop segura, la dama afavoria el seu amant, apareixent d'amagat i amb garantia de confidencialitat tota nua davant de l'amant i deixant-se comtemplar i admirar.
El punt culminant arribava el dia que l'amant era convidat a jeure amb la dama, abstenint-se però de fer altra cosa que acariciar-la i abarçar-la. Aquesta prova eròtica evidenciava si el company era capaç de controlar les exigències últimes del sexe. Ja que en el Fin'amors era permès tot excepte la penetració.
"Nosaltres no fem l'amor per gaudir de la immediata descàrrega, sinó del seu fluir lent i contingut, quan sembla venir però no arriba. Eixa tensió que lentament s'ageganta és l'inici de la nostra obra, que consisteix a utilitzar aquest instant per comunicar amb la natura i l'amada" (pàg. 115).
La dama però, excepcionalment, podia consentir la totalitat de la'mor carnal, la còpula.
Així és com Cercamón, que passa la meitat del llibre literalment "penjat" per l'amor d'Esclarmonda i per assolir l'estat últim del Fin'amors, arriba a la purificació del seu amor i abasta la il·luminació tant cobejada, en un dels fragments del llibre (pàg. 180-183).
"Penetra'm ja, Cercamón, el teu amor es fi i perfecte, entra en el meu cos ingràvid amb la teva buidor de cor. No sentiràs res, espera, allò que sempre ha vingut canviarà de direcció, el teu torrent brollarà riu amunt, allò que sortia quedarà endins, allò que de seguida finia durarà temps i temps: el teu cap s'obrirà alerta..." (Ara en diríem sexe tàntric).

Tota aquesta refinada estructura de l'Amor Cortés va coexistir amb una altra més planera idea de l'amor: l'amor cavalleresc que considerava més natural fruir abans d'estimar que estimar abans de fruir i que l'amor no es podia provar si no era amb el coit.
Mostra d'aquesta altra concepció de l'amor és la que exhibeix en la primera part del libre, Ermengol davant la seva estimada Azalais tímida entusiasta del Fin'amors.
"Sigui doncs bell comte. Pren la teva dona incontinent, i ja que de fin'amors no vols que et parli, fes almenys l'amor tot finament" (pàg. 54-55)

(III) CERCAMÓN (La treva de Déu)

Una frase que descriu esquemàticament els estaments la societat feudal diu que: "El senyor fa la guerra, el monjo resa i el pagès treballa la terra". L'autor del llibre centra la narració sobre els dos primers estaments: noblesa i església.
En la primera part del llibre es destaca sobretot la tasca realitzada pels monjos en la construcció i pacificació del país. Ermessenda i Oliba (noblesa i església) són els  encarregats de crear tota la infrastructura necessària:
"doncs un país són pobles, masies i famílies aplegades. Això es fa amb el comerç, la pau i els camins" (pàg. 48).
Les últimes paraules del Papa Gerbert tornen a incidir en el mateix:
"Concretament recomano que assegureu el comerç i per això és necessari que hi hagi pau i camins".

Encara el propi Oliba abans de morir deixa als seus deixebles la continuació de la tasca:
"Cal bastir pont i camí, cal connectar, obrir les valls, saltar cims i penya-segats, instaurar fires i afavorir mercats vora monestirs i catedrals: unir els pobles amb camins i calçades com era en el temps dels romans: llavors haurem creat un país." (pàg. 82).

Les lluites i rivalitats entre senyors feudals (que no queda prou reflectit en el llibre) creava molta inseguretat entre la gent senzilla. Si es volia tirar endavant el país no n'hi havia prou en bastir ponts i camins, comunicant pobles i possibilitar mercats on cada setmana els pagesos poguessin portar a vendre allò que els sobrés i adquirir allò que no produïen. Calia a més a més seguretat en els camins i les viles perquè tot això es consolidés.
Fou així com el 16 de maig de 1027 l'abat Oliba instituí, al prat de Toluges, prop de Perpinyà, la Treva de Déu per la qual quedava determinat que:
 " Cap habitant del sobredit comtat no assalti el seu enemic des de l'hora nona de dissabte fins a l'hora prima de dilluns..." Més tard s'amplià: "La pau serà mantinguda des del dijous fins a primera hora del dilluns" (pàg. 71-72).
La Treva de Déu començà a pacificar el tarannà bel·licós dels temps.
Per últim ressaltar que la tasca efectuada pels monestirs no es limitava a les obres públiques i a la seguretat ciutada -com en diem avui- sinó que s'extenia a molts altres àmbits com el cultural i artístic:
"Ara aquesta seguretat civil i base econòmica calia manifestar-la amb l'eclosió d'un art corresponent, el país posseïa els mitjans, ells els coneixements. Amb l'ajuda dels monestirs sobriria al món un art místic nou carregat de bellesa, solitud i misteri" (pàg. 72).
"Els monestirs foren nucli germinal d'aquesta nova cultura: església, escola, mercat, tribunal, i lloc segur, aglutinaren al seu entorn les relacions socials que quallaren al país. El Monestir ha estat el bressol del renaixement comercial i cultural que ens interessava promoure. Mancava restablir el respecte a la llei, inculcant la pertinença de la seva aplicació i el costum de recòrrer als tribunals per a fixar els plets" (pàg. 74).
Per finalitzar unes belles paraules que l'autor posa en llavis d'Oliba i que són tota una definició:
"Un país és un conjunt de gent que abans vivien separats, pobrament, autosuficients i ara treballen junts en un projecte de vida comuna, que s'nelaren o s'ensorren a la vegada, gaudeixen de la collita de l'any o passen gana tots junts, perquè comercien i es tracten. Això és un país: gent embarcada en la mateixa nau per un pacte voluntari de solidaritat dels uns amb els altres".

(II) CERCAMÖN (adopcionisme - catarisme)

Com s'ha esmentat en l'apartat anterior la independència política anava estretament lligada a la independència religiosa. En paraules de Blanca de Castella (pàg. 125): "Una esglèsia lliure és un país independent".

L'adopcionisme, doctrina religiosa que considerava Jesús, en tant que home, era fill de Déu tan sols per adopció, s'extengué pels comtats catalans pels voltants dels segles VIII i IX. Aquesta doctrina casava molt bé amb la religió musulmana. Es va produir un intent de deslligar-se del poder carolingi i papal tot i un acostament a la cultura i refinament àrabs.
Fèlix d'Urgell fou qui defensà l'adopcionisme enfront dels representants del centralisme d'aquella època: Carlemany i Lleó XIII. Aquests intents foren finalment sotmesos. L'autor en fa referències  a  les pàg. 56 i 69-70. "Si Fèlix i els seu protector Elipand de Toledo haguessin consolidat l'adopcionisme, s'hagués pogut produir una entesa entre els moros i cristians, unificant la península. Això Carlemany no ho volgué de cap manera..."
Així doncs, veiem que els desitjos independentistes són canalitzats sota formes religioses i que els poders fàctics combaten aquestes formes per sotmetre políticament.
Quatre segles més tard (s. XIII) la història es repeteix. El floreixent país occitano-català és amenaçat i dividit per l'imperi franc i el Papat sota el pretext de combatre una heretgia: el catarisme.

El catarisme neix com una forma de reacció contra la corrupció, riquesa i poder que ostentava l'Església, i que suposava un retorn a l'austeritat, santedat i pobresa del cristianisme primigeni.
Segons el catarisme hi ha dos principis irreductibles (dualisme): el bé i el mal. Com els gnòstics consideraven el Jehovà de l'Antic Testament com un demiürg pervers, creador de la matèria i per tant essencialment dolenta. El veritable Déu només era revelat pel Nou testament. Creien que pels virtuosos no hi ha resurecció del cos. Els perversos en canvi, transmigren en cossos d'animals. Per això eren vegetarians i s'abstenien fins i tot de menjar ous, formatge i llet. En canvi menjaven peix perquè creien que els peixos no tenien origen sexual. Refusaven el matrimoni i tota relació sexual.

Els preceptes més estrictes eren observats únicament per algunes persones excepcionalment santes anomenades "perfectes". La resta, "creients" tenien una observància menys rigurosa dels preceptes, tan sols abans de morir rebien la "imposició de mans" que constituïa l'admissió al grau de "perfectes".
Tot plegat es traduïa en una diferent visió i interpretació del món respecte de l'església ortodoxa. És exemplaritzador en aquest sentit la baralla dialèctica entre el perfecte Gilabert de Castres i Santo Domingo, enviat aquest per Blanca de Castella amb el beneplàcit del Papa, per combatre l'heretgia en un primer moment amb les mateixes armes: santedat i austeritat (pàg.136-138).
Resumint amb les paraules de Gilabert dirigint-se a Santo Domingo: "La vostra visió fa de la terra un infern; la nostra vol fer de l'infern una terra habitable per tots".

Tanmateix el catarisme no és més que la manifestació en el terreny religiós de les aspiracions d'un país que se sent diferent i que vol gaudir de la seva libertat.
El paral#lelisme amb l'adopcionisme és citat pel propi autor en llavis d'Arnau de castellbó (pàg. 100): "...una vegada més el perill ve dels francs i del Papa. Els guerrers del nord i Roma s'alien per destruir el país lliure que nosaltres volem mantenir..."
Les raons d'aquesta amenaça no són solament religioses tot i que n'adopten la forma. El propi Arnau les explica (pàg. 100-101): "A l'Occitània existeix una llibertat política que permet comunes amb consellers escollits pel poble i milícies populars per a mantenir eixa llibertat". (municipalitats lliures).
"Hi ha una llibertat de costums, més refinats i oberts, estesa pels trobadors des de les corts d'amor que les castellanes." (fins amors).
"Hi ha un moviment religiós, que és el nostre, (es refereix a Gilabert) tornant a la germanor i veracitat dels primers cristians." (catarisme).
" A més a més, som un país ric i de vida agradable".
"Hem assolit de preservar els nostres dominis del bàrbar feudalisme del nord i de les mans limitatives de l'església de Roma, i això ells no ho perdonen."

(I) "CERCAMÓN" (la independència dels comtats catalans)

En la primera part del llibre, que abarça el període 967-1045 es descriu l'ambient general que es respira en els comtats catalans a travès de tres personatges:
-Ermengol, fill del comte d'Urgell
-Oliba fill d'Oliba Cabreta, comte de Besalú i Cerdanya
-Ermessenda, filla del comte de Carcassona.
Adquireixen especial protagonisme els dos últims, als qui l'autor proposa com a iniciadors d'una frustrada nació catalano-occitana: L'abat Oliba, que ho va ser dels monestirs de Ripoll i Cuixà, i bisbe de Vic; i la comtessa Ermessenda muller del comte de Barcelona, Ramon Borrel i regent dels comtats de Barcelona durant les minories d'edat dels seu fill i nét: Berenguer Ramon i amon Berenguer respectivament.
Al llarg del llibre es fa contnuades referències poètiques i gairebé utòpiques  a la voluntad de reconstrucció i bastiment d'un país lliure amb una cultura i idiosincràcia pròpia que vol recollir l'herència humanística grega i romana i extendre's com una taca d'oli a banda i banda del Pirineu per tota la Mediterrània.
Però les referències concretes del procés d'independització dels comtats catalans es centren en la lenta i paulatina desvinculació respecte de l'imperi franc.
Aquesta independència es concreta en dos aspectes, sovint complementaris,: Per un costat una independència eclesiàstica (que gairebé vol dir política) dels bisbats catalans que depenien de Narbona; i per un altre costat un atansament al califat de Còrdova.
Si la inependència estrictament política, sinó de dret sí de fet, era ja inqüestionable (els comtats no oferien ja els seu vassallatge a l'emperador franc) la dependència eclesiàstica esperonava els intents de creació d'un arquebisbat propi.
Aquest desig d'independència anava estretament lligat a l'admiració vers la cultura, riquesa i refinament del món àrab. En aquests dos aspectes hi juga un paper fonamental la qüestió de l'adopcionisme.
En la independència respecte de la seu narbonesa són vitals els contacte que tenen els protagonistes amb Roma.
En el llibre l'autor fa anar a Ermessenda, el seu marit comte Borrel i el bisbe de Vic Ató a Roma per confirmar per a la seu de Vic el paper de metròpoli que en l'època visigòtica tingué Tarragona (ara en mans dels àrabs) (pag .43).
De l'atansament vers els món musulmà són eloqüents les paraules que l'autor posa en llavis d'Oliba quan parla amb el fogós Ermengol (pàg 55) "...d'or i estofes, pren-ne quant vulguis, jo vull llibres i homes sapients"
O bé la conversa que mantenen Oliba i el seu germà Bernat on surt ja la qüestió adopcionista (pàg. 56). Les útimes frases són un bon resum: "Ens atansem a Roma i Còrdova per a desenganxar-nos dels reis francs. Gerbert ens ajudarà creant l'arquebisbat d'Ausona independent de Narbona, i ara Còrdova farà de contrapès dels francs"

La primera part del llibre conclou amb la certesa dels perill que graviten sobre aquest naixent país, i amb els encàrrecs que  Oliba dóna a Ermessenda i els seus deixebles.
A Ermessenda diu: (pàg. 78-79): "No es pot canviar el món des de dalt. Cal començar per baix" ... "...consagra cavallers i amadors, cantors i perfectes ... que preparin, poble per poble, des de baix, l'evolució començada..."
Als seus deixebels diu (pàg. 80-82): "La qüestió ara és posar a l'abast del poble tot sencer, la part d'eixos coneixements..."
A la segona part del llibre (1212-1264) es descriu a través d'un trobador, Cercamón, la societat sortida de la sembra efectuada per Oliba, Ermessenda i els seus seguidors, les amenaces que ha d'afrontar i la seva desfeta.
Les amenaces són ja apuntades en les pàg. 100-101, amb les referències al paral·lelisme entre l'adopcionisme i el catarisme del què es tracta en l'apartat II.
L'imperi franc i el Papat tornen a posar en perill la llibertat d'aquesta societat que ha costat tant de bastir.
Finalment el país cobejat per Oliba i Ermessenda i cantat i difós per les corts d'amor, els trobadors i els bons homes es trenca definitivament en el tractat de Corbeil, sigmat per Jaume I, on els comtats catalans adquireixen, ara ja de dret, la plena independència respecte del rei franc, a canvi de renunciar al somni occità.

Mecanoscrit del tercer origen

QUADERN DE LA CRIANÇA I DE L'ESPERANÇA

TT/10

(1) L'Alba una  mare de vint-i-tres anys feliç i bruna, contemplava satisfeta com en Mar, malgrat tot, vivia i creixia com un infant normal, entremaliat i bellugadís. L'Alba que no es cansava mai de jugar amb ell, havia fet tot el possible per suplir l'absència del pare, i fins al moment se n'havia sortit prou bé.

(2) I fòu en aquest temps, mentre en Mar empaitava les gallines o sotjava bocabadat el tràfec d'un formiguer, que l'Alba començà a escriure tot el que, tan intensament havia viscut els anys passats. Endegà la tasca perquè restés com a testimoniatge escrit per a les futures generacions i, alhora, perquè li servia de teràpia, una  medecina que ella s'havia receptat a la mort d'en Dídac i que la criança de'n Mar havia retardat.

(3) I va ser en Mar qui, a la mort de'n Dídac, la preservà d'enfollir de melangia i solitud. Fòu la fusta on s'aferrà desesperadament i que la salvà del naufragi. I a aquest fill va dedicar tant d'amor i tendresa com mai cap més mare es veurà amb cor de fornir. Era l'únic que li quedava, l'únic que estimava, el fill que l'hauria de prenyar...

(4) I fòu per aquest motiu, pel seu fill, pel futur dels seus fills, que no renuncià a la seva sexualitat ni descurà la venustat del seu cos; ans al contrari, va assumir la pròpia sexualitat com el desig de la natura de mantenir viu l'impuls creador de vida. Així, s'autosatisfeia quan en sentia necessitat, tot i tenint escrupolosa cura de cada racó del seu cos. D'aquell cos que preservava per en Mar i que empararia el germen d'un nou món més just i més humà.

Una situació límit (una de por)

Són les dotze de la nit. En un cinquè pis d'un carrer qualsevol de l'Eixample barceloní en Marc i na Mercè celebren el seu primer aniversari. Els acompanyen dues parelles més, els seus amics Quim i núria, Pep i Marta. Des prés de sopar en Quim i en Pep s'han entestat en fer una sessió d'esperitisme. No és pas la primera vegada que en fan. En Marc que ha mal paït mitja dotzena de llibres sobre el tema sol ésser l'encarregat de dirigir les sessions. Aquest vespre tots sis, al voltant de la taula del menjador i amb l'única llum d'una espelma, han estat invocant esperits mitjançant el got (oui-ja, pels entesos) amb els resultats equívocs i tòpics habituals. En Pep cansat de no tenir resultats espectaculars i sempre àvid d'emocions fortes demana sorneguer:
-Marc, per què no invoquem un esperit maligne que socarrimi els pèls d'en Ninus?
En Ninus, el gat dels amfitrions, dormisqueja en un racó del menjador aparentment aliè als propòsits d'en Pep.
-No fotem conya, que foto el camp eh! - Protesta la Núria.
En Marc es posa en situació, amb els ulls clucs i veu greu engega:
-Els aquí presents invoquem els esperits presents perquè es manifestin d'una forma física i evident...

A continuació una espera expectant i silent...
De sobte se sent una dringadissa procedent de la cuina com si algú estigués traginant un sac ple de plats i olles. La remor va en augment així com l'astorament de les parelles.
En la penombra s'donen que el llum que penja del sostre oscil·la frenèticament d'un costat a l'altre. Tot succeix de manera vertiginosa i ininterrumpuda. Els quadres penjats a les parets comencen a espernegar com si volguessin deslliurar-se del clau que els manté trincats a la paret. El rellotge, els llibres dels prestatges, eñs mobles... Tot a la casa sembla estar posseït d'un convulsionant i paroxístic moviment demoníac esparverant. La fragor que es produeix  és enfollidora...
La Núria, presa de terror i excitació, és la primera en reaccionar. S'aixeca de la taula i es dirigeix rabent a la porta de sortida del pis situada en un racó del menjador. Quan obre la porta una força immemsa i invisible, com un vent poderós i anihilador, arrossega la noia i amb una velocitat de vertígen l'estampeix contra la paret del menjador. El seu cos queda per uns instants encastat a la paret talment com si hom hi hagués llançat un ou amb tota la força. Els seus amics paralitzats de terror, sols tenen esma per sotjar, impotents, com el crani esclafat i la massa sanguinolenta del cervell de la Núria llisquen silentment i lenta paret avall deixant un solc vermellòs d'horror i mort.
En Quim enmig del mar de paor i penombra s'abalança sobre l'interruptor del llum, en un intent instintiu i desesperat per despertar d'un malson. Quan posa la mà a l'interruptor una descàrrega elèctrica il·umina per uns segons tota la sala. Durant aquell llampec instantani poden veure amb tota claretat el terror cisellat en cada una dels seus rostres.
Després altra volta silenci i penombra... i una fortor de socarrim procedent del cos carbonitzat d'en Quim.
Tot d'una un xiscle esfereïdor trenca en mil bocins els dens silenci. És la Marta que s'ha aixecat per obrir la finestra i demanar auxili. En obrir-la el seu cos és xuclat com una ploma a través del badalot i cau com una plomada pel buit del celobert fins estavellar-se contra el terra.
La tensió en aquests moments ja és tal que hom podria inscriure-la al registre civil (gràcies R. Macdonald).
De sobte el Ninus, posseït per un esperit enfollit i sanguinari salta sobre el cap del Pep com un tigre famolenc i rabiós. En una lluita breu i dissemblant, on es barregen els udols de dolor i esbufecs d'impotència, el cos d'en Pep acaba essent un sangós carnatge per als esmolats ullals del transfigurat felí.
La Mercè contempla l'escena immobilitzada de terror, fortament agafada al cos d'en Marc, com un nàufrag aferrat a la salvadora taula. Està tant terroritzada que no s'adona que les mans del Marc li rodegen el coll i l'afermen fort, cada vegada més fort ... Quan la Marcè nota que li manca l'aire dirigeix l'esguard vers la seva parella i pot veure per última vegada el seu propi rostre, transfigurat pel pànic, en els ulls glacials i letífers del que fins avui era el seu company de vida.
En Marc deixa caure pesadament el cos inert de la seva companya i amb moviments lents i robòtics es dirigeix a la cuina obre les aixetes del gas, tapa les finestretes de seguretat amb draps de cuina i torna a seure al menjador i roman, esmaperdut, mirant fixament l'espelma encara encesa de sobre la taula.
Tothom en el veïnat dorm plàcidament totalment aliè als esdeveniments terrorífics que han succeït en aquell cinquè pis de l'Eixample barceloní. Ignoren també que aviat seran sobtadament despertats per una forta explosió.

Descripció d'un pis del barri antic

Per arribar al pis calia haver trescat per un centenar d'esglaons heteròclits i imprecisos, la qual cosa feia que la bisbètica parella que l'habitava fos pertorbada per escasses visites.
El menjador, la peça més gran de tot el domicili, volia ésser de planta quadrangular, bé que, si hom s'hi fixava un xic, podia apercebre que més que un quadrat les parets formaven un irregular i sinuós trapezi. Com la majoria de cases velles les parets semblaven ignorar fatxendosament les línies rectes.
Quan hom entrava al pis es trobava sense solució de continuïtat al bell mig del menjador. Al costat esquerre de la porta d'entrada -o de sortida, segons l'humor de l'usuari- hi havia una obertura desprovista de porta que donava a una apretada cuina que feia de carbonera i lavabo alhora. A la banda dreta dues portes embotides en un envà, empenyent-ne una s'entrava al dormitori tibant de l'altra quedava al descobert la comuna. En front mateix de la porta d'entrada a l'altra banda del menjador hi havia l'única font de llum natural de tota la llar: una finestra.
El moblam del refectori no podia ésser més parc: una taula ovalada i oscadissa, cinc cadires llòbregues i greixoses i un sòrdid bufet adosat a la paret que duia a la cuina-lavabo. En aquesta paret, com si s'avergonyís de la seva imposada integritat, penjava l'única concessió ornamental i sospitosament devota de la llar: un Sant Sopar. No obstant era tan espaventosa la combinació de formes, colors i relleus d'quell quadre que, juntament amb la consentida, acurada i centenària acumulació de llard i pols, convertien aquell quadre en una rèplica de la cova d'Alí Babà i els dotze lladres més que no pas en una desafortunada reconstrucció del cèlebre àpat.
És per aquest motiu i per la consuetudinària i subtil faisó de fotre's del mort i de qui el vetlla de la parella propietària del pis que aquell paradigmaptic engendre picto-escultòric romania impertèrrit penjat i desafiant les més elementals normes estètiques i higièniques.
Tant les amfibìliques parets com el trespol betzarrut estaven grollerament coberts per un paper que en millors èpoques debía d'haver tingut un color propi, fins i tot potser un dibuix filigranat, però que havia passat feia temps a una nova i inconeguda dimensió.
De l'atziac sotateulat penjava com un fil de teranyina de l'extrem del qual a faiçó d'aranya lluminosa de terrissa romanien un pàmpol infame i una esmorteïda bombeta de 40 w.

Habemus Papa (in Catalonia)

El viatge del Sant Pare (Joan Pau II) ha fet sorgir infinitat de controvèrsies, malentesos, i inexactituds que poden haver dut l'ànima de persones incautes al pertorbador i luciferí camp de la confusió i del desconhortament. És per aquesta raó que hem cregut els membres de (P:E:T:I:D:E:C) en  l'obligació divina i humana de sortir al pas d'aquestes informacions tendencioses i a puntualitzar el següent:

-És totalment fals que l'esglèsia hagi retrocedit a temps anteriors al Concili Vaticà II. Ho demostra el fet que no s'ha detectat un significatiu augment de venda de sotanes, silicis i berviaris en llatí.

-De sempre l'esglèsia ha defensat la llibertat religiosa i d'ensenyament, és per això que creiem que els pares han de ser lliures de portar els seus fills a l'escola (privada) que desitgin.

-La ferma intransigència enfront de l'abort i l'anticoncepció, derivada del profund i inqüestionable dret a la vida, no ha d'anar forçosament lligada -com voldrien alguns ments perverses- a una denúncia sistemàtica i ferma de tots els crims i vulneració dels drets humans que es produeixen arreu del món. Si us plau, no donaríem l'abast!. Tanmateix són figues d'un altre paner els interessos purament financers que el Vaticà co a estat pugui tenir ab les empreses productores de material "ofensiu". No es pot confondre la gimnàstica amb la magnèstica.

-També menteix procaçment qui mantingui que l'esglèsia té una visió retrògada i tancada respecte de la sexualitat. Res més lluny de la realitat: Els membres de l'Opus Dei es poden casar -si volen- i solen ser bastant prolífics.

-Tampoc no és cert que s'adopti una postura intransigent respecte al divorci, en alguns casos, casualment gent catòlicament adinerada, la unió ha quedat anul·lada.

En ralació a la figura del Sant Pare cal desmentir fermament els insistents rumors que han circulat referents a una suposada exigència d'augment de sou per part del seu "Àngel de la guarda", el qual d'altra banda ha donat mostres fiables de la seva eficiència.
Manquen tanmateix de fonament les opinions de persones que mantenen que s'ha ocultat al Sant Pare la realitat socio-política de Catalunya. De tots és sabut aquell proverbi arameu: "De nació(n) tant sols n'hi ha una i a tu et vaig trobar al carrer"
...

Imagina un tipus prou estrafolari que ...

N'Ernest Puig de Recolons fou realment un curiós exemplar digne d'estudis antropològics profunds. Era d'aquella mena de persones que una vegada parides se'n perd el motlle. D'altre manera li hauria sigut ben difícil per no dir impossible d'entrar en el cercle d'amistats d'en Daniel Pérez la casa del qual visitava el nostr personatge en comptades i eixelebrades eocasions.
L'Ernest duia entorn seu una aurèola gairebé mítica, una mescla genial i acurada de rampellut, malarec, groller, murri irreverent, cràpula, anagnost, sibil·lí, hiperbúlic i un llarg etcètera d'adjectius meitat bròfecs meitat enigmàtics.
Juantament amb aquesta aurèola forjada treballosament al llarg dels anys, en duia una altra de més evident, quasi palpable. Tota la seva persona desprenia una lleugera però perseverant ferum deguda a la seva negligent higiene personal. La higiene per ell, paradigma de llibertat, la considerava una infame servitud. La llaminera atracció que tal sentor produïa sobre mosques i mosquits era ecològicament contrarestada per la fortor que emetia el seu alè. L'alè li feia tanta fortor que hom s'hi huria pogut arrepenjar -que diria en Ross Macdonald-. Aquesta era la causa per la qual els dípters es mantenien sempre a una prudent distància del nostre personatge.
A més del seu desarranjament personal tenia altres qualitats no menys extraordinàries: Era capaç d'estar llargs períodes de temps sense enraonar ni emetre un sol so. En una ocasió romangué prop d'un any i mig d'aquesta manera. Durant aquests períodes era un devorador de llibres. En dues nits va llegir-se tots els volums de la "Summa Teològica" de cap a peus, i a la nit següent va escriure un llibre on posava a parir a Sant Tomàs i família. En una altra ocasió...
(Continuara?)

Un viatge (ben aprofitat, d'altra banda)

El dia no s'havia llevat gaire encoratjador. Uns núvols negres com sotanes amenaçaven deixar caure el seu contingut en qualsevol moment.
La família Gratacons-Collestirat però, tenia decidit de feia dies anar a Lourdes aquell diumenge. Hi anaven, escrupolosament, dos cops l'any.
La iaia, raó principal d'aquests viatges, almenys originàriament, havia quedat invàlida com a conseqüència d'una tonta caiguda a les escales de l'església de Crist Rei quan sortia de missa un diumenge rialler pels volts dels anys cinquanta. Poc temps després el seu marit l'abandonava -segons les males llengües- enlluernat per unes cames més joves i bellugadisses. Des d'aleshores viu, amb cristiana resignació, prostrada en una cadira de rodes amb la seva filla, el gendre i una bessonada de néts.
Precisament aquell diumenge tots plegats es disposaven per enèssima vegada a emprendre el seu viatge a Lourdes dins d'un 4L matrícula de Conca que havia comprat de segona mà el gendre i cap de família. Aquest, agent d'assegurnces, no gaudia tampoc d'excessiva bona salut. De tant en tant el cor li feia figs, i quan no estva a la unitat coronària estava a l'hospital amb un còlic renal.
La seva dona, deixant de banda una neurosi cavalcant que sembla li ve de família, es va ferir quan tingué la bessonada -es veu que van voler sortir els dos alhora- i com a conseqüència quedà amb un ull aclucat, una ganyota equívocament sardònica i problemes motrius a les extremitats dretes.
Dels dos bessons, si l'un era borni l'altre camatort...

Carta al director

Sr. Director de la Caixa d'Atracaments i Robatoris sense Pietat de tot el Principat

Distingit Sr.:
El motiu de la present és assabentar-lo de la pèrdua deliberadade la llibreta d'estalvi nº 1714-4 a nom del sotasignant i de la seva soferta esposa, ambdós en atur forçós des de fa un parell d'anys.
En el moment d'ésser llançada, la llibreta, a les turbulentes aigües del riu Cardener, oferia un saldo de 0 ptes. Per minsa que sigui la seva imaginació -qualitat no indispensable per ocupar el seu càrrec- podrà figurar-se que la susdita llibreta havia perdut, feia teps, la funció per a la què fou creada: la d'estalvi.
És per això que la meva estoica esposa i jo vàrem decidir d'ofegar, com a últim testimoniatge, el símbol sarcàstic de la nostra misèria i impotència.
Desitjant que tots els membres de la seva honorable famíla gaudeixin d'un treball estable i digne, s'acomiada apenadament.

J.G-C.

Des de la finestra...

... veig la velleta veïna de cabells blancs que, amb moviments lents, escombra i frega el tros de vorera de nostra casa sentint, segurament, una caritativa commiseració per l'ocupada i despreocupada parella que prou feina té en conservar amb discreta netedat l'interor del seu nial, com per preocupar-se de mantenir l'ancestral ritus de netejar el bocí de vorera de l'amorós niu on sojornen...

...veig passa un capellà -dels rars exemplars que encara conserve la sotana- no excessivament alt però sí prim, la mà esquerra engrapa una cartera que fa joc amb la sotana, la mà dreta, nicotinitzada, sostè una cigarreta acabada d'encetar. Posa cara de mala llet i té la mirada penetrant i agressiva. En genral tota la capellanada té un cert deix que fa que, malgrat vagin disfressar d'astronaites, hom els reconegui d'una hora lluny. En el cas d'aquest representant de l'esglèsia passa completament a l'inrevés: malgart vagi vestit amb sotana hom diria que es tracta d'un arlot o un gangster disfressat d'eclesiàstic...

...vei passar una noia, -o potser hauria de dir una dona?- Pell bruna, cabell daurat, ulls verds, mirada serena. Brusa ampa, pantalons cenyits. Camina pausadament enfilant-se carrer amunt amb un armoniós balanceig de malucs que hipnotitza...

Descripció física (i potser metafísica) de R.M.V.

Donant una primera ullada -breu i lleugera, per allò que els ulls són per a tota la vida- a l'il·lustre personatge hom se sent aclaparat per una caterva d'impressions, totes prou dissortades. Vet aquí, només a tall d'exemple tres d'escollides a l'atzar: Hom té la sensació d'estar contemplant el president vitalici de l'Unió de Botiflers i comediants d'arreu del món; o bé l'últim guanyador del del concurs al "Millor exègeta de l'obra de monsenyor Escribà de Balaguer (a.c.s.)"; o bé finalment i simple un malparit ex-franquista,, ex-ministre de l'Interior, ex-ministre d'adulteració territorial, ex-parlamentari i ex-dirigent de la inefable confraria del donuts sense forat.

Si en una primera, superficial i equànime anàlisi, el tipus ja no enganya ningú -cosa que és d'agrair- en una anàlisi posterior i minuciosa els resultats poden ésser esfereïdors.

Sigui per un irreductible rampell sado-masoquista, sigui per acabar d'amunionar els mots necessaris per omplir l'encàrrec (no ens hem pas d'enganyar) es continua amb l'etopeia encetada.

El primer que colpeja la vista quan hom es tira la imatge de la patum en qüestió a la cara, són les seves cinemascòpiques ulleres que tracten en va de disfressar uns ulls reduïts i adusts de color de gos com fuig i de gat quan torna. La tarota lluent i rutilant degut més a les freqüents lliscades dels adminicles optics abans esmentats que a la pulcritud del nostre mai no prou ben blasmat pròcer...

Queda interrunpuda la descripció per motius filantròpics. Aquest tipus de retrat pot semblar innecessàriament acerb i hom podria ésser acusat d'atemptar contra els drets i dignitat humanes, quan l'únic que es pretèn és fotre's una mica del mort i de qui el vetlla, d'una forma sana, informal i mancada de rancúnia...

Una pel·lícula, "Dràcula", per exemple

La pel·lícula ve a ser un "revival" -perdó per l'anglicisme- de l'obra de Bram Stocker: El comte Dràcula. Però aixì com en el llibre els esdeveniments tenen lloc a Transilvània (Romania) la pel·lícula situa l'acció en un poble miner de la costa anglesa a finals del segle passat o a començaments d'aquest. Lluny del poble el comte hi ha comprat un castell amb teranyines i pam de pols inclòs. Tocant el poble hi ha també un manicomi regentat per un doctor. amb aquest hi viuen la seeva fillai una amiga d'aquesta -ambdues de molt bon veure, per descomptat- La filla del doctor té un promès que és el que ha fet tots els tràmits de la compra del castell pel comte. Finalment hi ha un altre personatge que jugartà un paper decisiu en el decurs dels esdeveniments: el professor. Aquest que viu fora d'Anglaterra, també té una filla, esmentada abans, que està passant uns dies amb la seva amiga la filla del doctor.
Bé, com que porto ja quinze línies i no he fet més que una introducció, intentaré abreujar. Abandono la idea de referrir-me a el que podríem anomenar filo-sociologia del vampirisme (entoma-la!) per supusar-la de domini públic. Tampoc es tracta d'abusar, no?
Doncs, bé acabem. Com hom pot imaginar, les dues femelles seran objecte de les xuclades -en la més àmplia i variada accepció del mot- del malèvol comte. Professor, doctor i promès faran l'impossible per destruir el sanguinari seductor. Al final aconsegueixen guanyar la batalla però no la guerra -que diria un castís- doncs l'acabament del film deixa entreveure que és gairebé segur que el comte xuclarà de nou!

31/03/1979

8/12/1976

SEMBLANÇA

Com les aigües d’un riu

és la meva vida…

caminant vers la Mort

amb quimeres i follies…

Com un riu

sempre igual, monotonia…

el pas enmig de dos marges,

i l’aigua, a la mar, dormida…

Vaig néixer somniador i audaç

a dintre meu jo sentia

somnis impossibles que omplien

el meu cor d’una alegria!

Vaig pretendre desbordar-me

per damunt les seves ribes

que tant lligat em tenien…

Tot en va i inútil:

a mi em va matar la vida…

la vida no vol dements…

i ho era l’ànima pia.

Ara, alguna i altra escuma

-un intent de rebel·lia-

més després altre cop l’aigua

camí de la mar adormida…

Tota la culpa d’avui

d’aquesta melanconia

solament la tinc jo, per néixer

donat a la fantasia…

Enteniment, cordura i seny,

i no tanta poesia…

ficada ànima endins

que qui sap qui l’en treuria!

Ja sóc prudent i assenyat,

que era el que ella volia…

Ja l’aigua que era torrent

va pel seu camí tranquil·la…

Res de bogeries, res..

prudència… monotonia…

una hora igual que una altra hora,

i així, iguals tots els dies…

Ja sóc com són tots:

el mar… en la llunyania…

i jo vers ell, caminant

sense desigs, quimeres ni follies!

Joan Griera Carreter                  maig de 1933

Panegíric final (sense pressa, eh!)

Quan m'arribi aquella joliua hora clara i hagi de desprendre'm del meu cos -de fet, de moment no en tinc cap pressa- voldria que es digués alguna cosa semblant a aquesta:

La mort d’un ésser estimat 

mai no se supera

en el millor dels casos, solament s’aprèn a conviure-hi

i amb el temps, el dolor, aquest anorreador dolor,

lentament i pausada esdevé balsàmic record.

Això sabem: ningú mor del tot

mentre viu al cor d'algú, -i té esma per recordar-lo.

Quan la mort es fa present a les nostres vides i ens recorda la fragilitat de la nostra existència, és aleshores inevitable que ens formulem, en veu baixa, les grans preguntes que la humanitat s’ha fet sempre: què hi fem aquí?, quin sentit té la nostra vida?, què som? 

O, com es preguntava l'Stephen Hawking: per quins set sous l’univers i la vida s’han pres la molèstia d’existir?

La resposta no és ni fàcil ni única. I potser no ho ha de ser.

Quan, fa catorze mil milions d’anys, es produí aquella sorprenent expansió de matèria i energia que donà origen a l’espai i al temps, i s’inicià un llarg procés evolutiu que acabaria concretant-se en formes de vida conscients i intel·ligents com nosaltres… 

Tot plegat, va ser només fruit d’un atzar còsmic únic irrepetible?...

Continuem fem-nos preguntes...

I si... en el mateix moment de l’explosió en què apareixen les invisibles Forces fonamentals de l’univers: Força electromagnètica, gravitatòria, les dues nuclears... que poden ser compreses i interpretades matemàticament, n’hagués aparegut una altra encara més intangible i de la qual encara no disposem les eines necessàries per mesurar-la, més enllà de la intuïció o la mística ?

Una energia subtil i invisible que ho impregna tot i de la que emana la vida i la consciència? 

Una energia íntima que només podem pressentir a través de l’experiència interior.

I si aquesta presència silenciosa fos el fil invisible que travessa la matèria i la fa despertar?

Raimon Panikkar proposa una metàfora senzilla i poderosa. Per al savi filòsof, cal saber donar resposta a un dilema: què som, gotes d’aigua o l’aigua de la gota?

Si som gotes d’aigua, la nostra vida és el breu trajecte que va des que es forma al núvol fins al mar. Durant aquest temps tenim forma, nom, història... Però quan arribem a l’oceà, la gota desapareix. La seva individualitat s’esvaeix. I això és tot.

Però si som l’aigua de la gota, la mirada canvia. Abans de ser gota ja érem. La gota és només una forma provisional. Quan entra al mar, no deixa d’existir: deixa de tenir límits. Allò que era continua sent, però d’una altra manera. No s’anul·la; s’integra.

Potser la por neix d’identificar-nos massa amb la forma i massa poc amb l’essència.

Potser la mort no és un no-res, sinó un canvi d’estat.

No la fi de l’ésser, sinó la fi d’una manera concreta de ser.

I això —si més no— ja no sona tan definitiu. (Qui no s'aconforma és perquè no vol!)

Per rumiar-hi una estona...

Pols d’estels som

beneïts per un conscient 

i fugisser alè de vida...

Finit el somni refem la via

vers la Llum eterna... 

amb un únic equipatge i guia:

tot l’amor rebut en vida...

i deixant memòria viva

en els cors amats.

Eternament agraït romandré si recordeu amb afecte aquest humil mestre que ha maldat sempre per ser simplement una bona persona.

Preserveu-me en els vostres Cors

Per tal que pugui emprendre

un plaent i lluminós viatge final.

Possibles temes musicals:

Samba pa ti (Santana)

Nights In White Satin (Moody Blues)

Imagine (John Lennon)

Knockin' On Heaven's Door / Forever young (Bob Dylan)

A whiter shade of pale (Procol Harum)

Es Fa Llarg, Es Fa Llarg Esperar (Maria del Mar Bonet)

Per anar marxant: Going home (Mark Knofler)